Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

18 de desembre de 2008
1 comentari

Adéu a l’edifici de Lletres de la URV (1)

Ahir es va fer el comiat oficial a l’edifici de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, a la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona. L’immoble, que originàriament havia estat el Col·legi La Salle, ja no oferia les condicions idònies per a la seva funció. En realitat mai no les havia ofert: sostres alts, diferents nivells, multitud d’escales i passadissos… Així el recordo. El recordo perquè jo hi vaig estudiar els primers cursos de la meva carrera d’història, als anys 70.

Un dels professors que vaig tenir va ser Josep Maria Sans Travé, conegut arxivista i especialista en els templers. Em ve a la memòria una anècdota d’ell: un vespre d’octubre de 1975, l’esperàvem a classe i jo estava llegint un Noticiero Universal que informava en portada del començament de la malaltia de Franco. Travé va entrar i al veure la notícia va exclamar, fent una rialleta maliciosa:

Uy! Ese ya está en capilla…

Una mica optimista: el dictador encara va tardar sis setmanes a estirar la pota.

Un altre professor era un de Literatura. No li recordo el nom, però sí el seu aspecte de progre de l’època: ulleres de cul de got, cabells llargs… Un dia, a l’acabar l’explicació d’una lliçó, va afegir una frase usual en els professors:

se ha entendido?

Al contestar-li els alumnes que sí, va exclamar, irònicament:

– Oh, qué alegria! Es un milagro! Dios existe, hoy creo en Dios!

La cita no és textual, naturalment (han passat més de trenta anys).

Altres professors que vaig tenir van ser l’antropòleg Joan Prat, el medievalista Joan F. Cabestany, la Maria Antònia Ferrer, d’Història Contemporània, i qui ahir va donar la darrera classe: Lluís Navarro. Impartia, en el seu moment, Història Moderna i és opinió generalitzada de que es tractava d’un dels millors professors de la que llavors era Extensió Universitària de Tarragona.

No voldria deixar d’esmentar, en aquest apressat exercici de memòria personal, una altra persona: un bidell, de cognom Fusté, sempre predisposat pel que feia falta i eficaç en totes les tasques que duia a terme. Dubto molt que el personal d’avui en dia tingui la professionalitat d’aquell senyor.

[Continuarà]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!