Les aigües turbulentes

Avui s’ha mort el pretendent carlista Carles Hug de Borbó-Parma. No sé la transcendència que tindrà la notícia, en ple agost. Segurament poca, atès el desconeixement que sempre ha rodejat tot el que fa referència al carlisme.

“Déu, Pàtria, Furs, Rei”, Cabrera, Zumalacárregui, Montejurra, els jaumins, els requetès, els detentebala, les boines roges, les margaritas… Fascinant fenomen, el del carlisme. Un es pregunta com s’ho ha fet aquest moviment polític, etiquetat habitualment com “conservador”, “reaccionari” o “antiquat”, per sobreviure a quatre guerres civils i no sé quants règims polítics espanyols. Ja fa 177 anys que es resisteix a morir. És cert que l’actual carlisme és molt minoritari i dividit en diversos corrents, tants com biaixos ideològics ha tingut al llarg dels anys (dels segles, més aviat). Absolutisme, foralisme, ultracatolicisme, catalanisme, socialisme, federalisme, extrema dreta… el carlisme s’ha amotllat a moltes maneres de pensar, segons les èpoques, els llocs i les conveniències, sense deixar de ser un moviment profundament respectuós amb la tradició heredada de les generacions anteriors. Se li ha de reconèixer aquest aspecte concret. Altres formulacions fetes al llarg dels temps són molt més discutibles, per exemple el “socialisme autogestionari” que l’avui desaparegut va defensar als convulsos anys setanta. En aquell temps tocava ser d’esquerres, és clar.

En una determinada època de la meva vida vaig prendre molt d’interès pel carlisme, no per afinitats polítiques sinó com a fenomen històric, fins el punt que vaig triar el tema com a base d’una futura (i mai iniciada) tesi de la meva llicenciatura d’Història Contemporània. En aquest sentit, he recopilat al llarg dels anys bibliografia, revistes i una considerable documentació en forma de fotocòpies i retalls de diari, encara que no tingui intenció de fer-ne ús, almenys de moment. La notícia de la mort de Carles Hug formarà part, també, d’aquesta col·lecció personal de tot allò que té a veure amb els defensors de “Déu, Pàtria, Furs i Rei”.

I l’actualitat política catalana té alguna cosa a veure amb tot plegat? Doncs en certa manera, sí. La primera defensa de l’especificitat catalana va anar a càrrec del carlisme, amb la seva defensa dels furs i enfrontant-se al liberalisme centralista espanyol. En aquest sentit, el carlisme català de principis del segle XX era profundament regionalista i es va integrar, amb alguns estira-i-arronsa, a Solidaritat Catalana, amb la Lliga i amb els republicans federals. Gent molt diferent, unida per un objectiu comú, la defensa del país i la reivindicació de l’autonomia política, van obtenir un excel·lent resultat electoral. No és estrany que cent anys després, i amb un objectiu molt similar (només cal canviar defensa de l’autonomia per necessitat d’independència) hagi sorgit una iniciativa amb el mateix nom. Tindrà el mateix èxit que el seu precedent?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!