Teño pouca relación con Galiza. Fun alí dúas veces, en viaxes de turismo. Oi, eu contemplar o Obradoiro e eu abraçar o santo. Eu camiño ata Coruña e fun encuriosir estas fachadas envidraçadas concibidas para ter pleno sol, en un clima tan frío e úmido como o galego. Teño fotos de rigor de Fisterre, o extremo occidental da Península Ibérica. Eu comer ostras en Vigo e compra-me un vocabulario galego-castelan nunha libreria.
Moitos anos de ambos viaxes e teño moitas cousas esquecidas. Aínda ten máis anos de una anedota dun compañeiro de servizio militar, galego, e que confirma o clichê de que todos os galegos, ademais de non se saber se para arriba ou para abaixo da escaleira, contestan a unha pregunta con outra pregunta. El estaba ao final dunha cola para mercar alimentos en un tipo de tenda que estaba no cuartel. Cando aborda, facer-lle para conectar e xuntarse me á cola, este foi o diálogo:
Eu: Por favor, ¿É o último?
El: Oye, ¿sabes se venden madalenas?
Non hai dúbida de que estereótipos son reais. Ah, a propósito, eu non sei se venden magdalenas…
[Aquest text ha sortit així del traductor del Google i l’he corregit fins on arriben els meus coneixements de la llengua de Rosalia de Castro; demano perdó si algun gallec llegeix això; a sota, la traducció al català]
Notícies de Galícia
Diumenge que ve Galícia té una cita amb les urnes. Bàsicament, els gallecs hauran de decidir continuar amb l’actual govern i el seu compromís progressita i nacional o bé el caciquisme conservador i folklorista representat pel PP. Desitjo per al BNG (O Bloco) un bon resultat per a reforçar les polítiques en favor del gallec, miserablement criticades per alguns. Tinc poca relació amb Galícia. Hi he estat dues vegades, en viatge de turisme. Hi vaig contemplar l’Obradoiro i vaig abraçar el sant. Vaig passejar-me per A Coruña i em van encuriosir aquelles façanes acristallades concebudes per tenir el màxim de sol, en un clima tant fred i humid com el gallec. Tinc les fotos de rigor de Finisterre, a l’extrem occidental de la Península Ibèrica. Vaig menjar ostres a Vigo i em vaig comprar un vocabulari gallec-castellà en una llibreria. Han passat molts anys d’ambdós viatges i he oblidat moltes coses. Encara té més anys una anècdota d’un company de la mili, gallec, que confirma el clixé de que tots els gallecs, a més de no saber si pugen o baixen unes escales, contesten una pregunta amb una altra pregunta. Ell estava al final d’una cua per comprar menjar en una mena de botiga que hi havia a la caserna. Quan m’hi vaig acostar i li vaig preguntar per afegir-me a la cua, aquest va ser el diàleg: Jo: Por favor, ¿Eres el último? Ell: Oye, ¿sabes si venden madalenas?
No hi ha dubte que els tòpics son ben reals. Ah, per cert, jo no sabia si venien madalenas… |
|
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!