Les aigües turbulentes

He gaudit de Petit indi com ho vaig fer amb les altres dues pel·lícules que conec de Marc Recha (L’arbre de les cireres i Pau i el seu germà). Insisteix amb la fórmula màgica: pocs diàlegs, trama mínima (potser en aquesta he trobat a faltar que passin més coses) i uns paisatges poètics, com fa sempre. Especialment meritori si tenim en compte que el paisatge de Petit indi no és cap vall idíl·lica del Pirineu, sinó horts, camins i cases autoconstruïdes del baix Besòs.

Ens mostra el dia a dia d’un noi amb una existència no fàcil (ambient humil, mare a la presó, feina precària en un magatzem de cerveses…) però que té suficients al·licients per tirar endavant: el seu cercle social, el seu espai de llibertat, el contacte amb la (relativa) natura i els seus ocells de concurs. A través de l’existència del protagonista, Recha fa que descobrim una Barcelona insospitada i uns ambients en perill d’extinció: societats d’ocellaires, el canòdrom de la Meridiana (que ja està extingit de veritat)…

A destacar els papers de Sergi López (artistàs, com sempre) i un patiller Eduardo Noriega. Recomanable, de totes totes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!