Vodevil PSOE

Per a qui tingui l’humor i les ganes de llegir aquest bloc, deduirà ben aviat que la meva identificació política amb Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, és propera a zero. Tot i això, davant la moguda que aquests dies protagonitza el centenari partit espanyol, més propera al vodevil que al drama, no puc evitar posicionar-me en favor de Sánchez en la disjuntiva maniquea que els esdeveniments estan oferint a la ciutadania.

La dimissió, calculada i precisa, d’una part de l’executiva del partit és el més semblant a una conspiració de palau o a un “cop de mà” que hem vist en molt de temps, dirigida per un conjunt de dirigents anomenats “barons”, autèntica casta, aplaudida per una certa premsa, inclosa la soi-disant progressista i animada des de l’ombra per sectors més o menys previsibles amb un interès ben evident: que les coses segueixin com fins ara. Davant d’aquesta situació, Sánchez ha continuat mantenint-se ferm en no donar suport al candidat Rajoy, per raons prou evidents i justificadíssimes, és a dir, ha fet una cosa sorprenent en un líder de partit “dels d’abans”: ha estat coherent amb la seva postura des del principi, que compta amb el suport de les bases que el van elegir. D’aquí ve la injustícia de què és objecte Sánchez: per ser fidel a un compromís, ara s’ha de sentir dir per terra, mar i aire que ha de dimitir, de que s’aferra al càrrec, de que té una posició numantina, que divideix el partit… per part no de les bases sinó de la casta dirigent de tota la vida. En aquest sentit, causa vergonya aliena sentir dir a qui va donar el tret de sortida a aquesta crisi, Felipe González, que “tothom ha d’assumir la seva responsabilitat”. Sí: Felipe parla d’assumir responsabilitats…

Aquests dies s’està aprofitant per parlar més a fons del partit fundat per Pablo Iglesias (el de veritat, aquell que no va sortir mai a la tele) i s’està insistint molt en la idea de que el PSOE és una mena d’Espanya en miniatura, incapaç de conciliar les seves contradiccions territorials i ideològiques. Alguns parlen de trencament imminent de partit, de final de cicle, d’absoltes al règim… Potser no cal precipitar-se tant. No confonguem els desitjos amb un futur on no sabem què pot passar. El que sí sabem és que, si allí tot va malament, objectivament aquí ens beneficia. No crec que això ens hagi de donar cap mena de satisfacció, però bé que hem d’aprofitar l’avinentesa, no? Sobretot ara que sembla que tot torna a anar sobre rodes (toquem fusta).

[Imatge: www.elperiodico.com]

Menú del dia: les pizzes

El que vaig dir en el seu moment de la pasta també val per les pizzes. Serà perquè tenen la mateixa procedència geogràfica, serà perquè en ambdues coincideixen alguns ingredients (la farina, el tomàquet, el formatge…) o serà, simplement perquè és assequible i barata, el fet és que la pizza em pot arribar a entusiasmar tant com la pasta.
Amb condicions, com tot a la vida, naturalment. La popularització d’aquesta menja, sembla que d’origen napolità, fins a ser consumida per totes les classes socials dels quatre racons del món, ser objecte de tota mena de modificacions (reinterpretacions, en dirien els neocursis) i ser oferta a tota mena d’establiments ha conduït, inexorablement, a la perversió més absoluta del concepte “pizza”, de manera que, sota aquest nom i amb tota la sansfaçon se’ns ofereixen una mena de coques fredes i gruixudes on s’hi han dipositat, sense ordre ni concert, qualsevol substància en principi mengívola. No és el mateix una paella que “arròs amb coses”, oi? Doncs amb això, igual.
Admeto que una majoria de vegades que menjo pizza (a casa), aquesta és de les que es venen congelades al súper (passo de les servides a domicili). No són horribles, pel meu gust, i, mira, amb un quart d’hora de forn en tens prou per tenir-la a punt de forquilla i ganivet (jo sóc dels finolis que no m’agrada massa menjar-me la pizza amb els dits; per cert, també em menjo la vora, cosa que no tothom fa). Les meves preferides quan vaig de pizzeria o restaurant? Les clàssiques, la quatre estacions, la d’anxoves, la de xampinyons… també la de musclos i altres fruti de mare. Tampoc em desagrada una versió que, no fa gaire, he llegit que és una autèntica aberració respecte a la pizza original: la tropical, amb pernil dolç, pinya o plàtan. Han d’anar acompanyades de cervesa o de lambrusco, depenent del lloc, la companyia o l’estat d’ànim.
La millor pizza que he tastat a la meva vida i la que tinc per més “autèntica” (adjectiu sempre amb un punt equívoc) és la que vaig menjar en ple Trastevere, a Roma: la massa fina i mil·limètrica al centre, confonent-se amb el formatge, completament liquat per acció del forn. Després d’aquesta experiència, has d’estar molt desesperat per agafar el telèfon i encarregar una “pizza” (les cometes són meves) que, mitja hora després, et durà a casa un sorollós motorista sense canvi de vint euros.

