Les aigües turbulentes

La crònica

Divendres, 26 de novembre de 2010

S’acaba la campanya. El darrer acte es fa al Casal de la Secuita, a les vuit del vespre. Quan arribo a aquest poble del Tarragonès, em costa trobar el lloc: ni sé on és ni trobo ningú al carrer per preguntar-li-ho. El fred transforma la població en un lloc deshabitat i fantasmal. Finalment apareix per un portal una senyora que m’indica que el Casal és a tocar d’on ens trobem: ella també assistirà a l’acte, acompanyada de no massa gent, però la suficient com perquè tingui caliu i intensitat (l’acte, no la gent).

Parlen tres vells amics: l’antic regidor tarragoní Xavier Almagro, el jurista Jaume Renyer, blocaire d’aquesta casa, i Albert Pereira, ex-alcalde de la població i candidat número dos de la llista de Solidaritat. Els vells roquers mai no moren. Entre els tres sumen, si fa no fa, uns cent anys de patriotisme conseqüent i activisme incansable a favor de Catalunya i la llibertat. Cent anys, els mateixos que fa d’aquella altra Solidaritat. Després de les seves intervencions, s’origina un viu debat entre diversos assistents. Es toquen molts temes, des de la discriminació del camp català davant els oliverars andalusos fins a la corrupció política (intervenció d’un del públic: “el que mana no és el ministre, sinó el cabrón que està a sota; la comissió, sempre”). No arreglem el món però sortim una mica més convençuts, si encara quedaven dubtes, de la necessitat d’un estat propi i d’una regeneració de la classe política.

Quan arribo a Tarragona, a quarts d’onze de la nit, encara tinc humor per posar-me a repartir tríptics pels parabrisos dels cotxes aparcats als carrers del meu barri. En el transcurs de la meva passejada a hores tan gèlides, tinc l’oportunitat de saludar un altre candidat. És el número u del Partit Família i Vida, es diu Jordi Consarnau, un senyor molt educat que em dóna la mà fins a tres vegades mentre es lamenta dels escassos recursos del seu partit, que l’obliguen a “patejar-se el carrer”, com diu ell. I això fa, a bord d’una mena de furgoneta amb megafonia i grans cartells. Ens intercanviem la nostra paperassa i ens desitgem sort. No falta gaire perquè siguin les dotze de la nit, la campanya s’acaba i a mi m’espera el llit. He de començar a reflexionar.

La frase pescada al vol

“A ver el lunes qué pasa“. Dita dimecres per un caixer del Mercadona a una altra. No us feu il·lusions, no parlava de que ja estés frissant per conèixer els resultats de les eleccions sinó d’un altre resultat més esperat: el Barça-Madrid. D’això és del que parla la gent qualunque en el seu dia a dia. Haurem de treballar més perquè el ciutadà s’interessi una mica per la cosa pública, perquè l’afecta molt més del que es pensa.

La reflexió

L’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa té plantes tancades per tal de retallar despeses, mentre les sales d’urgències d’aquest i altres centres sanitaris sempre estan col·lapsades. Fa pocs dies ens informaven de que els llençols i les coixineres dels llits hospitalaris ja no es canvien amb la freqüència d’abans, tot per retallar quatre cèntims. Amb un estat propi tindríem els suficients recursos per destinar-ne una part important a tenir una sanitat pública com Déu mana.

Els adversaris (avui: friquis, sectorials, radicals i inclassificables)

Acaba la campanya i encara queda un bon nombre de candidatures, des de la CORI reusenca fins a falangistes i comunistes de diversa coloració, des d’animalistes, pensionistes i gais (per cert, aquests amb una llista completament desconeguda en aquestes contrades) fins al partit de la Rosa Díez, des de l’equívoc Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana fins el fantasmagòric CDS (sí, el de Suárez). Trieu i remeneu, i si us agrada, voteu. Això és la democràcia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!