Les aigües turbulentes

Davant la diversitat d’ofertes obertament independentistes per a les properes eleccions catalanes, s’estan multiplicant en els darrers dies els clams, els reclams, les exigències, fins i tot les súpliques, d’una unitat electoral, s’entén que en una sola candidatura. Algú fins i tot ha instat tancar un representant de cada força en una habitació i tenir-los a pa i aigua fins que no surtin amb un acord sota el braç, com si tot plegat fos un conclave medieval.

Els avantatges d’una sola oferta electoral, amb un programa de mínims creïble i uns candidats comme il faut, són innegables, començant pels beneficis que comportaria competir en un sistema electoral basat en els capricis del senyor D’Hondt. Ara: aconseguir que quatre propostes electorals tan diferents en trajectòria, mida i organització interna com Esquerra, Reagrupament, Conferència pel Sobiranisme i Solidaritat Catalana es posin d’acord pim-pam, pim-pam, no sembla que sigui cosa fàcil. Cadascuna de les marques té les seves peculiaritats, els seus pros i contres.

Comencem amb Esquerra, abans coneguda com ERC. Esquerra és un partit de la vella escola, membre de l’actual establishment polític, peça clau dels dos tripartits amb el resultat final que tots coneixem. Diu l’argumentari d’Esquerra que són ells els que han arrossegat el PSC cap a posicions més catalanistes i més comprensives amb el sobiransime. No m’acaba de convèncer (i em remeto a les declaracions d’Antoni Castells d’ahir i avui), però posem-ho malgrat tot a benefici d’inventari. Tampoc regatejaré a Esquerra determinats avenços com la llei del cinema o la gestió de l’Institut Ramon Llull, per exemple.

Destacable també és el fet de que Esquerra renuncïi a formar part d’un tercer tripartit, si això fos possible. He de reconèixer que no esperava aquesta compromís, fet en boca de Puigcercós fa alguns dies. Si compleixen la paraula, m’hauré de menjar amb patates el que sempre he sospitat: que Esquerra farà el possible i l’impossible per seguir en el poder. En depenen massa càrrecs i massa ingressos. Caldrà veure, en aquest sentit, què passarà l’endemà de la cita amb les urnes, quan l’amnèsia s’apodera dels aparells dels grans partits. Renunciarà quatre anys més a dur a la pràctica els anhels d’independència a canvi de seguir tocant cuixa? Si no arriba a cap acord preelectoral amb les candidatures que estan sorgint aquests dies pot ser un senyal de que aquestes són les seves intencions ocultes.

(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!