[Imatge: bragancaenpauta.com.br]

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

Carrers de Tarragona: Cardenal Cervantes

Conegut habitualment com Cervantes, a seques, molta gent es pensa que fa referència a l’escriptor castellà i no a Gaspar Cervantes de Gaeta, un dels cinc cardenals que ha tingut l’arxidiòcesi de Tarragona. Comença al carrer Unió, a la cantonada del qual hi ha l’agència de viatges, atenció, By The Face Group: viatges per la patilla? doncs no exactament, anar a la Riviera Maia costa 1.070 euros. Pujant pel carrer trobarem una mena de residència (Pigal) que es fa dir Hotel, i diversos ‘baretos’ (Groove, Pub Bésame, o Helvete, d’ambient gòtic). És una zona amb una certa animació, com es pot veure. Si hi ha gana, podem acudir a La Botifarra o al Pit i Cuixa (gana de menjar, vull dir).

Més amunt trobem un dels laterals del Fòrum, una vorera no massa il·luminada ideal perquè els gossos hi facin el que els seus amos els deixen fer. Al darrer tram de la via, que acaba a Cristòfor Colom, hi té la seva seu la CNT-AIT (sí, encara existeix). I, davant per davant, un garatge que havia tingut un nom ben peculiar: “El Ingenioso Hidalgo”. Si hom s’hi fixa, a la façana encara hi ha restes del rètol. Dic jo que va ser batejat així per algú que, com ja he dit al començament, es pensava que aquest Cervantes era l’autor del Quixot.

[Imatge: sepulcre del cardenal, a la catedral de Tarragona: ferransalacasasampere.blogspot.com]

Can pixa i rellisca

Lloret de Mar ha tornat als mitjans de comunicació per una notícia que de nou posa en mal lloc la indústria turística d’aquella població i, en general, de la resta del país. La companyia elèctrica va descobrir que un establiment hoteler prenia el corrent de forma pirata de la xarxa general, com si d’una favela es tractés. A partir d’aquesta fins a cert punt sorprenent troballa van anar sortint tot tipus d’irregularitats, protagonitzades sempre per la mateixa cadena hotelera: no pagava el llum de cap dels quatre establiments, tampoc el gas, tenia deutes amb l’Ajuntament, amb la Seguretat Social i, si no vaig errat, fins i tot els treballadors tenien problemes amb les nòmines.

