Les aigües turbulentes

Coincideixen en el temps dues notícies sobre monarquia i llibertat d’expressió. Una, el judici i absolució dels joves catalans que van cremar retrats dels reis d’Espanya. L’altra, la posada en llibertat del noi marroquí que va escriure en una paret “Déu, pàtria i Barça”.

En ambdós casos, després de tot el patracol de detencions, interrogatoris, paperassa judicial, mobilització d’advocats, neguits dels acusats i dels seus familiars i amics i protestes populars (justificadíssimes), després de tot això, s’acaba amb la llibertat dels imputats. No podien haver començat pel final? No hi ha res més greu per investigar, perseguir i jutjar? Després que no ens vinguin amb queixes pel col·lapse de la justícia.

No cal ni dir que entre el respecte a un cap d’estat i l’exercici de la llibertat d’expressió ha de prevaler el segon, i els dos casos que ens ocupen són meridianament clars en aquest sentit. Cremar retrats, ninots, símbols o banderes amb intencionalitat política és més vell que l’anar a peu i així seguirà essent pels segles dels segles (una altra cosa és que tingui alguna eficàcia) i l’expansió culé del noi magribí no hauria d’haver deixat de ser el que és: una criaturada.

El resum de tot plegat, d’una lògica aplastant, el fa, qui ho havia de dir, la reina d’Espanya en un llibre acabat de publicar: “només són papers que cremen; ja s’apagaran”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!