Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
– no, és només per a dones!
Vaig quedar sorprès per la resposta, frustrat per no aconseguir el full i una mica avergonyit, de manera que vaig marxar del lloc no sense pensar:
– doncs ja t’ho faràs…
Aquell episodi em ve sempre al cap quan dono voltes sobre el sempre apassionant tema dels dos sexes, de la lluita per la seva igualtat i de les diferents estratègies que ha pres el feminisme a la història per tal d’aconseguir-la. I com que avui, 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora, és molt pertinent reflexionar-hi.
Sempre he cregut que la lluita per la igualtat de les persones per raó de sexe (que no gènere) era cosa de tothom, sense fer distincions de sexe, valgui el joc de paraules, precisament per no crear diferències. Perquè això és el que feia aquella intrèpida feminista de finals dels setanta: separar la societat en dos sexes, establir-ne diferències i posar traves als pèrfids mascles que com jo podíem estar interessats en la lluita feminista i implicar-nos-hi d’una manera o altra.
Els anys han passat i no ha canviat el meu parer. Segueixo pensant que com menys ens fixem en el sexe de les persones (a la vida pública i social, s’entén) més ens acostarem a la igualtat absoluta. Mentrestant, cert progressisme hereu d’aquell feminisme excloent erra el tret amb propostes equivocades, com les quotes a les llistes electorals o aquella cursilada de la “perspectiva de gènere”.
La violència masclista, la desigualtat d’oportunitats, les discriminacions a la feina… són xacres que justifiquen plenament la lluita feminista no avui sinó cada dia de l’any però per abolir-les tothom hi és cridat i ningú n’ha de quedar al marge. No val a dir “només és per a dones”. L’única cosa que és només per a dones són les compreses.
[Imatge: www.ladytroubles.com]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entraria al drap amb això de la perspectiva de gènere, o en explicar allò de que per equiparar dos coses que parteixen de condicions diferents, no les pots tractar iguals perquè perpetues la desigualtat, i t’explicaria el senzill i bonic exemple de les dos cistelles de pomes, una amb dos i altra amb tres, i com per equipar-les n’has de ficar una sola poma a la de tres, i dos pomes a la de dos, es a dir, has de donar-li més a qui té menys i menys a qui té més (se’n diu discriminació positiva, però ja sé que ara tampoc està de moda)
En fi, que entraria al drap amb algunes de les coses que dius, però no ho faré, que si no després em dediques tot un post a mi soleta (acompanyada del Comandante, això sí, quin honor!!!) per tal de contestar-me, i que vols que et digui, noi, que em moro de la vergonya… (bé, ja serà menys que de vergonya gairebé no n’he tingut mai o quasi mai :p )
Ara bé, en una cosa sí tens raó, subscric plenament el teu últim paràgraf (tret d’allò de les compreses, és clar!)
Per cert, després et contesto el teu post “veneçolà”, la veritat, que m’he emocionat, que jo recordi, no m’havien dedicat un apunt mai tant explícitament…
Una salutació cordial.