La companyia feia temps que havia descobert el frau però no ha estat fins ple mes d’agost que s’ha decidit a tallar el subministrament, d’un dia per l’altre, creant el lògic enrenou entre els turistes estadants, que s’han vist obligats a traslladar-se primer a altres hotels de la cadena i després, descoberta la infracció generalitzada, a altres hotels de la zona. Ara toca fer preguntes: Com pot una cadena hotelera estar mesos i mesos observant aquestes pràctiques sense que cap organisme o cap empresa distribuïdora sospiti res? Per què si jo deixo de pagar un sol rebut de la llum (per un descuit en el saldo del compte on tinc domiciliat el pagament, posem per cas), me’l tallaran sense gaires contemplacions? Un hotel, per la seva pròpia naturalesa, gasta molta electricitat: per què no es va detectar des d’un bon començament? Per què es maltracta tan malament la ja de per si atrotinada imatge turística del nostre país? L’empresari presumptament responsable d’aquest desgavell, que per cert ha tardat dies i dies en donar la cara via advocat, va per lliure: la resta d’empresaris de la zona, no van sospitar mai res que els mogués a actuar gremialment en defensa dels seus interessos i del bon nom de la marca turística de Lloret? Ara ens assabentem que els defraudadors més importants del sector elèctric són les grans companyies i no els petits mindundis com nosaltres que veiem com la factura de la llum ha anat pujant amb els anys degut a les diferents disposicions administratives que duen la signatura d’aquest geni dels negocis anomenat Soria, de professió els papers que no té al Panamà.

Són moltes preguntes les que se m’acudeixen i només tinc una precipitada resposta per totes elles: això és can pixa i rellisca. Allò nostre d’ahir, si acaba bé, servirà per solucionar-ho? Una altra pregunta que em faig.

[Imatge: www.afinidadelectrica.com.ar]

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Sempre a punt

Rebo per Whatsapp una cadena sobre l’Onze de Setembre. Atès el seu contingut, no arribo a endevinar si la va idear un dels “nostres” o “d’ells”. Es tracta d’una llista de lemes de les manifestacions de cada Onze de Setembre: comença el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa), continua el 2013 (“Cap a la Independència”), etcètera, per acabar… el 2037 (“Piano, piano, si va lontano”) i el 2038 (“Petri-fiuuu”). Sornegueria d’algun unionista catxondo, com volent dir, ja podeu anar fent manifestacions que no us servirà de res? o crítica punyent d’algun independentista perquè prenguem consciència del que passaria si ens adormíssim? 

Jo no estic cansat o desinflat com voldrien alguns. Sí que estic un pèl decebut amb allò que anomenem “classe política”, les seves tàctiques, les batalletes particulars entre partits, els intents d’alguns de trencar la transversalitat, els dubtes, les declaracions contradictòries, el nedar i guardar la roba… i potser unes renovades puta i ramoneta que li comencen a agafar gust al procés. I tot i així entenc perfectament que no ha de ser fàcil, gens fàcil, donar cada pas. Que li ho preguntin, si no, a la Carme Forcadell que, per cert, ens farà l’honor de participar demà a la concentració que es farà a la Rambla de Tarragona.

L’Onze de Setembre de demà serà per mi com la primera pròrroga d’un partit d’alta intensitat (no m’agraden les metàfores futbolístiques però en aquest cas s’hi adiu molt). Les pròrrogues de les finals acostumen a ser un pal per tothom, començant pels jugadors, però alhora afegeixen èpica a la lluita: estar a prop de la victòria per arribar, a vegades agònicament, a la victòria. El lema de les concentracions d’aquest any no podria ser, en aquest sentit, més oportú: “estem a punt”, a un pas o a un pam, com deia director d’aquesta casa. De nosaltres depèn també superar aquest punt i que sigui un punt i final, no un punt i seguit o uns punts suspensius, com fins ara.

La filla del forner

Algú que en lloc de dir-se Carme o Ester es fa dir “filla de forner que ja n’està fins els nassos de la parauleta” em pica les crestes perquè en el meu apunt d’ahir, dedicat al croissant, vaig usar la paraula fornejar en lloc d’enfornar.

Aquest blocaire, que com saben els seus lectors intenta ser molt escrupolós en temes lingüístics, ha corregut a consultar el diccionari i ha comprovat que els dos mots són correctes, tot i que li escau més enfornar (posar alguna cosa al forn per coure-la) que no fornejar (passar pel forn per acabar d’assecar alguna cosa). És obvi que els croissants s’enfornen per coure’ls (ja s’assequen després a temperatura ambient).

La filla del forner dormirà tranquil·la, aquest blocaire haurà enriquit el seu vocabulari, el bloc farà més patxoca i els seus lectors gaudiran d’una redacció més pulcra. Tots contents.

