Un altre director de cinema que ens diu adéu. Blake Edwars ens deixa grans títols com Breakfast at Tiffany’s, Days of Wine and Roses o la sèrie sobre la Pantera Rosa. N’hi ha dos, però, que no em cansaria mai de veure. Són com dues pel·lícules de culte.
Una és The Party, esbojarrada comèdia sobre un inepte actor que és convidat, per equivocació, a una festa (no a un guateque com assegurava l’equívoc títol en castellà), on es succeeixen els gags hilarants (la sabata blanca, el pollastre a la diadema, l’elefant a la piscina, i tants d’altres). La vaig veure per primera vegada en plena adolescència, quan tot fa gràcia, i m’ha quedat com un exemple de pel·lícula de riure i per riure, sense donar-hi més voltes. No n’abunden avui en dia: sembla que no hi hagi espai entre la pel·lícula (pretesament) transcendent i la pocasoltada de crispeta.
L’altra, Victor Victoria, és, a banda d’una divertida comèdia musical, una intel·ligent reflexió sobre les identitats sexuals. Per cert, el guió és del propi Blake Edwards. Entre números musicals inoblidables, algunes escenes dignes d’una antologia de la comèdia: l’escarbat al restaurant, la batussa al cabaret o les vodevilesques entrades i sortides de les habitacions de l’hotel.
Amb Blake Edwards desapareix una síntesi del cinema entretingut i intel·ligent alhora. Casualitats de la vida, ahir a la tarda em trobava a Barcelona i per fer temps mentre esperava l’autobús de tornada a casa, em vaig entretenir a mirar els aparadors de Tiffany’s, al Passeig de Gràcia. Ni sóc Audrey Hepburn (això és bastant evident), ni era l’hora d’esmorzar sinó de berenar, però va ser una mena d’homenatge imprevist i anticipat (encara desconeixia la notícia) al cineasta desaparegut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!