Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
L’Estatutet de 2006 va rebre ahir la darrera tisorada, la del Tribunal Constitucional, després de mesos i mesos, i més mesos, de deliberacions, ponències i anades i vingudes de magistrats “conservadors i progressistes” (sic). Em deixen bastant indiferent les anàlisis que ara s’estan fent en determinats ambients polítics, en el sentit de que tot plegat era una guerra entre socialistes i pepers, que ha estat guanyada per uns o altres. Tampoc m’interessa gens fer el ploricó o plànyer-me del resultat final de les deliberacions de ses senyories: ja ens el temíem i en tot cas jo, després d’haver votat “no” al text per insuficient, m’era indiferent que anul·lessin un o cent articles. Ja fa temps que vaig sortir de l’ou, en aquest sentit.
Una cosa bona (l’única, potser) de l’acabament del procés serà el fet de que ara ja no hi ha excuses per esperar res més, ara ja està tot dat i beneït. La pilota torna a estar a la teulada catalana i el que serà interessant és conèixer i analitzar què diuen els protagonistes de tot plegat les properes setmanes: les ambigüitats convergents, amb un ull posat a les properes eleccions; la retòrica socialista buida de tot contingut, com no sigui aplicar al país allò de “qui dia passa, any empeny”; o les esperables reaccions d’Esquerra (abans ERC) i Iniciativa, no perdent mai de vista les poltrones respectives. I enfront els partits “de sempre”, les possibles alternatives, més perdudes que un pop en un garatge, aquesta és la veritat. O potser m’equivoco.
La situació és prou complicada. Seria bo que tants esgarrips i contundències diverses com estem sentint aquests dies, unides al constant augment del sobiranisme i a les ganes de tallar amarres d’una punyetera vegada, determinessin les propostes concretes que ens faran les forces polítiques aquesta tardor, just quan marxi el Papa. No volem ambigüitats, ni retòrica buida, ni tacticismes de vol gallinaci, ni allò tan català del “ja veurem”, del “vols dir?” o el pujolíssim “això avui no toca”. Ara sí que tocarà, i qui no sigui prou llest per copsar-ho, ja s’ho trobarà.
Per a l’anècdota personal, l’endemà de la tisorada estatutària m’arriba l’avís de la meva caixa d’estalvis (entitats que per cert també han quedat tocades per la sentència) de que m’han ingressat la nòmina de juny convenientment rebaixada. No és cap casualitat que totes les retallades ens vinguin de Madrid. La conclusió a tan gràfica realitat no pot ser més curta i senzilla: independència, ja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No totes les retallades venen de Madrid. De Barcelona també ens venen, i no són poques. I el més simpàtic: els sindicats (?) majoritaris diuen que les retallades són del tot necesaries (?) perquè venen imposades (?) de la Unió Europea. Algú s’ho creu? Jo, no. I si fòs així, doncs res, ens declarem independents també de la Unió Europea. Que Suissa no ho és, i no els hi va malament la cosa.
Atentament