Menú del dia: el xampany

Ni cava ni romanços: xampany. Qüestions d’ordre legal i de denominació d’origen van obligar en un moment a què a les etiquetes de vi escumós no produït a la Xampanya francesa sinó al Penedès català (o a altres llocs) constés la paraula cava enlloc de la molt més genuïna xampany. Lamentablement, la primera (insípida i fofa) ha acabat desplaçant la segona (trempada i festiva). Quan pronunciem xampany sembla que ja sentim el soroll del tap com surt disparat i ens vénen a la imaginació les bombolletes espurnejants i embriagadores; en canvi, quan diem (quan diuen els altres, millor dit) cava, la sensació és de trobar-se davant un líquid esbravat, trist i sense caràcter.

De tota manera, no és una qüestió que m’afecti gaire aquesta disquisició lèxica. Mai no m’ha agradat el xampany: quan era petit, gens, ara que sóc gran, poc. És un líquid que em produeix mal de cap i potser el relaciono amb festes i celebracions de què no sóc massa entusiasta. Just per brindar i gràcies. Ara que s’acosten festes (el moment àlgid de consum d’aquest producte) no hi haurà més remei que fer els honors. Ves quin remei.

Dic que ara és el moment àlgid però la indústria xampanyera, des de les grans empreses exportadores fins les petites caves) ja s’han ben afanyat a promoure’n el consum en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment del dia (fins i tot per esmorzar!) i en qualsevol ocasió, amb notable èxit de vendes malgrat algun maldestre boicot espanyol.

Xampany per menjar, xampany per prendre sol, xampany per desitjar-se sort, xampany per ruixar-se després d’un triomf esportiu, xampany per celebrar la grossa de Nadal… Sembla que fa feliç a la gent. Brindem, doncs, pel seu futur: xin, xin!

[Imatge: les bombolletes, que no faltin per Nadal; www.laopinion.es]

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Talls de llum

La tràgica mort d’una persona a Reus, causada indirectament pel fet d’haver-li tallat el subministrament elèctric temps enrere, ha produït una notable crispació amb acusacions creuades entre els diferents sectors administratius, empresarials i socials que tenen alguna cosa a veure amb el dret a uns mínims vitals que tot ciutadà té o hauria de tenir.

Del conjunt de notícies i opinions que ha concitat aquest fet (tractades a cada mitjà des de la seva particular òptica, com sol passar), hi ha un aspecte que m’ha semblat especialment indignant. No, no em refereixo a aquest especial interès de determinats col·lectius d’activistes en adreçar les seves protestes contra l’Ajuntament ganxet o, pitjor encara, contra la Generalitat de Catalunya i no contra qui verdaderament té la paella pel mànec en fer i desfer: les empreses subministradores d’energia.

El verdaderament indignant són les hipòcritament estúpides explicacions que ha donat el representant de Gas Natural (l’empresa que va acollir generosament Felipe González durant un temps) per justificar que no informessin el consistori reusenc de que s’havia produït un tall en el subministrament per impagament, degut a una possible situació de vulnerabilitat, tal i com estableix la llei. Al·lega la companyia que aquesta llei no té encara un reglament que la desenvolupi i que estableixi un protocol precís d’actuacions. Quins nassos. Quan es tracta d’anar a favor del consumidor-usuari, tot són pegues, entrebancs, esperes en trucades o anades d’Herodes a Pilat. Si l’afer beneficia la companyia, tot això desapareix com per encant i tira pel dret: ho diu una llei i no hi ha res a discutir. Gas Natural va tallar la llum a la pobra senyora reusenca, sense contemplacions de cap tipus, perquè ho estableix una llei: algú creu que s’hagués esperat a una normativa més específica per prendre una decisió tan dràstica si encara no existís?

No sé com, però les grans empreses de serveis (energia, però també bancs, comunicacions, transports…) hauran d’assumir tard o d’hora que no tot s’hi val a l’hora de pensar en el repartiment de beneficis i que quan a la seva publicitat s’omplen la boca amb conceptes com “compromís social” o “compromís amb les persones” vol dir que han de tenir molta més sensibilitat de la que tenen cap els seus clients. Sensibilitat que, malauradament, arribarà tard al pis del carrer Santa Anna de Reus.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Fes-te donant i salva una vida

