Les aigües turbulentes

En aquesta sèrie d’apunts sobre la institució papal i la seva relació amb la meva humil persona, avui repasso mentalment els escenaris pontificis que he tingut la sort de conèixer en algun moment de la meva vida.

Vaig viatjar a Roma ja fa molts anys, fet que em va permetre fer la inevitable visita turística a la Ciutat del Vaticà. Era el ferragosto i el papa de llavors, Joan Pau II, es trobava a Castelgandolfo i per tant no vaig poder veure’l en aquella finestra que dóna a la plaça de Sant Pere. De fet, jo mai he vist un papa en persona ni tant sols les dues vegades en què han visitat Catalunya.

De Roma recordo les llargues cues de guiris de totes les nacionalitats, colors i indumentàries intentant accedir als diversos punts d’interès del Vaticà. Em van cridar l’atenció les normes en el vestir restrictives a l’hora d’accedir a la basílica; l’espectacle de diversos homes posant-se apuradament pantalons llargs enmig de l’escalinata abans d’entrar al temple, resultava entre còmic i vergonyant i posava de manifest (suposo que tot segueix igual) que l’Església Catòlica té un verdader problema per conciliar la seva moralitat amb la d’un món que no para mai d’evolucionar. A dins el temple tot és exageradament enorme, des de la pica de l’aigua beneita fins a les escultures, passant pel baldaquí de Bernini. Més punts d’interès, per a mi i per a tothom, van ser la cúpula, la Capella Sixtina, amb les pintures de Miquel Àngel pendents de restaurar, les Estances Vaticanes o la famosa doble escala de cargol. Art, història, bellesa… uau.

Ahir parlàvem de les profecies de Sant Malaquies. Un lloc romà que en certa manera hi té a veure és la basílica San Paolo fuori le Mura, que té la particularitat de mostrar, a les seves parets, els retrats (pintures o mosaics) de tots els papes de la cristiandat. Havia sentit a dir que hi havia una llegenda que assegurava que el món s’acabaria quan no hi hagués més lloc per posar retrats pontificis. Ple de curiositat, vaig comprovar que al costat del medalló corresponent a Joan Pau II (il·luminat amb un focus, per cert) hi havia metres i metres de pany de paret per seguir posant successors de Sant Pere. Falsa alarma. El món no s’acabaria. Uf, quin descans.

Encara un altre lloc papal que conec, i aquest el tenim ben a prop: el castell de Peníscola. Fascinant la història de Benet XIII, el papa Lluna, protagonista i víctima de l’estratègia político-religiosa del seu temps, un home que va seguir considerant-se papa entre les quatre parets del seu castell, amb tossuderia aragonesa, fins a la mort; d’aquí ve la dita espanyola “mantenerse en sus trece“. El castell de Peníscola, l’ambient de segles d’història que s’hi respira i les magnífiques vistes panoràmiques d’un poble construït en un petit istme, justifiquen plenament la visita.

Ja només em falta visitar Avinyó, la capital del Cisme d’Occident, per completar els escenaris de la història papal. És una assignatura pendent que tinc de fa anys i que espero complir ben aviat.

(continuarà)

[Imatge: Peníscola, vista des de l’aire; www.racocatala.cat]