Les aigües turbulentes

S’acosta un cap de setmana d’alta intensitat política, amb previsió de prescindibles esdeveniments per al nostre país, convenientment anunciats, magnificats, analitzats, enaltits, criticats o satiritzats (hi ha de tot) per mitjans i xarxes socials. Al contrari que tots els altres caps de setmana, tinc ganes de que sigui dilluns i deixem enrere les manifestacions i concentracions del 12-O (al final quantes són? perquè jo no m’aclareixo entre fatxes, PP, Somos España, falangistes, Ciudadanos, gent que passava per allí…) i la macrobeatificació de diumenge a Tarragona.

De les diverses manifestacions dels partidaris del Sindetikón (*) tenim ja ara, abans de comprovar l’èxit o el fracàs de les seves pretensions, la constatació de que no resisteixen cap mena de comparació amb la Via nostra de fa un mes just. Dos exemples. Tant la vigília com la realització de l’anomenada cadena humana van estar presidides per la il·lusió, l’alegria i la normalitat absoluta com a cívica demostració que era; les preparacions i el compte enrere dels actes de demà s’estan caracteritzant pel mal humor, la tensió i els nervis de tot ordre: el numeret d’ahir al Parlament és una bona mostra de que no saben ja què fer per crear un mal rotllo que només a ells acaba afectant.

Un altre exemple de dues diferents maneres de fer. Als anuncis de la Via Catalana hi van col·laborar de bon grat diferents personalitats animant la gent a participar-hi; per anunciar els actes de demà no se’ls ha acudit altra cosa que prendre declaracions o filmacions d’unes altres personalitats (Iniesta, Estopa i més) i usar-les sense permís dels interessats i descontextualitzades. I com a gran argument per seguir a Espanya (i sense consulta, naturalment), el fet que hi ha molta gent que se sent tant catalana com espanyola, igual que el futbolista de Fuentealbilla o els germans de Cornellà. Però encara estem així? La identitat de cadascú, que ningú no discuteix, compatible amb la independència de Catalunya, com a suprema raó per atacar aquesta? No poden treure a col·lació res més que no sigui “el que no interessa la gent” segons no s’han cansat mai de recordar-nos?

L’acte de diumenge a Tarragona, més que prescindible és incòmode, almenys per a mi. No estic d’acord amb alguns extrems de la protesta que ha ocasionat, per part de les files progressistes, que ha muntat per a l’ocasió la seva habitual pel·lícula (comissió, manifest, recollida de signatures, concentració i empaperada de la ciutat). No acabo d’entendre perquè es critica la beatificació en si, un acte de caràcter religiós, es miri com es miri: res no hi té a dir qui es proclama laic i, probablement, no coneix les interioritats del món de la crosta, l’espiritualitat, la litúrgia i el dret canònic. Si no t’agrada el futbol, per què discuteixes si una jugada mereix penal o no?

Cosa molt diferent, i això sí que em desagrada profundament és la transformació d’aquest acte religiós que dèiem en tota una demostració del més semblant al nacionalcatolicisme que vam patir tants i tants anys, és a dir, en un acte polític i d’àmbit estatal, organitzat per una Església, l’espanyola, incapaç de demanar perdó pel seu suport, pràcticament incondicional, a la dictadura franquista. I aquí comencen les preguntes: per què es va programar, ja és casualitat, l’endemà del 12 d’octubre? Cal organitzar una concentració de les característiques que viurà la Universitat Laboral diumenge, per molts màrtirs que es beatifiquin de cop? Per què hi assisteix físicament el president Mas podent-ho fer “en esperit” com l’Onze de Setembre? Quina presència hi tindrà la simbologia catalana en tot l’acte? I, naturalment, “la” pregunta: qui paga tot això?

Quina llàstima. En unes altres circumstàncies, amb un altre enfocament, no sé exactament com, però s’hagués pogut realitzar igualment una celebració religiosa de categoria, despullada de determinades presències, en què la ciutadania s’hagués sentit més implicada i en què Tarragona, ciutat no sobrada de grans esdeveniments, sortís beneficiada en tots sentits. I un acte en què hagués tingut el protagonisme que es mereix el bisbe Borràs, un dels beatificats, auxiliar del cardenal Vidal i Barraquer, el gran representant d’una Església tan diferent a la que ha concebut l’acte de demà passat.

[(*) El sindetikón era una goma d’enganxar molt popular antigament; imatge: concentració en rebuig de les beatificacions, el passat dijous; www.tarragonaradio.cat]