 

Menú del dia: el croissant

Molts dies, i acompanyat d’un cafè, aquest és el meu esmorzar de mig matí. El croissant no sempre ha estat una vulgar pasta del dia a dia sinó que fins no fa tant estava considerada una menja més selecta. Recordo que de petit era l’esmorzar d’alguns diumenges: el mosso de la pastisseria, abillat amb allò que abans en dèiem ‘guardapolvo’, ens els portava a casa amb una safata de fusta, coberta d’un drap. Impensable aquesta escena avui en dia, com impensable és que els croissants siguin tant bons com ho eren abans. Ni rastre de mantega, que és el que haurien de tenir, amb un sabor anodí i recoberts d’aquella incomprensible capa enganxifosa. Incomprensible, sempre que no acudim a la llegenda urbana que explica que empastifen les pastes per dissimular que són fetes del dia anterior.

Parlant de llegendes, diuen que l’origen dels croissants està en el setge de Viena del 1683: els forners, llevats de matinada, haurien donat la veu d’alarma de l’intent otomà de penetrar a la ciutat per un túnel sota les muralles. Per celebrar-ho, van decidir enfornar una pasta en forma de mitja lluna, el símbol dels musulmans. Sigui o no veritat, no sembla que mai aquest detall hagi provocat cap mena de problema, ni tampoc avui en dia, en un món especialment susceptible amb tot el que fa referència a creences religioses i a les seves formes d’expressió.

[Més llegendes: la reina Maria Antonieta, d’origen austríac, popularitzà el croissant entre els francesos i digué allò de ‘si no tenen pa, que mengin croissants’ al poble famèlic. Imatge: www.brunchear.com]

L’esport rei (i visca la república!)

Mig país angoixat per l’evolució del pubis del denominat “millor jugador del món” (de futbol, naturalment). Aquest era el punt de partida de l’interessant article d’ahir d’Antoni Puigverd a La Vanguardia on carregava contra la desproporcionada influència del futbol en tots els àmbits de la nostra societat, i que subscric sense canviar-hi una coma. Com si estigués coordinat amb aquest article, però m’imagino que no, un esquetx de la gala “Catalunya aixeca el teló” d’ahir nit es reafirmava en la idea a partir d’un plantejament ben original: què passaria si els informatius tractessin la cultura (en realitat el teatre, però també serveix) com tracten els esports? El resultat era ben il·lustratiu i ens conscienciava de com de ridícul pot arribar a ser el món esportiu quan rep una atenció desmesurada en relació amb el que, strictu sensu, és o hauria de ser: des de les incessant repeticions de cada jugada fins a les rodes de premsa, d’una plúmbia banalitat tant pel que fa a preguntes com a respostes.

Això no hi ha qui ho solucioni, em temo. El futbol continua envaint tota mena d’àmbits i si un dia és el focus d’interès d’un empresari xinès (que em fa l’efecte que sap tant de futbol com jo, a jutjar per la cara que fa), un altre és objecte de l’obertura d’una delegació ¡en ple Manhattan! (per interès comercial, segons l’innecessari aclariment del locutor televisiu). Faltava, però, la cirereta del pastís, i aquesta ha vingut amb la transcendental notícia de que Vallfogona de Riucorb dedicarà un carrer a Johan Cruyff. És un poblet de la Conca de Barberà, ha aclarit el mateix locutor. Ja té collons, amb perdó, que aquesta població sigui finalment coneguda pel catalanet de peu (llegiu barceloní, més aviat) gràcies als esplèndids cinc minuts que TV3 li ha dedicat avui, que no seran els primers ni els últims, i no per l’obra literària de Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, el millor escriptor català del segle XVII que, ai las, no sabia xutar una pilota.

