Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

Els millors croissants

La pastisseria Conde, al carrer Hospital de Tarragona, compleix aquests dies cinquanta anys. Exemple de negoci familiar plenament integrat a la ciutat, l’establiment destaca per l’alt grau de qualitat en la matèria primera dels seus productes, tal i com ha assegurat el seu fundador en un reportatge a la cadena televisiva comarcal. També els caracteritza una constant renovació del negoci, amb la introducció de nous formats comercials i amb la innovació en els productes ofertats, mai en detriment de la fidelitat a les tradicions. La meva mare (que per cert avui fa quatre anys que ja no és entre nosaltres) era addicta a esmorzar-hi amb les amigues, tots els dissabtes. Assegurava que a la pastisseria Conde es feien els millors croissants de Tarragona. Quanta raó tenia! Que pugui continuar així cent anys més!

Pallassades

Em sembla que el que penso de Halloween ja ho he dit més d’una vegada, tant en aquest bloc com en d’altres canals, però tornem-hi. Sóc ben reaci a aquesta festa, però no és que em molesti que entrin tradicions o costums exteriors, el que em treu de polleguera és la rapidesa amb què ho fan i de quina manera ho fan: amb desesperació, com si a la nostra societat li anés la vida no fer-ho. Ha estat cosa de molt pocs anys. Primer les carabasses, després allò del “truco o trato” (no sabem ni com és en català, per vergonya de tots), i finalment, disfressar els nens com si fos carnaval.

“Finalment” he dit. No: hi ha novetats aquest any. La moda consisteix en disfressar-se (els adults) de pallasso i sembrar el pànic en llocs foscos i solitaris. La proesa (calia dir-ho?) es grava i es penja a les xarxes. Que algú disfressar de pallasso faci por és invertir els papers tradicionals. Abans, almenys a mi, els pallassos feien riure, ara causen pànic. A mi l’únic que em feia cosa era aquell de les hamburgueseries (no dic la marca), però l’han retirat del mapa precisament a resultes de la moda halloweeniana.

Que aquesta tonteria continuarà avall, avall, ens la dóna la informació de que aquest any les botigues han esgotat les disfresses de… pallasso. Riure?, plorar?, por? Em sembla que el que fan és el ridícul.

Això tampoc

S’està posant complicat ser catòlic. Ara l’Església es treu de la màniga una nova i insospitada restricció:  les cendres dels difunts no podran ser llençades al mar o guardades en una urna a casa, sinó que s’hauran de dipositar al cementiri o en un recinte equivalent. Dic que és complicat perquè sembla que la romana institució gaudeixi posant traves, limitacions o interdiccions en totes les esferes de la vida quotidiana sense que s’endevini un sòlid fonament ètic, lògic o pràctic. Potser bíblico-teològic, però no veig jo que la cosa hagi d’anar per aquí si el que es pretén és, m’imagino, fer arribar el missatge evangèlic a qui no el coneix i consolidar-lo a qui sí el segueix. Quan en el terreny afectivo-sexual l’església catòlica continua la seva lenta evolució a pas de tartana, entra en el del culte als morts amb una doctrina que només té part de sentit des d’un òptica sanitària. Efectivament, segons tinc entès, és prohibit tirar cendres mortuòries al bosc o al mar, per poètica o emotiva que pugui ser aquesta acció i per molt que respongui a una voluntat expressa del difunt en aquest sentit. Però que estigui prohibit tenir l’àvia o el tiet en una petita urna discretament col·locada en algun lloc noble de la casa (com feien els romans, per cert) ho trobo ben contradictori amb els valors que el cristianisme ha de transmetre. Concretament, el record als fidels difunts, que amb aquesta decisió vaticana quedaran oblidats al cementiri (algú hi va fora d’aquestes dates?), cosa que no passaria si ens els trobéssim a dalt d’un armari.

