Les aigües turbulentes

El que són les coses: el dia de l’any en què Catalunya és més societat civil que mai, el dia en què tothom surt al carrer i es fan més evidents els nostres trets característics com a poble (tolerància, cultura, integració, tradició, modernitat…), just aquest dia es presenta una cosa denominada Societat Civil Catalana, tancats en un teatre, com volent mantenir-se al marge de tot.

Aquesta SCC pretén ser una rèplica unionista de l’Assemblea Nacional Catalana però és obvi que no ho serà mai. No pot ser-ho. Sense gratar massa ni acudir a conspiranoies, sembla evident que aquesta iniciativa sorgeix de bastant amunt, perquè el que és de la societat civil catalana (aquesta sí, en minúscula) no. Dos aspectes que criden una mica l’atenció de tot el muntatge. Un, la procedència professional dels seus promotors, que avui ens detalla Vilaweb. Tots són quadres superiors de l’administració pública o de les universitats; només el cabecilla és empresari (un empresari que, pudorosament, oculta el nom de l’empresa; si pensa en boicots, no cal que pateixi). I tots uns perfectes desconeguts, llevat de l’inevitable José Domingo. És a dir, gent poc representativa del nostre teixit social o associatiu.

Dos, el finançament de l’invent. Em sembla que era Josep Pla que deia que davant qualsevol novetat com la que estem comentant ara i per esbrinar les seves verdaderes intencions, sempre ens havíem de fer la mateixa pregunta: “i tot això qui ho paga?”. Doncs quan sapiguem qui paga la posada de llarg de la Societat Civil, els anuncis als diaris, el lloguer del teatre, el merxandatge i tota la pesca, tenint en compte que són uns pocs milers de simpatitzants fets a cop de “clic” d’internet, trobarem la resposta.

Sembla que estan d’acord amb una consulta i poder votar-hi en conseqüència. Comencen a baixar del burro amb segons què. Benvinguts siguin a la realitat nacional que pretenen aigualir. Comprovaran (ja ho saben) que aquí no mosseguem ningú, que els deixem parlar, que els deixem opinar, tot el que vulguin i en la llengua que vulguin, perquè Catalunya és sempre, i sobretot ho va ser ahir, diada de Sant Jordi, una societat tolerant, culta, integradora, tradicional i moderna alhora. I aviat nacionalment lliure.

[Imatge: foto Julio Carbó; www.elperiodico.com]