Les aigües turbulentes

Serà allò del temps subjectiu que ens ensenyaven a classe de filosofia, però el cert és que els estius, quan ets un nen, són llarguíssims. Independent-ment que coincidissin amb les vacances escolars, el fet és que eren interminables. Però per a un nen com jo (coordenades: Eixample de Barcelona, classe mitjana, anys 60) els estius no proporcionaven, ni de bon tros, les oportunitats d’oci i diversió que frueixen els marrecs i no tant marrecs d’avui en dia.

El tret de sortida el donaven les revetlles. No recordo que encenguéssim petards o bengales ni al balcó de casa ni al carrer. Sí que recordo que per Sant Joan hi havia un espectacular castell de focs artificials a la Sagrada Família, monument que, privilegiadament, podíem contemplar des de l’abans esmentat balcó. L’altra verbena, la de Sant Pere, la vivíem a la casa gracienca del meu padrí, que celebrava la seva onomàstica aquest dia. Recordo com si fos avui estar sopant a la fresca del pati d’aquella casa mentre no parava de sonar la pirotècnia del barri. Al cel, de tant en tant, es podien contemplar uns globus. El seu desplaçament enigmàtic em produïa una estranya sensació, com de por. Després em vaig assabentar que van prohibir aquests ginys, que portaven una flama, perquè podien produir incendis.

Què feien a l’estiu els nens de classe mitjana a l’Eixample de Barcelona els anys 60? Doncs l’oferta no era massa àmplia. A banda dels banys de Sant Sebastià, dels quals vaig parlar abans d’ahir, l’oci podia consistir en un dia al Tibidabo, una tarda al Park Güell (abans de la invasió d’europeus i japonesos), una passejada amb les “Golondrinas” del Port o una sessió de tarda de cinema, sense aire condicionat però amb dues pel·lícules i No-do.

De tant en tant anàvem més lluny, a les Planes o a la Floresta, no recordo bé, a una caseta que uns amics de la família ens cedien per passar-hi el dia. El lloc, rodejat de frondosos pins, era ben a prop del tren de Sarrià (els “ferrocates”). L’olor de pi i el soroll quan passa un tren són per a mi la madalena de Proust: em transporten a la infància.

L’estiu s’acabava amb les festes de la Mercè, la patrona de Barcelona. Ja en vaig parlar en una ocasió. La distracció consistia en anar a veure els gegants a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, i després assistir a la divertida i kitch cavalcada, a tirar serpentines i confeti.

Amb la festa major de Barcelona s’acabaven els llargs estius de la meva infància. Qui pogués tornar-los a viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!