Les aigües turbulentes

Doncs resulta que, segons la civilització maia, l’any 2012 s’acaba el món. I d’això va la pel·lícula: del cataclisme que acaba no amb el món, però sí amb la civilització actual. El sol fa coses rares, la terra tremola i s’esquerda, els pols canvien de lloc i els tsunamis fan la resta.

Mai m’han agradat les pel·lícules dites “de catàstrofe” i després de veure aquesta, encara menys. Si fem abstracció dels efectes especials, ben aconseguits, la cinta és un reguitzell de llocs comuns i situacions increïbles. Per començar, moralina per un tub. Un dels protagonistes està separat de la dona i té dos fills que no li diuen ni ase ni bèstia: es veu d’una hora lluny com es resoldrà el doble conflicte. Hi ha un president dels Estats Units negre (quina casualitat), peatge a la inevitable correcció política. Perquè ningú no protesti, hi tenen paper xinesos, tibetans, indis, russos, africans, de tot, fins i tot s’esmenta Espanya (hauran pagat per sortir al guió?). La nota còmica la dóna un sonat que té una mena d’autocaravana dotat d’una emissora, des de la qual emet la versió moderna d’aquell popular “penediu-vos, la fi del món s’apropa!”.

D’altra banda, les situacions absurdes o risibles també hi tenen cabuda. Els protagonistes fugen en un cotxe mentre els edificis van caient a banda i banda de la carretera, plena d’esquerdes que miraculosament van salvant; doncs bé, els ocupants encara es permeten fer comentaris irònics. Després d’una bona dosi d’enrunaments, explosions, trencadisses i caos, la nena es posa a plorar (què menys!). Etcètera.

En fi, una altra pel·lícula per prendre’s amb conya. Com vaig sentir dir a un espectador a la sortida de la sala:

– sort que encara queden dos anys i mig!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!