Les aigües turbulentes

Trobo que, de fa un temps, no fem altra cosa que parlar de vies. Vies pròpiament dites, les ferroviàries, les del corredor mediterrani, amb els seus rails (d’amplades diverses) i les seves travesses. Les vies de Can Vies, aquest far del paradís autogestionari, ara en procés de deconstrucció. I vies per solucionar allò que a Espanya fa ja més d’un segle en diuen problema catalán.

Potser amb tantes vies ens hem fet la pitxa un lío, com es diu vulgarment, especialment amb la denominada “tercera via” per donar solució a un hipotètic encaix de Catalunya a l’estat. Pel que jo tenia entès, això de tercera via era referit a una mena de camí d’enmig, una solució salomònica entre la primera via (la independència de Catalunya) i la segona via (quedar-se com estem o pitjor encara, tornar a la una, grande y libre). Una tercera via que propugna alguna mena de federació, confederació o estat associat de Catalunya amb Espanya i que és defensat, com és sabut, per Duran i Lleida o Iniciativa per Catalunya: el sí-no de la consulta. El sorprenent és que, segons Vilaweb, la tercera via serà el futur rei Felip (no Felipe: els noms dels reis i dels prínceps sempre-sempre es tradueixen).

No acabo d’estar d’acord amb l’anàlisi que el nostre digital fa de les quatre hipòtesis sobre l’actuació del futur rei per frenar el procés independentista. Almenys la darrera de les quatre és realment (mai millor dit) inversemblant: dos estats, una corona. I curiosament potser seria, de totes quatre, l’única acceptable per a un independentista.  

Continuo pensant que la “tercera via” és una altra cosa: per exemple, les concentracions d’ahir a diverses ciutats d’aquí i d’allà, alegrement celebrades per molta gent, Vilaweb inclosa. Concentracions amb cridanera presència de banderes republicanes, o sigui espanyoles: a què ve tanta alegria?

[Imatge: Vilaweb]