Les aigües turbulentes

Que el centre del debat polític de Catalunya i de les eleccions del proper 25 de novembre sigui la independència / estat propi / interdependència / estat associat / dret a decidir / federalisme (asimètric o no) / ja estem bé com estem / España una (poseu la x on més us plagui), que sigui totes aquestes coses, dic, és bo i, d’alguna manera, el que el catalanisme mínimament conseqüent volia: que se’n parlés, aquí, allà, al món, que tothom s’anés retratant, etc.

El que ja no és tan bo, crec jo, és aquest frenesí en què han entrat les diferents forces polítiques, siguin favorables, reàcies o contràries a la llibertat de la nostra nació, frenesí que podríem resumir en la frase “com serà / seria Catalunya si…”. Deixo de banda el discurs de la por del PP i els seus ridículs i catastrofistes espots sobre pensions o fugides d’empreses, per previsible. Em refereixo més aviat a aquesta dèria d’algunes formacions catalanistes d’entrar en detalls sobre un futur estat català, sobre si serà viable econòmicament (segur que sí), sobre la seva relació amb la Unió Europea (totes les opcions estan sobre la taula), sobre l’oficialitat del castellà (qui deu ser el pallasso, amb perdó, que va treure primer el tema?) o sobre altres qüestions la importància de les quals no nego però que no deixen de ser lletra més petita (retallades, sanitat, model d’educació, divisions territorials i mil apartats més).

De debò és imprescindible entrar en aquestes discussions, tenint en compte que el més calent és a l’aiguera? De debò cal entrar en aquest drap, segurament col·locat estratègicament per aprofundir en les lògiques divisions ideològiques dels diferents partits?

Posats a imaginar-se o a dibuixar el futur estat català (a dos anys vista, si hem de fer cas dels fulls de ruta de les formacions destinades a conformar una majoria el proper 25), trobo a faltar propostes que, aquestes sí, haurien de concitar un consens incondicional i general. Propostes com un estat que introdueixi elements de regeneració democràtica (llistes obertes, limitació de mandats, transparència informativa), que lluiti sense treva contra qualsevol corruptel·la gran o petita, o que aposti per una administració dels recursos públics presidida pel rigor i la contenció (ja sabeu: propaganda, informes, burocràcia…).

Aquestes són les propostes que m’agradaria sentir en l’actual debat polític i en el ja proper espectacle electoral, però em temo que no les sentiré gaire, potser perquè la formació politica que més les ha defensades fins ara (parlo de Solidaritat Catalana per la Independència) i que les continuarà defensant, serà convenientment arraconada pels que no les volen sentir. És un motiu per reflexionar-hi el dia que ens apropem a les urnes.

[Imatge: el diputat de SI Alfons López Tena s’ha fet un fart de parlar de regeneració democràtica els darrers dos anys; www.ara.cat]