Les aigües turbulentes

El papa de la meva infància i joventut va ser Pau VI. En la memòria personal el tinc per un papa “modern”, si és que aquest adjectiu té alguna significació dins l’Església Catòlica: un papa que viatjava en avió (el primer que ho va fer), que promovia reformes litúrgiques, que s’abraçava amb Atenàgores a Constantinoble… Almenys aquesta era la imatge que m’arribava via Cavall Fort, revista infantil que, atesa la seva procedència, donava al fet religiós molta importància. La figura de Montini va canviar amb els anys i el papa àgil, dinàmic i viatger va anar transformant-se en un ancià xacrós, fastiguejat per l’artrosi i amb un rictus de patiment al seu rostre, fins que va deixar aquest món. Recordo la seva mort perquè em trobava de campament a Alemanya, l’estiu del 1978. Una amiga meva, l’Assumpta, em comunicà la notícia:

– s’ha mort Pau VI

Ho va dir sense alterar el to de veu, sense tristesa, sense alegria, sense sorpresa… com un télex que transmet una notícia prou important.

El següent papa fou Joan Pau I, recordat pel seu somriure i per durar només trenta-tres dies. La informació sobre les circumstàncies de la seva mort, maldestrament gestionades pel Vaticà, van donar peu a tota mèna de càbales, rumors, teories conspiratives i llegendes urbanes. És el que té no dir tota la veritat des del principi: ara ningú es pot treure de sobre les absurdes teories que circulen sobre el fet.

El fugaç papa Luciani fou substituït per Joan Pau II. Recordo les circumstàncies de la seva elecció. M’en vaig assabentar per un taquiller del metro de Barcelona:

– ya hay nuevo papa, un polaco

Quan vaig arribar a casa, vaig posar la ràdio per sentir la retransmissió de la primera aparició pública del pontífex. El locutor parlava d’un home “d’aspecte escandinau” que venia d’un paese lontano i que parlava en la nostra lingua italiana, afirmació rebuda amb gran alegria per les masses. Menys sort va tenir la nostra, de llengua, per aquest no és el tema d’avui. El llarguíssim pontificat de Wojtyla serà recordat pels seus viatges, per les multituds que congregava alrededor d’altars d’estètica dubtosa i per les seves admonicions contra tot allò que fos mínimament progressista. Mai no em va fer gaire peça aquell home.

Quan em vaig assabentar de que el successor de Joan Pau II seria l’ortodox Joseph Ratzinger, el seu estret col·laborador, el meu desencís va ser total. M’és difícil descriure l’estranya sensació que vaig experimentar quan vaig veure per la televisió la imatge de Benet XVI, aixecant els braços, amb aquella mirada profunda que tenia (que té), carregosament abillat i com a banda sonora, la remor i els aplaudiments de la gent. Per un moment em va semblar que retrocedia en el temps. Amb els anys, he après a relativitzar (verb que no és del gust de Ratzinger) la persona i la seva doctrina. Continuo en desacord amb part del seu mestratge però admiro la seva categoria intel·lectual i el seu savoir faire en la delicadíssima responsabilitat que ha hagut d’assumir durant vuit anys.

Qui el succeirà? Els mitjans van plens aquests dies d’especulacions en un procés hermètic per naturalesa. Misteri total, però hi va haver un home, Sant Malaquies, que fa molts segles ens va donar algunes pistes. Demà en parlarem.

(continuarà)

[Imatge: Joan Pau I somrient, com sempre; www.papaluciani.com]