La memòria dels deu anys

Avui el bloc Les aigües turbulentes compleix deu anys de vida. Un 27 de gener, però de 2007 (tan a prop, tan llunyà), i amb el títol d’una coneguda cançó de Simon & Garfunkel per bandera, iniciava una aventura personal tot incorporant el meu vehicle a l’autopista de les xarxes socials, que en aquella època ja començava a estar ben atapeïda de notícies, fotos, piulades i apunts.

Quan em vaig decidir a començar el bloc, ja tenia més o menys clar com havia de ser i quin havia de ser el seu contingut: per una banda una heterogènia combinació, sense límits ni criteris precisos, d’opinions sobre el que passava al món i que em cridés particularment l’atenció, i per l’altra cròniques més personals, aquells petits fets anecdòtics del dia a dia als quals es pot treure punta. En aquesta dècada hi ha hagut ocasió de parlar de tot, de multitudinàries manifestacions i concentracions sobiranistes, del meu pas per Esquerra Republicana o Solidaritat per la Independència i de les diferents convocatòries electorals; he donat la benvinguda (o no) als presidents Mas i Puigdemont, l’alcalde Ballesteros, el papa Francesc, el rei Felip, Obama, Trump, Sarkozy i Hollande; he lamentat barbaritats a punts ben diferents del planeta; he parlat de transports, llengües, gais, Tarragona i Barcelona mentre m’he esplaiat contra els intolerants, els progres de disseny, els toros, els fumadors, els cotxes o la televisió (i últimament contra els ciclistes, que s’ho estan guanyant a pols); he fet complides cròniques dels viatges que he realitzat, les exposicions que he visitat o les (poques) pel·lícules que he visionat.

He dit abans que ho tenia clar “més o menys”. El que sí tenia clar, sense reserves, és que el bloc formalment havia de tenir dues característiques: un tractament acurat de la llengua (fins on les limitacions personals i de temps ho permetessin, és clar) i una gran regularitat en la publicació dels apunts, fugint de períodes d’inactivitat que, a banda de causar mala impressió als lectors, desmotiven el propi autor d’un bloc.

Ultra els propòsits inicials (opinió del fet divers, crònica de la vida personal), la pròpia dinàmica del bloc ha fet que hi experimentés introduint innovacions. Per exemple, generant sèries d’apunts sobre una temàtica específica. Recordem-ne alguns: la Batalla diària per la llengua (combats pel català des de la trinxera de la quotidianitat), els Anuncis que em posen nerviós (publicitat televisiva vergonyant), els Carrers de Tarragona (passeig i badoqueria per la meva ciutat d’adopció) o el Menú del dia (personal aproximació al món de la gastronomia, ara que tothom s’hi veu en cor). Deu anys donen també perquè es consolidi un calendari propi. Així, tinc senyalades dates tan diverses com el 8 de març (per la igualtat de sexes i contra el feminisme mal entès), el 21 de març (publicació d’una poesia), el 24 de desembre (felicitació del Nadal amb la foto d’un pessebre), el 28 de desembre (una broma més o menys original) o el 31 de desembre (feliç any nou amb la foto d’un rellotge monumental). I encara en el capítol d’experiments, l’afició que vaig agafar un temps per publicar apunts en altres llengües (l’occità, el francès, l’esperanto o el castellà, però també llengües ben exòtiques, fins i tot el barrufet!).

El bloc ja suma 1.922 apunts (comptant aquest), més de 300.000 visites i casi 1.000 comentaris. L’activitat blocaire no s’ha limitat a Les aigües turbulentes: durant un temps vaig publicar-ne una mena de germà petit (Els sons del silenci), des del 2012 publico apunts intermitentment a Propera parada (sobre la meva afició, els ferrocarrils) i el 2016 vaig obrir, ja fora de Vilaweb, Neigà (especialitzat en la relació entre Catalunya i les Illes Canàries, amb les quals m’uneix una estreta relació personal). Com si tot això no donés prou feina, recopilo tots els apunts i els autoedito a Bubok. Properament apareixerà el novè volum.

Deu anys de bloc. Té el seu mèrit. No tothom hi arriba. A vegades em pregunto quan hi posaré punt final. Me’n cansaré? Se m’acabaran les idees? Les meves opinions no tindran cap interès? Les múltiples activitats diàries m’impediran la meva cita amb el teclat? O potser els blocs s’extingiran lentament (ja n’ha passat la foguerada, és cert) i els meus, com tots, seran enviats a la paperera, en aquest cas digital, de la història. Que sigui el que hagi de ser.

