Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

Superant un altre port de muntanya

Ens informen que la Volta Ciclista a Catalunya, que aquests dies recorre carreteres, ports i revolts de la nostra geografia, ha decidit canviar el protocol de lliurament de premis al final de cada etapa, tot prescindint de la figura de les hostesses, aquestes xiques joves i de bon veure (sempre segons una presumpta apreciació majoritària de la societat) que no tenen altra funció que fer dos petons a l’esforçat guanyador i lluir bodi i somriure profidén. Les dues hostesses han estat substituïdes per un hereu i una pubilla de la població que hostatja l’esdeveniment, en un lloable intent de preservació de les nostres tradicions.

Ho trobo molt bé. La figura de la hostessa, amb aquell posat forçat i sense utilitat aparent, com de gerro amb flors o de mona de Pasqua, és una figura a deixar enrere pel que té discriminatori i xaró, i celebro que un esdeveniment esportiu tan conegut com el nostre sigui un abanderat en l’eliminació d’aquestes pràctiques. És d’esperar que altres conteses esportives similars, penso en el Tour o la Vuelta però també en la Formula 1 o les grans lligues europees de futbol acabin adoptant decisions similars, si no ho han fet ja.

Ara, que si realment volem que l’esport entri al segle XXI, pel que a l’igualitarisme sexual es refereix, potser que fóssim coherents al cent per cent i no féssim discriminacions, almenys en els esports col·lectius. Meitat homes i meitat dones als equips de qualsevol disciplina esportiva. Si es fa a les llistes electorals, si es pretén fer als consells d’administració de les grans empreses, per què no s’hauria de fer en un equip esportiu? Aquí no hi ha d’haver paritat? Per què no?

[Imatge: www.purociclismo.es]

‘Incerta glòria’

Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui frustració en contemplar un resultat que poc té a veure amb el que hom s’havia imaginat en llegir l’origen d’una pel·lícula. Pel que he llegit, la Incerta glòria de Villaronga està basada només en una part de l’obra de Sales, que hi falten personatges i que no es centra prou en les complexes intencions del seu autor per reflectir els neguits existencials d’una època especialment difícil de la nostra història. Tampoc no és una pel·lícula bèl·lica, ni de guerra, sinó que passa a la guerra, que és molt diferent.

Però tot això no és cap handicap per a qui vegi la pel·lícula sense haver llegit la novel·la, com és el meu cas. Tot el contrari, em va semblar una trama apassionant (una mena de combinació de dos triangles amorosos en un escenari particularment depriment, un poble prop del front d’Aragó) magníficament protagonitzada i amb una insuperable caracterització. Capítol a banda mereixen les localitzacions: no són només els casalots mig derruïts (alguns exteriors són a Belchite, crec), també la Barcelona de 1937, els refugis, l’Hospital de Sant Pau i fins i tot el metro (amb una escena en un vagó improbablement silenciós). El final, amb els títols de crèdit, és simplement impressionant.

En resum, estem davant un altre Pa negre, de projecció i consum necessaris per a enaltir la nostra literatura i el nostre cinema i posar-los a l’altura que mereixen.

[Imatge: incertagloria.cat]

La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

Dia Mundial de la Poesia, 2017

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Heus-ne aquí una]

Vedla: reposa en apacible calma,
en soledad gratísima y amena,
en su campiña se engrandece el alma

y entre sus muros de piedad se llena.

 

Elévanse sus templos seculares

en la atmósfera azul tranquila y pura

y penden sobre ciclópeos pilares

las formas de su vieja arquitectura.

 

Solamente la voz de la campana
turba el silencio de su fértil llano
cuya volátil vibración cercana

la fe le infunde al corazón cristiano.

 

Los vientos de las zonas tropicales
en armoniosas ráfagas cimbrean

los laureles, y chopos, y nogales,
que sus anchos caminos hermosean.

 

¡Cuán vasta y esplendente es su llanura!
Piélago undoso de rasantes mieses;

en el invierno alfombra de verdura,

campo de oro en los estivos meses.

 

José Tabares Bartlett: “La Laguna” (fragment)

 

[Imatge: monument a Tabares, San Cristóbal de La Laguna; Viquipèdia]

Vine al mercat, reina!

