Santiago Carrillo tenia una gran semblança física a un oncle meu i potser això ha condicionat inconscientment la visió que tenia d’ell. Recordo haver vist Carrillo dues vegades en persona. La primera va ser en un míting del PSUC, celebrat a Torreforta o a Bonavista, en una de les primeres eleccions: al final de l’acte una multitud es va amuntegar a la taula d’oradors intentant donar la mà a aquell habilíssim polític, murri, hipermetròpic i fumador empedreït. La segona, m’hi vaig creuar a la Rambla Vella, de Tarragona, d’incògnit, sense més escorta que la seva, suposo, senyora. No vaig poder evitar pensar que estava davant d’una persona de categoria.
Tot i això, mai no he tingut per Carrillo cap estima especial i no estava gens d’acord amb el seu ideari polític. Reconec, però, que l’ex-secretari general del PCE va contribuir com ningú a fer que les coses anessin per bon camí en l’incert període de la transició espanyola. Alguns en diran altura de mires, altres en diran (en diem) pragmatisme, de grat o per força, i altres encara parlaran de traïció. Si la traïció ho és respecte a la trajectòria carrillista des dels temps de la República, benvinguda sigui.
Per seguir parlant bé d’aquest personatge (i consti que m’està costant un cert esforç, però avui toca fer-ho), he de reconèixer també la seva bona predisposició a abordar en positiu la qüestió catalana, potser perquè es va mantenir lleial a aquell esperit de consens de finals dels 70. Esperit que podem donar definitivament per acabat amb la peculiar carta “de les quimeres” publicada a la web del rei. Gran amic, per cert, del polític que avui acomiadem. Era l’únic a qui tractava de “vostè”: el que no aconseguís Santiago…
[Imatge: foto Koto Rodrigo, EFE; www.elpuntavui.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!