L’AMPA de l’Escola Joan Rebull necessita donants de medul·la òssia per ajudar un alumne de P5
Aquest és el cas de l’Adrià, un alumne de P5 de l’Escola Joan Rebull de Reus. Fa uns mesos, l’Adrià va ingressar a la Vall d’Hebron de Barcelona, on està rebent un tractament molt dur contra la leucèmia però ara necessita un trasplantament de medul·la òssia. A fi de conscienciar, informar i ajudar, l’AMPA de l’escola de l’Adrià ens ha volgut parlar de la donació de medul·la, un tipus de donació desconeguda per a la gran majoria i que, amb molt poc esforç pot salvar moltes vides, la de l’Adrià.
Per a ser donant de medul·la, primer de tot ho has de voler, ens expliquen des de l’AMPA del Joan Rebull, i ser conscient que la teva donació no és per una persona coneguda concreta a qui vols ajudar sinó que la teva donació serà per aquell malalt que sortosament sigui compatible. Des de l’escola, ens animen a fer créixer el banc de medul·les amb les donacions de tots. «Us necessitem per augmentar l’esperança i les possibilitats de vida dels malalts que ho pateixen. I qui sap si d’entre tots nosaltres en troben un de compatible amb l’Adrià?».

El procés per a fer-te donant és ben simple i s’explica en tres passos: El primer pas és fer-se una analítica simple, com les que estem acostumats a fer en qualsevol revisió mèdica, per entrar al registre de donants de medul·la òssia (REDMO). En el cas de ser de Reus, aquesta analítica la fan a l’hospital Sant Joan i sinó en qualsevol hospital comarcal. Un cop feta l’analítica, les teves dades de compatibilitat entren en el banc de donació i des d’allà es gestionen a nivell mundial i es busca, si existeixen, malalts compatibles i que estan a l’espera de ser trasplantats. Amb tot això és senzill d’entendre que mai una donació es fa per a una persona en concret i aquesta és sempre anònima. En el segon pas, si les teves característiques medul·lars encaixessin amb les característiques d’un malalt a l’espera, des del banc es posarien en contacte amb tu per si vols, i pots, seguir endavant amb la donació i salvar una vida. El tercer pas és fer la donació. Només cal un dia i sense ingrés hospitalari. Existeixen dues vies: amb una punció al motlle de l’ós del maluc, sense cap risc ni repercussions; o bé, amb una donació de sang perifèrica. Tots aquells que vulguin participar, només han d’anar al Banc de Sang de l’Hospital Sant Joan de 9 a 14 hores, de dimarts a dijous. O, a la tarda, de les 16 a les 20 hores els dimarts i dijous. Podeu trobar més informació a la Guia del donant de medul·la òssia que ens ha fet arribar el centre, i on trobareu la resposta a qualsevol dubte que tingueu.

[Delcamp.cat; imatge: www.aguaita.cat]

L’any que ve no l’altre

Us imagineu que en el darrer moment s’haguessin ajornat els passats Jocs Olímpics de Rio (del 2016 al 2017) o els propers de Tòquio (del 2020 al 2021) quan ja estigués tot a mig fer? Bé doncs això és el que acaba de passar amb els Jocs del Mediterrani de Tarragona, que havien de celebrar-se el 2017 i que s’han postergat Deo juvante per al 2018.

Les voluntarioses explicacions de l’alcalde Ballesteros, fent de la necessitat virtut i insistint en que el 2018 “si que sí” i que seran els millors Jocs del món mundial, no han aconseguit evitar una profunda sensació de vergonya ciutadana col·lectiva. Les culpes i les responsabilitats del fracàs poden repartir-se de forma desigual entre els diferents actors d’aquesta tragicomèdia, i inclouen l’Ajuntament i l’entitat organitzadora (que van donar com a blat un finançament que no era al sac), les administracions públiques (començant per l’estat espanyol que, oh sorpresa! no ha transferit els milions promesos), la pròpia ciutadania (que va rebre sense entusiasme la nominació i ha contemplat amb desgana el curs dels esdeveniments) i finalment el sector privat (que, vist el panorama, ha estat reticent a afluixar la mosca, vaya uns).

La moral d’aquesta història és senzilla: les coses s’han de fer bé i pensar millor, i si no s’està segur de portar-les a bon port (a nivell organitzatiu, financer o d’implicació ciutadana), millor deixar-les córrer. Però deixar-les córrer des d’un principi, no ara que està tot empantanegat i a mig fer.

[Imatge: @elchicotriste; www.circdetarragona.com]

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]

 

Goril·les i altres bèsties

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]