[Imatge: per a Simon i Garfunkel també passen els anys, inexorablement (per cert, diuen que estan a matar); www.belfasttelegraph.co.uk]

Avui, el món d’ahir

Arriba a casa una nova publicació: El món d’ahir. En català! Rere l’invent hi ha, qui ho havia de dir, Minoria Absoluta, és a dir l’inquiet Toni Soler. En la presentació que aquest fa del primer número, defineix l’objecte de la revista com una intersecció difícil de delimitar i de batejar entre història, literatura i periodisme. Tres disciplines d’allò més castigades en els darrers temps, sobretot les dues primeres. El món d’ahir (que pren el nom de les memòries de Stephan Zweig), es proposa dignificar-les amb una edició en paper, com s’havia fet tota la vida, i per recuperar el plaer de llegir, simplement. El resultat no decep: uns articles tant allunyats de les banalitats de suplement dominical com de plumbis treballs universitaris; col·laboracions de Jordi Graupera, Eduardo Mendoza, Empar Moliner o Francesc Serés, entre molts altres; una curiosa col·lecció de mapes antropomòrfics; textos històrics d’autors tan diferents com Plini el Jove o Chateaubriand; i tot editat curosament, sense pretensions supèrflues.

M’hi he subscrit en un moment en què m’havia autoimposat rigoroses limitacions a l’entrada de paper a casa, tant per raons econòmiques com d’espai. Però no m’he pogut resistir a aquesta cita (que serà trimestral) amb la història i el bon periodisme.

[Imatge: www.tresc.cat]

Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

Final de la guerra del 36 a Tarragona

Del 15 de gener al 17 de febrer. Com en anteriors edicions, al voltant de la data del final del conflicte bèl·lic a Tarragona, el 15 de gener de 1939, diferents institucions i entitats culturals han programat tot un seguit d’activitats de difusió per ajudar a conèixer què va succeir abans i després del final de la Guerra Civil a la nostra ciutat.

> Descarregueu-vos el programa d’actes aquí

[Imatge: www.tarragona.cat]

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

La tele de la nostra infància

Ha passat bastant desapercebuda la mort del periodista José Luis Barcelona. No ens hauria d’estranyar aquest “passar de puntetes” sobre un professional allunyat dels d’ara, tant pel que fa a l’estil com en el temps. Com que ja tinc una edat, recordo perfectament aquest home de la ràdio i la televisió d’aquells tristos anys seixanta, de la seva locució, del seu aspecte impecable, llegint les notícies des de Miramar a Montjuïc (on TVE tenia la seva delegació catalana) o presentant l’inefable “Reina por un día”, programa que avui en dia no aguantaria deu minuts a la pantalla, crivellat de crítiques a la seva cursileria i al tractament que feia de la dona, completament justificades.

El programa feia companyia a espais i sèries inoblidables (“Bonanza”, “El Santo”, Herta Frankel i els seus ninots, el Locomotoro…). No era la millor televisió ni del món ni de la història, això és evident, però era la televisió de la nostra infància i, vulgues que no, un no pot evitar una certa melancolia en conèixer notícies com la de la mort de Barcelona, mig amagada entre titulars completament banals i prescindibles.

[Imatge: elpais.com; arxiu TVE]

Zygmunt Bauman (1925-2017)

Aquest bloc no es titula Les aigües turbulentes perquè sí. Ho vaig explicar en el moment de crear-lo, aviat farà deu anys. A part d’agradar-me aquesta cançó de Simon & Garfunkel, les aigües turbulentes són una potent metàfora del moviment ràpid, caòtic i imprevisible del món i de la societat en què m’ha tocat viure i sobre els quals hi he dit la meva tots aquests anys. Sense ser-ne conscient, potser de forma intuïtiva, estava reflectint en certa manera una idea de “modernitat líquida”, els individus enfrontats a una societat canviant que s’ha anat desprenent dels compartiments estancs polítics, socioeconòmics, religiosos o sexuals d’abans.

Bé doncs, el teoritzador d’aquesta idea de la modernitat líquida, el polonès Zygmunt Bauman, acaba de morir als 91 anys en plena forma intel·lectual i deixant-nos un important llegat ple de saviesa en els camps del pensament, la filosofia i la sociologia. Heus aquí algunes frases seves:

(Sobre els mestres) “Les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals”.

(Sobre la por col·lectiva) “Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa”.

(Sobre la revolució) “La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució”.

(Sobre el poder polític) “Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors”.

(Sobre l’humor, parlant d’ell mateix): “És ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant”.

(Sobre el secret del seu èxit) “Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment”.

[Cites extretes d’Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, de Carles Capdevila; imatge: www.ara.cat, foto, Francesc Melcion]