Les aigües turbulentes

Acabo de veure el Festival d’Eurovisió. A pesar de tots els pesars, m’agrada la seva banalitat, la seva intranscendència, el seu friquisme (que va de baixa, per cert). El d’aquest any serà recordat per la presència d’un espontani (el Jimpy, em sembla que es fa dir) durant la interpretació espanyola. L’incident ha estat una anècdota divertida i ja espero les reaccions. De moment, com a tast, l’inefable Uribarri ja ha qualificat l’espontani de descerebrado i a l’incident de vergüenza i d’ignominia. Déu n’hi do.

Pel que fa al conjunt d’actuacions, la veritat és que ha estat fluix, sense massa a destacar. He anotat a la llibreta: Bòsnia (roquers encorbatats), Bèlgica (guapet de cara tocant la guitarra, molt anti-friqui), Sèrbia (ésser androgin de serrell oxigenat), Bielorússia (tres senyores que s’han transformat en papallones, cosa que no ha evitat que quedessin els últims), Turquia (amb un robot fent strep-tease), Albània (amb un trio la-la-la), Islàndia (rotunda senyora, que era la meva favorita; la cançó, vull dir) i França (amb un tema que semblava pensat per animar la seva selecció nacional si participa a Sudàfrica, cosa que ignoro).

En el moment de les votacions he decidit silenciar el televisor per no sentir l’inaguantable Uribarri i la seva mania de predeterminar els vots de cada país. Al final la vencedora ha estat una joveneta d’aspecte normalet que semblava no acabar de creure’s que havia guanyat. Representava Alemanya, l’Europa sèria. Tornem al vell ordre, potser?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!