[Imatge: cementiri abandonat de Marmellar; foto: Enric Fontvila]

Menú del dia: els restaurants xinesos

La invasió gens subtil: els restaurants xinesos. Molts, a tot arreu, sorprenentment idèntics els uns als altres, suggeridors d’inquietants llegendes urbanes. Recordo el primer restaurant xinès on vaig menjar: el Pa Li, al carrer Girona de Tarragona. Era una època en què se suposava que havies de menjar amb palets: si no en sabies, disposaves de coberts “occidentals”. Ara aquests són omnipresents i els primers els has de demanar. Era l’època de la “família completa i feliç”, quan el “final feliç” (especialitat també xinesa) encara no es coneixia.

Els restaurants xinesos tenen algunes coses bones: són barats, la quantitat de menjar és abundant i et solucionen el dinar un dia que vas apurat. A partir d’aquí comencen els peròs. Les cartes interminables amaguen una simple combinació d’un producte (a trossos ben petits) barrejat amb un altre producte (bambú, verdures tallades en juliana, una salsa espessant…). Posem que siguin vuit i vuit, tenim 64 plats si les matemàtiques no em fallen. D’aperitiu, una espècie de patates blanques com de porexpan, per entretenir la gana. El “pa xinès”, que té gust de xurro, és opcional, i les postres i begudes són decebedorament europees.

Per la resta, semblen una gegantesca franquícia mundial: els noms (muralles, dragons i similars), la decoració, les cadires, les cartes, les fotografies dels plats, la música ambiental, la propaganda de les bústies… fins i tot el xupito que t’ofereixen abans de pagar, tot és idèntic i intercanviable. L’originalitat no és el seu punt fort, evidentment.

[Imatge: l’ús del català encara és una raresa; tarracoplanol.webexpo.es]

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Menú del dia: el cafè

Per començar bé el dia, jo necessito tres coses: una dutxa, un cafè i el diari (de paper, naturalment). No em considero especialment cafetaire, però tres pel cap baix en cauen cada dia i el primer és, de molt, el que compleix millor la missió estimulant que se li demana.

El cafè ha de ser sol, negre, tal qual, sense més additament que una cullerada rasa de sucre. Sobre si el cafè és, per antonomàsia, cafè sol, em remeto a un apunt meu de fa alguns anys, que va donar títol a un llibre. Odio el cafè amb llet, no el suporto, i en conseqüència, em posen histèric aquestes demandes que se senten contínuament als bars, que si “un tallat curt de cafè amb la llet natural!”, que si “un cafè amb llet amb la llet ben calenta!, que si un descafeïnat…”. Dubto que els cambrers s’entretinguin a satisfer tantes combinacions diferents de clients capriciosos: difícilment les podran memoritzar.

El cafè estava lligat, en la meva memòria personal, a aquelles cafeteres de tota la vida (a casa en dèiem “potxoles”) que s’omplien amb cafè mòlt (molt, segons el IEC), caigudes en desigual batalla enfront de les nespresso, o com es diguin, que no és que facin un cafè millor, només que són més pràctiques però també originen més residus: a part del marro, hi ha la càpsula, que per cert no sé mai on s’ha de llençar (envàs, on vas?).

[Imatge: articulo.mercadolibre.com.ar]

 

Dies laborables

Amb una mica de sort, avui serà el darrer 12 d’octubre esperpèntic, amb jutges prohibint a ajuntaments obrir les seves dependències, manis unionistes amb cartells plens de faltes d’ortografia o l’inefable Albiol blasmant la xuleria (ell!) dels regidors de Badalona. Llegia ara una piulada al Twitter que resumeix molt bé la situació: es faci el que es faci, es celebri o no, s’acatin les decisions judicials o no, el fet és que hem aconseguit que la denominada Festa de la Hispanitat sigui especial, això és el que els treu de polleguera.

