Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

27 de novembre de 2012
0 comentaris

Demà no parlaré d’eleccions: ho juro

M’afegeixo a la riuada d’anàlisis dels resultats electorals del diumenge passat, a les conclusions que se’n deriven i a les opinions sobre què cal fer a partir d’ara.

Constato que, una vegada més, Catalunya es deixa portar pel tempo exterior (espanyol, no cal ni dir-ho). En els dos dies exactes que portem de post-eleccions, ja s’ha instal·lat de forma generalitzada en l’opinió pública i publicada que el procés sobiranista ha sortit tocat quan no fracassat, seguint estríctament el guió desitjat a 800 km d’aquí. Doncs a mi, per moltes sumes i restes que faig de vots o d’escons, els números sempre em porten als mateixos resultats. Les forces estríctament independentistes (o sigui, a les que no els fa cosa pronunciar la paraula) han passat de 14 a 24 diputats. El conjunt de formacions sobiranistes o decididament partidàries del dret a decidir (les signants de la darrera moció de l’anterior Parlament, per entendre’ns, els de l’esperit del 10 de juliol i l’11 de setembre), han passat de 86 a 87 diputats. Al meu poble, d’això se’n diu un èxit. 

De manera que qualsevol lectura alternativa són ganes de marejar la perdiu. És clar, el problema és que la dada electoral més significativa (i imprevista) ha estat la notable davallada de Convergència i Unió, i especialment d’Artur Mas. Com que es va autoproclamar líder de l’aposta sobiranista, el seu relatiu fracàs a les urnes s’interpreta com un fracàs del conjunt de les forces sobiranistes. Doncs no, al contrari: un diputat i mils i mils de vots més.

Es criticava Mas per adoptar un paper messiànic que, amb raó, no li corresponia i quan el poble català obra en conseqüència, afavorint altres forces sobiranistes, tothom posa l’accent en el fracàs del líder convergent. En què quedem: no era un líder quan volia guanya i sí que ho és ara quan no ha aconseguit tots els seus objectius?

Crec que la clau de l’ensopegada convergent és que aquesta vegada ja no ha funcionat la calculada ambigüitat de la coalició. Massa inconcrecions, massa amagar paraules tabú, massa por a llançar-se a la piscina d’una vegada… L’electorat ha acabat passant factura a tanta mitja-figa, mig-raïm, a tanta puta i Ramoneta, a tant sí-però-encara-no… Part del seu electorat ha fet ara el que jo ja vaig fer fa alguns anys: canviar de cotxe pels mateixos motius.

L’altra patacada de la nit l’ha protagonitzat Solidaritat Catalana per la Independència i la seva dramàtica sortida del Parlament. La generalització del debat sobiranista, inclòs el gir de Mas després de l’Onze de Setembre (sincer o no) ha fet que part del seu electorat s’hagi fet unes preguntes que no calia plantejar-se fa només dos anys: per què no votar Convergència si ara (figura) que també és independentista?, per què no votar Esquerra si ara és una opció forta, renovada (figura també) i ha superat el record dels tripartits?, per què no votar la CUP si ells sí que tenen una oferta ideològica definida i prou atractiva (per qui hi estigui d’acord, és clar)?

De tots els titulars que ens va deixar la nit electoral la que més alegria em va donar va ser quan ERC superava definitivament el PSC. Catalunya comença a ser normal també en l’àmbit parlamentari: tant el cap de govern com el cap de l’oposició (si no pacta amb el govern, és clar) pertanyeran a dretes i esquerres d’estricta obediència nacional, com tots els estats democràtics del món.

He trobat a faltar en el debat electoral que es parlés més de regeneració de la vida política, democràcia més participativa, llistes obertes, limitació de mandats, mesures contra la corrupció… Ciutadans (l’espanyolisme de les mans netes) sí que ho ha fet i ha tingut el seu premi. Solidaritat, que portava i porta aquesta qüestió en el seu ADN, no n’ha parlat amb prou intensitat quan és la formació política moralment més autoritzada a fer-ho, i això explica en part el seu revés a les urnes.

Quin serà el proper govern? No ho saben ells i ho sabré jo… Parlant seriosament, ara és el moment dels primers tantejos, dient una cosa en públic i negociant una altra en privat. Política pura, res que no sapiguem. L’opció que pren més força es CiU més ERC (amb aquesta dins o fora del govern). No sé amb quins termes pactaran què, només els demano que no ens frustrin una vegada més.

[Imatge: rac1.org]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!