Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

1 de juliol de 2012
3 comentaris

[Forza Azzurri] Les decisions del PSC

El PSC està seguint, amb notable desorientació, la seva particular travessia pel desert des que ha deixat de tenir les grans parcel·les de poder que havia administrat anys i anys. A la llarga llista de manifestos, declaracions i preses particulars de posició (la “polifonia”, en paraules de l’actual secretari general Pere Navarro) s’hi ha afegit aquest cap de setmana un acte de més envergadura. Es tracta de la presentació d’Avancem, un nou corrent crític renovador i més catalanista. Amb l’acte ja s’ha visualitzat un canvi de formes i de continguts (un escenari més diguem-ne assembleari, la intervenció activa de representants d’altres formacions polítiques, la necessitat de superar els defectes de la vella política…).

Tot això està molt bé, però el problema del PSC és el que habitualment denominem “les dues ànimes” del partit, és a dir, aquesta perenne esquizofrènia socialista que consisteix en servir dos amos, aquí i allà. Les dues coses no poden ser, i ells ho saben. Les ments més entenimentades del partit (penso en Montserrat Tura, Ernest Maragall i algun altre) ja parlen obertament de tenir en compte la nova centralitat política catalana, amb la independència com a eix. No diuen que el partit hagi de ser independentista, però el mer plantejament d’assumir sense manies aquest debat faria que el partit prengués la decisió més important de la seva llarga existència: trencar amarres amb el PSOE.

Si de debò volen ser la Convergència i Unió d’esquerres que els reclama tanta gent, han de començar per prendre aquesta decisió. En altres paraules, tornar a posar el rellotge al 1978, al moment de la unió dels tres partits socialistes, però recollint el llegat de Josep Pallach. Mentrestant, per molt Avencem que facin es quedaran on són.

Altres sí que hem decidit qui volem que guanyi l’Eurocopa. Pasta per tutti, pago io. És una llàstima haver d’anar sempre “en contra de”, però, noi, ens ho han imposat. Avui tocarà, doncs, ser italians de pensament, paraula, obra i omissió. I si perdem, que tot és possible, ens podem consolar amb les bones reflexions que avui fa el Toni Soler a l’Ara.

[Imatge: www.lasaeta.net]

  1. De la selecció portuguesa amb la cançó de Au se eu te pego de Michel Teló, tornem a l’Eurocopa atra volta l’esquadra da noi azzurri amb la cançó Azzurro de Celentano
    ttp://www.youtube.com/watch?v=azmwScTlS4Q, .

    On el que importa són les seleccions catalanes
     
    Amb la cançó La flama – Obrint pas a les seleccions catalanes i una Premier League catalana de màxim nivell internacional.  http://www.youtube.com/watch?v=rfzKSEJXH_A

    Encara que de moment és pot dir que Catalunya és l’actual campiona d’Europa i del Món
    amb la custòdia compartida conjuntament amb Espanya per imperatiu espanyol
    en tant no s’obté la nul.litat addient.

    Al passat més proper de Portugal com una premonició,
    d’allò que ens cal, és l’autonomia de Portugal
    -sense ser Catalunya, Portugal ni de bon tros-  
    http://www.youtube.com/watch?v=BB_SzPsomRU
    que cal donar alcança, més enllà del mal d’Almansa.

    De

    Au se eu te pego (de Michel Teló)

    Nossa, nossa
    Assim você me mata
    Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego

    Delícia, delícia
    Assim você me mata
    Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego

    Sábado na balada
    A galera começou a dançar
    E passou a menina mais linda
    Tomei coragem e comecei a falar

    Nossa, nossa
    Assim você me mata
    Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego

    Delícia, delícia
    Assim você me mata
    Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego

    Sábado na balada
    A galera começou a dançar
    E passou a menina mais linda
    Tomei coragem e comecei a falar

    Nossa, nossa
    Assim você me mata
    Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego

    Delícia, delícia
    Assim você me mata
    Ai se eu te pego, ai ai se eu te pego
    ……………………………………………………
    a un altra vegada torna
    l’azzurro (Adriano Celentano)

    Cerco l’estate tutto l’anno
    e all’improvviso eccola qua.
    Lei è partita per le spiagge
    e sono solo quassù in città,
    sento fischiare sopra i tetti
    un aeroplano che se ne va.

    (RIPRESA)
    Azzurro,
    il pomeriggio è troppo azzurro
    e lungo per me.
    Mi accorgo
    di non avere più risorse,
    senza di te
    E allora
    io quasi quasi prendo il treno
    e vengo, vengo da te,
    Ma il treno dei desideri
    nei miei pensieri all’incontrario va.

    Sembra quand’ero all’oratorio,
    con tanto sole, tanti anni fa.
    Quelle domeniche da solo
    in un cortile, a passeggiar
    ora mi annoio più di allora,
    neanche un prete per chiacchierar.

    (RIPRESA)

    Cerco un po’ d’Africa in giardino,
    tra l’oleandro e il baobab,
    come facevo da bambino,
    ma qui c’è gente, non si può più,
    stanno innaffiando le tue rose,
    non c’è il leone, chissà dov’è.

    (RIPRESA).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!