Abans que el 12 d’octubre sigui laborable, però, una altra festa pot desaparèixer i és que l’Ajuntament de Tarragona ha decidit que l’any que ve, com que el 23 de setembre (la patrona Santa Tecla) cau en dissabte, traslladaran la festa al dilluns següent. A efectes pràctics això pot significar un bon enrenou perquè totes aquelles persones implicades en les celebracions festives (seguici popular, castellers, actes religiosos…) que treballin en botigues o altres centres que normalment obren els dissabtes hauran de fer mans i mànigues per arribar a tot arreu. La disconformitat ciutadana amb la mesura no s’ha fet esperar, des de la marxa enrere d’ERC i la CUP, grups que en un primer moment havien acceptat la decisió, fins a l’obertura d’un compte a change.org demanant a l’Ajuntament que la reconsideri. S’han proposat arribar a 1.000 signatures i en aquest moment en porten 783. Els ajudem?

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

Serrallers al dia

Qui no corre, vola. El sector de la serralleria domiciliària ha renovat la seva imatge. Continuen com sempre oferint els seus serveis les 24 hores del dia, indicant un trist número de mòbil com a tota referència (ni nom, ni adreça, ni NIF…). La novetat és que aprofiten una de les cares de les targetes publicitàries per incloure il·lustracions que ben poc tenen a veure amb la seva professió.

O si? A la imatge, tres exemples recollits de la bústia de casa en pocs dies. Dues de les targetes, amb advocacions religioses, incloses potser perquè el potencial client d’aquest tipus de professionals els pugui adreçar una oració tot pregant-los que la factura final del servei no sigui molt elevada. Ja se sap que en aquest ram hi ha molt de niño de Écija infiltrat. Potser caldria que anessin pensant en incorporar la Mare de Déu dels Dolors, per allò de la “dolorosa”.

L’altre anunci, com es pot comprovar, és de la més rabiosa actualitat, és una mostra d’agilitat empresarial i, en contra del que podria semblar, té molt a veure amb el servei publicitat. En efecte, és del tot lògic que un serraller sigui independentista català tenint en compte que una de les seves feines és arranjar portes espanyades. Segons el diccionari, espanyar significa fer saltar el pany d’una porta. Per entrar-hi i endur-se tot el que es pugui, és clar.

[Imatge: foto de l’autor]

Una cultura espanyolíssima

Sembla que el nostre “vers lliure”, el conseller Santi Vila, de tant voler anar al seu aire comença a transitar per camins i viaranys desconeguts amb el risc de perdre’s o, el que és pitjor per a ell, no saber exactament a quin lloc vol arribar. La darrera entrevista concedida a un mitjà estatal parlant del sempre polèmic tema dels toros, està guarnida amb afirmacions destinades, no sé si conscientment, a descol·locar als d’aquí i a agradar als d’allà. “El Parlament es va extralimitar amb la prohibició dels toros” o “la cultura catalana serà sempre espanyolíssima” són dues perles deixades anar per un polític que pertany, sobre la lletra, a una formació sobiranista. Per molt vers lliure que sigui, sembla bastant inconseqüent. Es creu o no es creu el procés? Hi col·laborarà lleialment o no? Se suposa que sí, però llavors determinades afirmacions grinyolen molt i molt. Especialment la segona, una opinió formulada de la pitjor manera possible a oïdes catalanes: si el que volia dir és que determinades manifestacions de la cultura catalana o fetes a Catalunya (els toros ho havien estat, la Feria de Abril, què sé jo) formen part també de la cultura espanyola (suposant que això existeixi, que és un altre debat i no senzill), hi podríem estar d’acord, però, per l’amor de Déu, que no digui que la cultura catalana (tota?, també la de Catalunya Nord o de l’Alguer?) és “espanyolíssima”, un adjectiu que no havíem sentit aplicar ni a la Marujita Díaz, quan en ple èxtasi patriòtic s’embolicava amb una estanquera i feia allò amb els ulls.