Tarragona acaba de reinaugurar el seu mercat centenari (és del 1915), després d’unes inacabables obres de restauració i adequació de l’edifici, amanides amb contínues modificacions en el projecte (com passa sempre), incerteses econòmiques (ídem) i protestes de tot ordre per part dels paradistes (ídem, novament). El mercat, d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, s’erigeix al rovell de l’ou de la capital com una mena de catedral laica i mercantil, bellíssima i imponent.

Hi he donat un vol, sense comprar-hi res. Temps hi haurà per fer-hi ‘gasto’, tot i que mai no he estat massa assidu dels mercats, per raons fàcilment comprensibles. Intentaré esmenar-ho. La imatge tradicional que tinc d’aquest mercat la dec no tant a les meves poques visites com a les de la meva mare qui, per raons també fàcils d’entendre, hi era clienta més habitual. Amb els seus comentaris vaig anar fent amb els anys una mena de retrat-robot del mercat i dels aspectes bons o dolents de l’edifici i de la seva gent: la impressió que li causava, en entrar, el brogit de la gent, el seu enuig pel terra perennement brut i moll, la simpatia o amabilitat d’una venedora o les protestes perquè als turistes se’ls tenia una consideració especial que no tenien amb la gent de la ciutat.

Tornem al present. Val a dir que, després de tants obstacles i estira-i-arronses, el mercat presenta avui un aspecte espaiós, net, lluent, impecable. Deixant de banda els operaris que encara ara estan acabant alguns detalls, la instal·lació supera amb nota el que s’espera d’ella, almenys aparentment. Ara falta que els ciutadans tinguem més tirada a anar-hi, que ens creguem més les consignes del comerç de proximitat i de protecció al petit botiguer. Vine al mercat, reina. No cal dir que els protagonistes d’aquesta història també s’ho han de creure. De moment s’ha aconseguit, finalment, el que era de calaix: que obrin les parades les tardes dels dies laborables; finalment han caigut de la figuera i han entès de què va això de la vida moderna. Per poc entusiasme i professionalitat que posin a la feina (l’esperit comercial dels tarragonins és el que és), tiraran endavant una important infraestructura del segle XXI i, de retruc, en sortirà guanyant tota la ciutadania.

[Imatge: el mercat de Tarragona el 1916; imatge, www.diaridetarragona.com]

Premi d’arquitectura ODA

L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo, de Vila-seca (imatge de baix).

Podeu votar en els següents enllaços:

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106559/centro-de-dia-y-hogar-de-ancianos-en-blancafort-slash-guillem-carrera

 

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106535/ca-marcelo-slash-guillem-carrera

[Imatges: www.guillemcarrera.com i www.plataformaarquitectura.cl, foto Cristina Serra]

 

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

El còmic més vist

Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de qualsevol publicació amb dibuixos, fins el punt que la Reial Acadèmia acceptés tebeo en el seu diccionari (en català, els intents de normalitzar patufet o solucions similars no han tingut èxit).

Al costat del Cavall Fort i del Tío Vivo (ben diferents l’una de l’altra), el TBO és una de les publicacions de la meva infància. La compràvem cada setmana al quiosc que hi havia a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, on la senyora que el regentava, abrigada amb unes mitenes per protegir-se del fred, ens la servia previ pagament de, crec, tres pessetes.

Les seccions habituals del TBO van acabar essent mítiques, com es diu ara, i aquests dies els mitjans ens les recorden: la Família Ulíses (que sempre patien incidents), Josechu el Vasco (creació del gran Muntañola) o els famosos invents del Doctor Franz de Copenhaguen (no més inversemblants que alguns artilugis que intenten vendre’ns per televisió de matinada). A mi m’agradava molt una secció que es deia “De todo un poco” i era, doncs això: una mena de miscel·lània amb acudits, jocs de paraules, curiositats, anècdotes…

Com el Patufet i com tantes altres publicacions de tot ordre, el TBO va arribar un moment que va quedar antiquat i, irremissiblement, va haver de plegar. Cada una té el seu públic, el de la generació i el de l’època que li van tocar. L’època del TBO va passar, però el TBO va fer època, si se’m permet el joc de paraules: ja hem dit que va donar nom a totes les publicacions infantils, però també a l’expressió “estar més vist que el tebeo”. No sabem si l’origen d’aquesta frase és perquè tenia molta audiència o perquè els seus continguts eren poc originals, però reflecteix la petjada que ha deixat després.

