Les aigües turbulentes

Marxa un altre dels protagonistes de l’ara tant denostada transició espanyola. Mai no he estat un suarista, òbviament, però lamento la desaparició d’un personatge clau en el moment més delicat de la història contemporània de l’estat que patim. I la lamento perquè Suárez personificava una virtut que es troba a faltar a la política d’avui en dia: l’audàcia, la gosadia en les decisions per tirar endavant els projectes que la societat es marca en cada moment. Aquesta societat volia espolsar-se una dictadura i recobrar la llibertat i Suárez, entre la necessitat i la virtut, va anar marcant el camí de les reformes amb un ull posat a la nostàlgia de sabres i búnquers i l’altre posat en una oposició més bordadora que mossegadora: la legalització del Partit Comunista o el retorn del president Tarradellas van ser iniciatives personals de Suárez, gestos d’audàcia política que cal valorar en el seu punt just. 

Sempre he considerat que el procés de transició va ser el menys dolent dels possibles en les circumstàncies dels anys setanta. Ara costa molt poc posar-la a parir veient tot el que ha passat (o no passat) després i coneixent (o intuint) els molts jocs de mans, tapar-se les vergonyes i fer cau i net a què es van dedicar uns i altres. Però llavors tot això si ho sabíem no n’érem prou conscients, i si n’érem conscients ho vam acceptar com un mal menor, assedegats com estàvem de llibertats personals, polítiques i nacionals. I la figura central d’aquest procés maquiavèlic, qui va acabar marcant-ne el tempo i les condicions amb mà esquerra i seducció personal, va ser Adolfo Suárez.

Tots els mitjans de comunicació, amb motiu del seu decés (insòlitament anunciada 48 hores abans) ens estan oferint abundant informació i opinió sobre Suárez. Res cal afegir al que tothom ja sap. Per tant, jo em permeto aportar tres notes de la meva memòria personal que poden contribuir a completar el perfil del polític desaparegut.

Primera. Quan Suárez va acabar la seva compareixença a la televisió just després d’haver estat nomenat president (a la sala d’estar de casa seva i tractant als ciutadans, per fi, de vostè), el meu pare, home més aviat escèptic quan no derrotista i gens suspecte de cap tipus de simpatia pel que Suárez representava en aquell moment, va deixar anar “doncs si és veritat tot el que promet, ho trobaré bé”. Suárez va obrar el miracle del primer comentari positiu del meu pare en clau política.

Segona. En plena campanya de les eleccions del 15-J, les primeres, la mare va tornar a casa tota indignada. Aquell matí estava comprant al mercat i, de sobte, va sentir un fort enrenou: gent, corredisses, soroll, flaixos… Entrava el polític de Cebreros repartint somriures i propaganda electoral. Els comentaris entusiamats dels compradors i dels paradistes, delerosos de veure Suárez, contrastaven amb el menyspreu de la meva mare: “Si se m’arriba a acostar, marxo de seguida; mira que perdre el cap per Suárez… que ridícula és la gent!”.

Tercera. Quan als anys vuitanta vaig entrar a treballar, em va tocar conviure un temps amb un funcionari de l’antic règim, notòriament reaccionari. El seu odi cap a Suárez era visceral: el considerava un autèntic traïdor als valors que ell i la seva casta defensaven. No hi ha cap mena de dubte que aquest posicionament va reforçar la (relativa) simpatia que, des de llavors, he tingut per qui, afectuosament o no, era conegut com El chuletón de Ávila.

[Imatge. Foto molt representativa del que fou la transició espanyola: Tarancón, Suárez i Carrillo junts, qui riu de qui?, qui enganya a qui?; www.rtve.es]