Les aigües turbulentes

Els resultats de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, segons els quals una majoria de catalans votarien “sí” en una consulta oficial sobre la independència no haurien de sorprendre’ns, a aquestes altures de la pel·lícula. Tampoc ens haurien de sorprendre (almenys a mi ja no) els divertits tripijocs a què s’han dedicat determinats opinadors i mitjans de comunicació per tal de minimitzar o relativitzar la notícia. Que si el mostreig no estava ben fet, que perquè s’ha inclòs una pregunta sobre la independència a l’enquesta (sic), que si l’autodeterminació és minoritària (sumant els “no” i els “NS/NC”)… En fi.

El que sí ens sorprèn a tots plegats és l’aparent contradicció, que no és nova, entre aquest nombrós grup de catalans a favor de la independència, que ja podem comptar no per centenars de milers sinó per milions (reflectida en les consultes, les manifestacions del 10-J o del proper 9-J , les enquestes del CEO…) i la seva traducció electoral. A l’hora de la veritat, les urnes donen a les opcions nítidament independentistes uns resultats discrets mentre premien una gran força catalanista que sempre s’ha caracteritzat per una extraordinària ambivalència sobre la qüestió. Ambivalència sàviament gestionada que és, segurament, una de les raons del seu èxit.

Aquest desajust o aparent incongruència entre el que la gent manifesta i el que acaba votant em recorda una mica el tema de la llengua. Els mateixos que diuen preocupar-se tant i tant pel seu futur, que s’escandalitzen quan determinades forces polítiques l’agradeixen (i de quina manera…), a l’hora de la veritat no són prou coherents en el dia a dia i en l’ús quotidià del català, allí on la llengua lliura la seva batalla més decisiva.

Sí el 40 % està disposat a dir “sí” en un futur referèndum d’independència això ha de tenir una traducció més nítida en futures conteses electorals i a aquest objectiu s’han de dedicar des d’ara tots els sectors nacionalment conseqüents, siguin partits, col·lectius o iniciatives ciutadanes. Apunto algunes idees en aquest sentit:
– omplir de contingut ideològic les diferents opcions electorals independentistes: la transversalitat de Solidaritat Catalana per la Independència, a la llarga, serà percebut com un greu obstacle pel seu creixement; caldrà anar lentament dibuixant l’arc parlamentari de la futura Catalunya independent com a país normal que serem, amb les seves dretes i esquerres
– treballar més a fons la regeneració democràtica, que ha d’anar íntimament lligada al procés d’independència: algun partit (no fa falta dir quin) arrossega notables dèficits en aquest sentit
– enfortir flancs com l’empresarial, el sindical o el comunicatiu, fonamentals en tot procés de construcció nacional

Aquest estiu, mentre llepem un gelat, hi podem reflexionar. És de franc (pensar, no el gelat).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!