[Imatge: foto Danny Caminal; www.elperiodico.com]

El carro abans dels bous

El partit que abans era Convergència s’ha ficat en un embolic pel que fa al seu nom. Sembla que finalment el Ministeri de la cosa ha acceptat la denominació Partit Demòcrata Europeu Català, que continua assemblant-se massa a Demòcrates de Catalunya i que, a més, té un acrònim difícil de pronunciar. Tant i tant lleig era “Convergència” per llançar el nom, aquest sí, a la paperera de la història com si fos un residu contaminant? Bé, la qüestió és que, una vegada resolta la legalitat de les sigles, ara resulta que es posarà a votació dels militants. No hagués estat molt més lògic fer-ho a l’inrevés? I si ara diuen que no? Els de Marta Pascal i companyia estan de pega amb aquest tema i ho poden seguir estant.

Curiosament, una situació semblant, si bé de més gravetat, s’ha donat aquesta setmana a Colòmbia. Com és sabut, una part de les forces polítiques liderades pel president Santos va arribar a una entesa amb les FARC (grup guerriller, armat, terrorista o narcotraficant, ratlleu el que no us interessi) després d’anys de negociació i com a resultat, es va signar l’acord tot celebrant-ho amb un gran acte ple d’elements simbòlics (presència de molts vips, abraçades, tots de blanc, el bolígraf era una bala i no sé quantes coses més). Però resulta que a uns i altres no se’ls va ocórrer altra cosa que consultar la població després de tot això i no abans, suposo que amb la creença de que la majoria diria que sí. Ha resultat que ha guanyat el no (per cert, els que fan les enquestes, enhorabona, cracs!) i ara com que no tenen allò que usualment se’n diu “pla B”, caldrà tornar a una casella anterior. El sentit comú demanava votar primer i signar (i celebrar) l’acord després en el cas de que hagués guanyat el sí.

És ben bé que, a uns determinats nivells, la lògica és una altra, diferent dels pobres mortals com nosaltres. Això explicaria la successió de ciris trencats amb què la cosa pública ens obsequia dia sí dia també per a sorpresa més que relativa d’unes societats ja curades d’espants.

[Imatge: www.bbc.com]

 

Gramàtica: vénen canvis

Quan la màxima autoritat lingüística d’un país anuncia canvis en l’ús oficial d’una llengua (lèxic, gramàtica…) sorgeixen inevitablement les polèmiques. Ens ho recordava avui mateix Vilaweb amb els acalorats debats que van suscitar determinades reformes del francès (inclòs l’intent de fer desaparèixer el preciós accent circumflex) o de l’alemany (on també es va aconseguir salvar el no menys preciós eszett). L’Institut d’Estudis Catalans presenta una sèrie de canvis ortogràfics, el més cridaner dels quals consisteix en carregar-se un centenar llarg d’accents diacrítics. Al nostre país, on el que no és entrenador de futbol és filòleg, ha faltat temps perquè tothom s’atreveixi a dir la seva, sobretot per mostrar-hi recel sinó rebuig, com passa sempre davant qualsevol canvi d’alguna cosa que teníem assumida.
Jo, per la meva part, no m’oposo categòricament a aquests canvis. Diacrítics a banda, són perfectament acceptables, incloses algunes rectificacions sobre l’ús (s’escriurà amb accent a partir d’ara?, ja no ho recordo) del guionet, sonora patinada del IEC fa alguns anys i que jo no he respectat mai. Pel que fa als diacrítics, em costarà adaptar-m’hi si és que m’hi adapto. No qüestiono tant els canvis en concret com la manera en què s’han fet. Com ja és habitual, s’han cuinat, elaborat i servit en selectes i restrictius compartiments corporatius, lluny de la plebs i, quan s’ha pres la decisió final sobre les modificacions, no sabem amb quins criteris exactament, s’han fet públiques d’un dia per l’altre sabedors de que no serien prou ben rebudes. Ara que estan tan de moda, per què no es va efectuar un procés participatiu on totes les persones més o menys interessades per la llengua, professionals o no, debatéssim obertament sobre els canvis o féssim arribar les nostres reflexions a l’Institut?
D’altra banda causa una certa tristesa constatar com, cada vegada que es modifica algun aspecte de la llengua és fa inevitablement per a “simplificar-la”, que és la manera fina de dir “empobrir-la” o, espero equivocar-me, “que s’assembli més a una altra llengua”, no fa falta dir quina. Cada idioma hauria de conservar tots els seus elements característics, que la diferencien de les altres llengües. Parlàvem abans de l’accent circumflex i de l’eszett (no sé com s’escriu amb el meu teclat), però això també val per la ena palatal castellana (o sigui, la ñ), els diversos signes i vocals característics de les llengües escandinaves o el punt volat de la ela geminada que, si no vaig errat, és exclusiu del català. L’excusa que es posa a vegades, de que aquestes peculiaritats lingüístiques (amb les corresponents regles i excepcions) comporten dificultats per al seu aprenentatge és això: excuses de mal pagador, un pas més cap a una societat acomodatícia, on tot ha de ser fàcil, mastegat, intuïtiu o previsible. I si tot ha d’acabar així, quina és la gràcia?
[Imatge: www.teatrebarcelona.com]

