Ja fa uns dies de l’altra notícia sobre la nostra llengua, negativa com totes últimament. És el projecte de llei que s’ha empescat la comunitat autònoma veïna i que es refereix al català com a aragonès oriental. Si una cosa hem d’agrair als nostres enemics es la potineria amb que fan les coses. Ni el guionista més friqui de Polònia hagués tingut aquesta ocurrència. Sembla clar que la jugada és repetir la del País Valencià amb molts anys de retard: jugar amb els noms, crear divisió entre territoris, anar contra el rigor acadèmic, subvertir tot sentit comú… i recollir-ne els fruits. El més sensacional de la comèdia ha estat un dels arguments de la mare de la criatura (de Ripoll, per més inri) dient que això ho feien per no confondre les llengües. Però senyora, si no hi ha perill de confusió: és la mateixa! I si tan aragonès és el català de la Franja, respectin-lo, protegeixin-lo, ensenyin-lo, oficialitzin-lo! És el seu patrimoni, oi? Doncs siguin conseqüents!
Aquest vespre no parlarem català. Parlarem portuguès (o n’haurem de dir ibèric occidental?). Com diu Paulo Bento, el seleccionador de futbol de la nació germana, el que els cal és ambição e coragem. Ambició i coratge, això és el que necessitem nosaltres també per sortir dels pous on estem ficats, el lingüístic i els altres.
[Imatge: tramvia a Praça do Comercio de Lisboa; www.thelisbonconnection.com]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!