[Eustaquio Morcillón, la políticament incorrecta tira de Benejam, autor també de la Família Ulises; imatge: www.todocoleccion.net]

La violinista búlgara (o les vares de mesurar)

Lyubomira (Lyuba) Stoycheva és el nom d’una violinista búlgara, tarragonina d’adopció des de fa quatre anys, que ha estat sancionada amb una multa de 100 euros per, segons els urbans que la van denunciar, tocar un instrument a la via pública i demanar diners. Lyuba s’ha defensat dient que, encara que reconeix que cal una autorització, l’ha demanada a l’ajuntament tarragoní però no li han permès l’activitat perquè “no és legal tocar música al carrer”, i en tot cas no demana diners expressament i no toca mai en hores intempestives, només de 12 a 14 i de 19 a 21 hores, al cèntric encreuament dels carrers August i Comte de Rius.

Els detalls de la denúncia policial tenen el seu què: no era la primera vegada que li demanaven el permís, que mai no ha tingut, però en aquesta ocasió va ser defensada per un ciutadà tot demanant a la policia que deixessin tranquil·la a la noia, que “aportava alegria al carrer”. Aquesta reacció espontània d’un particular va provocar els urbans (ahora se va a enterar ésta…) que, aquesta vegada sí, la van denunciar. L’eficaç (mode ironia) actuació policial es va arrodonir esmentant un acordió a la butlleta de denúncia, instrument que com se sap és igualet que un violí.

Lyuba no surt de la seva sorpresa, i jo tampoc. “No he vist mai una ciutat que no deixi expressar l’art”, ha dit, i té raó. M’imagino que el problema de fons és la lluita contra la contaminació acústica de la ciutat, tema que últimament està donant molt a parlar a Tarragona. No seré jo qui discuteixi que s’ha de posar a ratlla qualsevol excés de decibels, però no deixa de tenir gràcia (ironia, de nou) que cotxes i motos, mecànicament tunejats o no, circulin per la via pública amb patent de cors i, en canvi, qualsevol grup musical o artista de carrer, violinistes búlgares incloses, tinguin tants problemes per donar a conèixer les seves propostes artístiques al carrer.

El regidor de la cosa cultural, Josep Maria Prats, ha intervingut dient que la normativa és la que és, però que això canviarà amb la imminent publicació d’un mapa acústic, i ha afegit que “els músics tenen el dret de guanyar-se la vida” (Lyuba també?) però que “s’ha de tenir en compte el descans dels veïns”. Parlant de descans dels veïns, Mes Tarragona oferia la notícia confrontada, pàgina amb pàgina, amb una altra sobre la protesta que manté un nombrós grup de ciutadans de la Part Alta que, sota el significatiu nom de “Farts de Soroll” estan duent a terme una lloable croada contra els decibels descontrolats de les nombroses activitats d’aquell barri: festes majors i no tan majors, fires i mercats, assajos d’entitats de tota mena, terrasses de bars, pisos turístics (sí, ja n’hi ha), botellons al carrer…, activitats que mai no rebran la necessària visita policial, amb una multa o un advertiment. La pobra Lyuba, sí.

[Imatge: www.diarimes.cat]

 

Tan dèbils, tan petits, tan intel·ligents

“És clar que les dones han de guanyar menys que els homes, perquè són més dèbils, més petites, menys intel·ligents”.  Aquesta frase va ser proferida l’1 de març de 2017 (no del 1917 com podria semblar), i no en una tertúlia particular entre garrulos de nivell diguem-ne limitat, sinó en seu parlamentària (europea). L’autor d’aquesta afirmació respon al nom de Janusz Korwin-Mikke, és diputat polonès i el seu currículum està trufat de mostres que deixe’l anar: comentaris racistes, fer la salutació nazi a l’hemicicle del Parlament europeu o qualificar els refugiats de “brossa humana”.

