Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

3 de desembre de 2013
1 comentari

OTAN, d’entrada vés a saber

Insòlita l’enèsima amenaça que ens llança l’unionisme davant la perspectiva de la independència de Catalunya: quedaria fora de l’OTAN i per a ser admesa caldria l’aprovació de tots els estats membres. Ui, quina por.

Fa gràcia que ens diguin això quan va ser Catalunya un dels pocs territoris de l’estat que es va pronunciar nítidament pel “no” en el famós referèndum del 1986. Des d’aquesta perspectiva, sembla clar que el nostre país no voldria pertànyer a aquesta aliança militar quan ja es va pronunciar al respecte en el passat, i per tant l’espantall que mostra Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor. El problema és que el món del 2013 no és el del 1986. La guerra freda, en el context de la qual es va concebre l’OTAN ja és història, de manera que és agosarat donar per bona en l’actualitat l’opinió de la societat de fa 27 anys.

Li convindria a la Catalunya independent pertànyer a l’actual OTAN, suposant que no li posessin traves? Doncs no ho sé. Sí que sé que la decisió definitiva, la prengués el Parlament o el poble sobirà en referèndum, estaria supeditada a una resposta prèvia, la pregunta de la qual encara no ens hem formulat: quin és el model de defensa que volem per al nostre estat? Catalunya, país de gent de pau però també del flower power, és notòriament refractària a plantejar-se aquest tipus de qüestions, però la defensa del país (exèrcit propi, política armamentística, aliances militars…) també s’haurà d’abordar, encara que faci mandra o no agradi gens. O què us pensàveu que era ser independents?

[Imatge: papereta del referèndum de 1986; www.todocoleccion.net]

  1. L’OTAN era una organització de caire militar. L’Aliança Atlantica era una organització de caire polític. Totes dues tenien molt estretes conexions, però o eren el mateix. Es podria dir que l’OTAN era l’estructura militar de l’Aliança Atlàntica. Tots els Estats membres de l’OTAN pertanyien a l’Aliança Atlàntica; però hi havien Estats (com França) que, pertanyent a l’Aliança Atlàntica, no pertanyien a l’OTAN.

    Veient l’acord del govern de l’Estat espanyol, i la pregunta que es va fer, les persones que no eren partidàries de l’entrada a l’OTAN (o, el que és el mateix, l’ “estructura militar integrada”) tingueren d’haver votar “sí” (en el suposat cas d’estar d’acord a pertanyer a l’Aliança Atlàntica). Les persones no partidàries de pertanyer ni a l’OTAN ni a l’Aliança Atlàntica, hagueren d’abstenir-se o votar en blanc.
    Literalment, el “no” suposava un contrasentit i una trampa, ja que el “no” podria haver suposat diferentes “lectures”, totes contradictories unes amb les altres. Vista la facilitat semàntica del PSOE per dir “Diego” on havia dit “digo”, no es d’estranyar que el resultat haguera estat el mateix pel govern de l’Estat (o sia: “OTAN, de entrada sí; y también a la Alianza Atlántica”).
    Molts dels anti-OTAN els hi van posar fàcil les coses al govern fent veure que la pregunta era una cosa per una altre.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!