Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

19 de desembre de 2009
0 comentaris

Diari de Nadal (1: sopar d’empresa)

Divendres, 18 de desembre de 2009

Sopar de Nadal amb els companys de feina. És el típic “sopar d’empresa” que per aquestes dates sovinteja, amb la petita diferència de que no ens el paga l’empresa, sinó nosaltres, a 27 € per cap. Nit a zero graus, molt adequada, doncs, per agafar el cotxe a quarts de nou i aparcar-lo a les immediacions de la desèrtica platja de la Rabassada, on es troba el restaurant. El nostre no és l’únic grup que segueix aquesta mena de tradició: fins a tres llargues taules esperen altres tres grups. A diferència de l’exterior, la temperatura és notablement elevada a l’interior. Petit problema de coordinació: algú no ha entès bé que el sopar era a les nou i no a les deu, i el primer plat es serveix a quarts d’onze. No passar res, home, és Nadal. Pau i alegria. Primer plat: mousse de carabassó. Per sorpresa meva, no es menja amb cullera, sinó amb forquilla perquè és una cosa sòlida de color verd, acompanyada d’unes gambes i uns bolets. No era dolent, que consti. Segon plat: orada a la sal, també correcta, acompanyada d’un tomàquet completament prescindible. Postres: coulant de xocolata.

Animació total a les dotze de la nit. Tots els components d’una de les taules es col·loquen, per indicació d’algú, una gorra vermella de paranoel. Molt divertit. El restaurant té la gentilesa de repartir uns números a tots els comensals, perquè es sorteja una petita cistella de Nadal. Tinc el 27, però la mà innocent no extreu el 27, com era de preveure. Comença a sonar música i una zona del restaurant es transforma en pista de ball. Primer, música d’ara, després èxits dels setanta, ABBA, Village People, etc. i al final la cosa degenera amb la Macarena i allò tan insufrible, almenys per a mi, de la “bilirrubina” del Juan Luis Guerra. Tot són gustos. A pesar de les meves reticències inicials, m’animo a moure una mica l’esquelet. Una companya de feina també ho fa, auxiliada d’una pandereta que ha trobat al local. Després de donar-li molt d’ímpetu, queda destrossada (la pandereta, no ella). Alegria, despreocupació, fotos. Comencen a circular els primers sonàmbuls. Jo també em retiro a les dues de la matinada, molt més tard del que tenia programat. Agafo el cotxe per tornar. El sostre està completament gebrat.

Queden inaugurades les festes de Nadal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!