Més enllà del rebuig, l’escàndol o la condemna que puguin suscitar afirmacions com aquesta (una diputada espanyola li va parar els peus: “jo estic aquí per defensar les dones d’homes com vostè”), convé posar el focus una mica enrere. El Korwin aquest forma part d’un partit que va treure a les eleccions del seu país un 7,2 % de vots i, atenció, fou el primer partit entre els joves de 18 a 25 anys. Què ha passat a Polònia perquè la generació que, en teoria hauria d’estar més conscienciada i compromesa amb la igualtat de les persones i contra qualsevol forma de discriminació humana, aposti per aquestes formacions extremistes i polítics impresentables?

I el que val per Polònia pot estendre’s a tota Europa. L’ascens de tota mena d’ideologies (o d’absència d’elles) populistes, maniquees o “anti”, perceptible a cada convocatòria electoral, no és un fracàs en tota regla de les ideologies tradicionals, del bonisme educatiu i del progressisme ineficaç de correcció política, paritats a cop de decret i perversió del llenguatge?

Avui és el dia internacional de la dona. Un bon moment per reflexionar sobre una qüestió que a tots ens interpel·la. Demà també.

[Imatge: Parlament Europeu, www.donesdigital.cat]

 

Per què no ens tranquil·litzem una mica?

Han coincidit en l’actualitat estatal dos esdeveniments que han aconseguit crear enrenou mediàtic i social, contribuint així a fer que els temps que ens ha tocat viure siguin encara una mica més convulos. Les dues notícies van de conflictes entre maneres dispars de concebre la llibertat d’expressió, els sentiments religiosos, els posicionaments ideològics i els interessos socials.

La primera és el tour que intenta fer per l’estat, de moment amb obstacles, un autobús publicitari contra les noves polítiques de normalització de la transsexualitat des de la infància; ja se sap, allò de relacionar homes amb penis i dones amb vulva i sanseacabó. La patrocina una associació integrista catòlica d’incert finançament i fosques connexions. La pretensió d’aquesta gent està topant amb la resolta oposició dels municipis, d’ajuntament progressista tots ells, per on havia de passar la comitiva, que n’han prohibit la circulació invocant la legislació contra la discriminació LGTB.

La segona notícia és el rebombori que ha causat el guanyador del concurs de la Gala Drag de Las Palmas, amb una atrevida recreació de dues advocacions religioses catòliques (una marededéu i un crucificat). L’oposició a aquesta actuació ha estat encapçalada pel bisbe de la diòcesi que ha arribat a afirmar que quan la va contemplar va sentir més tristesa que el dia del tràgic accident de Spanair entre Madrid i Las Palmas (després ha retirat aquesta desafortunada comparació).

Les dues notes d’actualitat han generat els darrers dies, com s’ha pogut comprovar als mitjans de comunicació (no diguem a les xarxes), opinions enfrontades, airades protestes, sortides de to, amenaces d’accions judicials… en un context fortament maniqueu, intolerant i sectari.

N’hi ha per tant? La propaganda de l’autobús aquest dels penis i les vulves podrà ser (i ho és) anticientífica i reaccionària, però no acabo de veure on és el delicte “d’odi als transsexuals” que s’està brandant contra aquesta acció. Que és contraproduent i no ajuda gens a una problemàtica molt concreta (i fins ara poc coneguda) d’alguns infants, és de calaix, però ¿cal prohibir la seva lliure circulació per pobles i ciutats?

Passa igual amb el xou carnavalesc de la drag canària. És evident que haurà molestat a un sector de la població, a les seves creences religioses o els seus sentiments, però ¿cal confrontar-hi apassionades cartes episcopals o amenaces de querelles? Jo crec que no: la transgressió és part consubstancial del carnestoltes i aquest “passar-se de la ratlla” puntual pot ser contemplat amb una saludable mostra de tolerància. El número, per cert, estava molt ben treballat i era estèticament potent.

En ambdós casos s’ha posat en qüestió la llibertat d’expressió en nom d’unes idees, equivocades o no (cadascú pensa el què vol) defensades amb un excés d’intransigència o de possessió de la veritat absoluta. Per què no ens tranquil·litzem tots plegats? Per què no som més tolerants amb les maneres de dir i de fer dels altres?

[Imatge: www.laprovincia.es]