Tres records de Maria Aurèlia Capmany

Avui s’escauen els vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, la Capmany, com era coneguda popularment. Em vénen (no em venen) a la memòria tres moments de la meva vida en què vaig tenir la sort de tenir-la de prop i sentir-la parlar.

Vaig coincidir amb Maria Aurèlia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, devia ser el 1977. Estàvem en una aula ella, jo i dues o tres persones més, m’imagino que esperant que s’iniciés la classe, acte o debat que hi estava programat. La nota surrealista es va donar a l’exterior on, el que són les coses, un grup de nenes/noies assajaven la coreografia per a un grup de majorettes. Perquè els més joves entenguin què és això, perquè potser no ho saben, diguem que eren unes cheerleaders però en versió circense-militar, botes altes, minifaldilles i entorxats, d’allò més caspós. Al contemplar l’escena, va sortir la Capmany més temperamental:

– quina cosa més ridícula!- , digué, esverada i vehement. És el menys que es podia esperar de la més lúcida de les feministes que ha tingut Catalunya les darreres dècades.

El segon comentari li vaig sentir, sense poder precisar més, en un acte públic a Tarragona, ciutat amb la que, com se sap, tenia molta relació. No sé quin era el tema que tractava però en un moment donat va carregar contra aquest tipus de gent que no parla mai prou clar:

– em posa furiosa aquesta gent que sempre estan dient “vull dir”, “vull dir”, “vull dir”… Doncs digues-ho! – Aquí fa la seva aparició la Capmany resolta, decidida, que parlava clar i que, en justa correspondència, esperava que els altres també ho fessin. Què diria dels polítics d’avui al respecte, si fos viva?

Tercer moment: pregó de Santa Tecla a Tarragona a càrrec de Maria Aurèlia, any inconcret, un servidor hi assisteix. Em va cridar l’atenció una frase que va deixar anar al final de tot, quan es desitja una bona festa major:

– gaudiu de la festa major perquè el poble té dret a la festa! – Em va agradar aquesta nota d’optimisme i de joie de vivre per boca d’una dona notòriament esquerranosa, ideologia de la qual massa vegades ens venien, i encara ens vénen (i venen) missatges pessimistes, alarmistes o catastrofistes.

Són tres exemples que, crec, il·lustren molt bé la seva personalitat polifacètica a afegir a l’homenatge que avui es fa a la seva figura.

[Imatge: així la recordo, amb aquella mirada múrria i entremaliada; filmoteca.bloc.gencat.cat]

Neigà, un nou bloc

Acabo d’obrir un nou bloc, titulat Neigà. Un bloc pensat per posar en contacte dos territoris ben diferents (o no tant, com anirem veient): els Països Catalans i les illes Canàries. Amb un doble objectiu: per una banda, contribuir a un major coneixement d’aquells temes canaris que més poden interessar a la societat catalana (política, història, folklore…); per l’altra, difondre la poc coneguda presència catalana en aquell arxipèlag.

Si voleu saber què significa “Neigà” no teniu més que entrar al bloc i en trobareu l’explicació. No dubto que sigui del vostre interès i m’agradaria que, si és el cas, en féssiu difusió.