Les neus de les muntanyes em diuen adéu, les pedres de la serra m’ho diuen també… Trist i ben trist cantava un caduc vell pastor veient que n’arribava sens trigar la tardor. Jamai més les muntanyes podré tramuntar, adéu cabana amada, adéu mon ramat. Dolça jovinesa, trista recordança lluny de mi la pena del teu bon record. Pastor, vellet i trist caduc pastor. Ton cor viurà en la neu del Canigó. Cantava de nit i dia l’angoixa trista del seu bon cor. La mort tingué pietat del seu dolor i va tancar sos ulls amb un petó. Posarem damunt sa fosa una creu feta del seu bastó.
[Aquesta matinada ens ha deixat la tieta i padrina; en record seu, un fragment de la seva sarsuela preferida, Cançó d’amor i de guerra]
és sempre un adéu. Una distància que ens separa de l’ ésser estimat. Encara que l’adéu fos anunciat amb força antelació. La distància sempre dol. T’acompnayi el meu sentiment solidari!
T’acompnayi el meu sentiment solidari!