Les aigües turbulentes

Començo un nou curs universitari de filologia catalana, amb una novetat: l’assignatura de Francès I. És el meu retrobament amb una llengua que tenia molt abandonada després d’estudiar-la durant el llarg batxillerat dels 60 i 70. Sempre, però, ha estat més present a la meva vida que no pas l’anglès: tinc parents francesos, francesa era -i és- l’empresa on treballava el meu pare, a casa entraven revistes franceses (Jours de France, Elle) que ens allunyaven de la foscor franquista i ens apropaven a la diàfana Europa, ni que fos via modes, cosmètica i gastronomia…

És una llengua que sempre m’ha agradat: “sona” bé (com l’italià o el rus), fa la competència a l’obsessiva dominació de l’anglès i, a més, és un idioma amb uns girs molt expressius. M’agrada usar-los, a risc de resultar un punt pedant: avant la lettre, au dessus de la melée, épater le personnel, mise en scene…

No, no oblido que, juntament amb el castellà, és llengua d’ocupació (primer militar, després social) al nostre país. Procuro ser-ne conscient sempre. Sobre la minorització del català enfront del francès recordo haver viscut personalment una situació fa molts anys, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Hi actuava una cantant francesa, la Marivona, interpretant peces en català però presentant-les en francès, la seva llengua materna. Va rebre xiulets d’un sector de públic (no ho oblidem, independentistes dels anys 80, a Prada). Deixant al marge la procedència o no d’escridassar a un intèrpret que no pot o no sap parlar la llengua del país on està, el petit incident revelava com n’és de complicada la qüestió lingüística, a tot arreu i en totes les ocasions.

Però això ja és una altra qüestió. I ara he de fer els deures. Ens demanen una presentació oral. Mon Dieu!

[Com ja vaig fer amb un article sobre l’aranès, em fa gràcia publicar aquest amb doble versió catalana i francesa]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!