Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
No falla. Quan vénen eleccions, les que siguin, les bústies de les cases s’omplen de papers de procedència institucional i d’intenció pretesament informativa. Però no fa falta rascar gaire la pàtina de tan lloable intenció per descobrir-hi el biaix partidista de sempre.
Dos exemples han arribat a la meva llar. Un és el primer número d’una publicació titulada Tarragona Comerç, que té la mida d’un diari de dotze pàgines a tot color. Se suposa que està dedicat al comerç de la ciutat: hi ha notícies referides al mercat, a la fira Fora Stocks (allò que es van inventar els botiguers per treure’s de sobre les restes de sèrie) i una entrevista ad majorem gloriam Sergi de los Ríos, tinent d’alcalde de la cosa. Se suposa, perquè en realitat la publicació està trufada de notícies que només amb calçador es relacionen amb el comerç (patrulles conjuntes Mossos-Guàrdia Urbana, reparació de rajoles al carrer August) o que, directament, no tenen res a veure-hi (el pas a nivell de la plaça dels Carros, mesures contra la retallada sanitària…), però totes passades per l’autobombo més desacomplexat.
L’altra periòdic que em trobo a la bústia és una mena de full parroquial de quatre pàgines i també a color dedicat íntegrament al nou mercat central, quan estan a punt de començar les obres. Es tracta d’un altre exercici d’onanisme institucional. Hi ha la inevitable imatge virtual de com quedarà el mercat (tot és de seguida virtual, però la realitat tarda molt més en arribar), una mica d’història del procés que ha seguit el projecte i un articlet de Sergi de los Ríos (ja van dos).
O sigui, dues publicacions institucionals (pagades per tots), de paper (visca l’ecologia), que parlen del mateix i que subliminalment no deixen de ser propaganda a favor d’un cap de llista concret a les properes eleccions municipals. Llàstima no haver gravat en el seu dia el que deia aquest cap de llista quan manava l’alcalde Nadal (vaya un altre) i afavoria les mateixes pràctiques.
Pràctiques que hauran d’acabar un dia o altre. Posem-nos-hi?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
molt Valent. Ell ens ho va plantificar en les pancartes lligades als fanals de la ciutat. Ens deia que era tan valet que va “deixar la seva carrera per dedicar-se a la seva ciutat”. Total que del que cobrava de delegat comercial a que va cobrar de regidor debia multiplicar el sou per 5, pel cap baix. D’això en diu ser valent. Valenta la seva supèrbia de creure’ns tan imbècils. Doncs, no ho som tant que els resultats electorals del 28-N no l’han estat pas d’un (va) lent, sinó d’un reculant, enrere com els crancs.
Jordi, el teu apunt m’ha fet pensar en una expressió que, a meitat anys 90, vaig sentir en més d’una ocasió a qui s’acabaria convertint en un destacadíssim dirigent d’ERC i càrrec institucional originari de les nostres comarques. Deia que ERC s’havia de convertir en “un partit com els altres”. Quan el sentia, jo m’imaginava que es referia a que ERC -i l’independentisme per extensió- havien de deixar de donar una imatge un pèl naïf, de xiruca i foc de camp, de pancarta de mani i no institucional.
Però m’equivocava. Coses com les que tu denuncies són la posada en pràctica d’això de ser “igual que els altres”. Efectivament, fotre publicitat institucional descarada en pre-campanya i en mig d’una crisi galopant és ser “com els altres”, exactament igual. Aquest tipus de comportaments és -al costat, òbviament, de la deriva autonomista- el que explica l’ensorrament electoral d’ERC.
És clar, si ets “com els altres”, la gent acaba votant “als altres”, que sempre és millor l’original que la còpia (fins que apareix una alternativa que no té cap ganes d’assemblar-se “als altres”, evidentment).