Les aigües turbulentes

Prèvia: ni m’he llegit les tres novel·les de la sèrie Millenium, ni penso fer-ho, ni he vist la primera de les pel·lícules. Vull dir amb això que vaig anar a veure La noia que somiava amb un llumí i un bidó de benzina sense altres referents que ser conscient de l’èxit que té l’anomenat “fenomen Larsson”, però entrant al cinema completament peix.

La cosa va d’una publicació sueca, anomenada Millenium (que és el que dóna títol a tot plegat), a la redacció de la qual treballa un periodista-investigador, que figura que és l’heroi. En aquesta pel·lícula toca el tema de les màfies de la prostitució de països de l’est. D’altra banda, hi ha la protagonista, que és la que somia amb llumins i bidons de benzina (al film s’explica perquè), una after-punki que està com un llum de ganxo, la pobre. El descobriment d’uns cadàvers als primers minuts farà que l’espectador vulgui saber, intrigat, la relació entre tot plegat: els morts, la investigació del periodista i les rareses de la noia dels llumins.

No veig res que justifiqui l’èxit d’aquestes novel·les i les seves (inevitables) versions cinematogràfiques, com no sigui el morbós fet de que l’autor va morir abans d’hora i de que els escenaris de l’acció (assassinats i sang i fetge) no siguin anglosaxons sinó suecs. A Estocolm també hi ha marro, qui ho diria.

Postdata, per al debat: al cinema de Reus on vaig veure la pel·lícula (una sala freda i humida) érem set persones i la versió era en castellà. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!