Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

13 de juliol de 2011
1 comentari

Els negocis de la SGAE

A la tertúlia matinal de Catalunya Ràdio, habitualment interessant, ha sorgit avui el tema de la SGAE i l’escàndol que han protagonitzat alguns dels seus dirigents. Un dels participants de la tertúlia, l’ex-ministre Joan Majó ha apuntat dues idees al voltant de la mercantilització dels drets intel·lectuals o d’autor, que pel seu interès no em resisteixo a reproduir aquí.

Ha dit el mataroní que des de sempre l’economia s’ha basat en la propietat o en l’ús de béns materials o de serveis. La creixent facilitat per accedir a qualsevol expressió artística o literària, sigui quin sigui el suport per fer-ho, suposa un canvi de paradigma en aquella realitat incontestable. Efectivament, avui un sector important de l’economia no es basa en béns o serveis diguem-ne tradicionals sinó en la possibilitat d’accés a un tipus de serveis (les obres musicals, literàries, cinematogràfiques, etc.) que no es compren o es lloguen, sinó que es comparteixen. Ha posat un símil molt gràfic: quan algú dóna l’hora, en realitat l’està compartint i es passa d’un “propietari” a dos. La creació de qualsevol tipus seria el mateix: la seva compartició no és estríctament comercial, però l’autor necessita que ho sigui d’alguna manera. Aquesta és la contradicció que la SGAE ha intentat resoldre de la manera matussera que tots coneixem.

La segona idea de Majó està relacionada amb l’anterior. Fins ara, tots els béns perdien valor amb l’ús, es “desgastaven”. La peculiaritat de la reproducció de qualsevol creació intel·lectual és que, ben al contrari, es revaloritza amb el temps. Quin és el preu just, doncs, que s’ha de pagar (si s’ha de pagar) per fruir d’una obra clàssica musical, per exemple?

Els temps estan canviant, com deia Bob Dylan. Les noves tecnologies, a l’abast de tothom, estan comportant també noves formes de negoci. De moment la SGAE, o alguns dels seus dirigents, el negoci que han practicat fins ara no ha pogut ser més tradicional: arramblant amb el que podien i fent les oportunes “distraccions”. Presumptament, és clar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!