‘El elegido’

Abans de les maleses de l’empresari “català” Javier de la Rosa, l’única cosa que havíem fet els catalans és assassinar Trotski. Cada vegada que es parlava d’aquell transcendent fet històric, tothom recalcava que l’homicida del dirigent comunista era “català”. No sabem si aquesta obstinació en l’origen geogràfic d’una persona, que sempre s’obviava per a la resta de fets històrics, es deia com un compliment o, al contrari, com una crítica: tot estar en si considerem la desaparició de Lev Davidovich Bronstein com un fet positiu o negatiu per a la Humanitat, dilema que ens portaria a un debat que no correspon aquí.

Bé, tota aquesta introducció és per dir que d’aquest únic català de la història mundial, de nom Ramon Mercader, se n’ha estrenat una pel·lícula aquests dies. És espanyola, la signa Antonio Chavarrías i la protagonitza Alfonso Herrera, un xic amb una certa retirada a Antonio Banderas. Com va declarar el seu director, només va caldre dramatitzar alguns detalls de la trama perquè el guió ja estava escrit per la història. Un guió ben novel·lesc, barreja de triller, espionatge i drama, però estríctament històric. Resumint molt, i sense intenció de fer cap spoiler (d’altra banda innecessari, ja que es tracta d’uns fets ben coneguts), Ramon Mercader després de combatre a la guerra del 36 (aquella que en diuen civil) és reclutat i ensinistrat per la temible GPU stalinista per a un objectiu molt concret: liquidar Trotski, exiliat al Mèxic de Cárdenas. Per aconseguir-ho, adoptarà una nova personalitat amb la qual anirà tramant el seu acostament al dirigent rus fins aconseguir els seus objectius fent servir la mentida com a mètode i un piolet com a arma fatal. I tot animat per un fanatisme inculcat per la seva mare, la cubana Caridad del Río, a qui obeeix cegament.
Ben aconseguida l’ambientació dels diferents escenaris (el front de guerra espanyol, París, Rússia i Mèxic) i bones interpretacions dels actors, amb un petit paper a càrrec del català (aquest sí, de veritat) Roger Casamajó.
[Imatge: www.ecartelera.com]

Com si el temps no passés

Wlodzimierz Soszinski és el nom del nou rector de la Bisbal del Penedès, que just ahir va prendre possessió. És polonès i, segons he pogut llegir, molt simpàtic, però no són aquestes circumstàncies les que l’han dut a ser portada dels mitjans, sinó una frase que va deixar anar en una homilia uns dies abans: “A les dones els correspon estar a casa i ser submises als homes, com Maria”. Insisteixo en què les va dir “uns dies abans” i no “unes dècades abans” com podria pensar-se. La corresponent (i justificadíssima) polseguera de protestes, començant per l’alcaldessa, va dur l’Arquebisbat a obligar el mossèn a retractar-se, tot demanant disculpes per una afirmació que “pot haver causat enuig en moltes persones”. Enuig? Més aviat sorpresa i estupor, però en tot cas no és excusa ni la seva procedència geogràfica (és sabut que el catolicisme polonès és dels més conservadors del món) ni el posicionament de la pròpia Església catòlica, misogin però no fins aquests extrems. El temps sembla que no passi per segons quines institucions o persones.

Em pregunto quines serien les reaccions si transcendís, per posar un exemple (un exemple, eh?), que en una mesquita un iman digués que les dones s’han de quedar a casa, han d’obeir el marit i que s’han de tapar de cap a peus si surten al carrer. Perquè això a les mesquites no és diu, oi? Perquè les reaccions serien més contundents encara, oi? Només pregunto…

[Imatge: al centre, el protagonista de l’apunt; bisbattortosa.org]

Menú del dia: els ous

El que dèiem l’altre dia del pollastre val també per al seu derivat alimentari més obvi, els ous. Si la carn d’aquell animal ja no té el mateix sabor ni la mateixa textura que tenia antigament (i no fa falta cap prova empírica per constatar-ho), tampoc els ous d’ara són els d’abans, en perfecta coherència amb el que és una deriva de la industrialització i massificació, potser inevitables, de la producció agroalimentària.

Un pronunciat sentiment d’enyorança m’envaeix cada vegada que recordo els ous ferrats que menjava de petit, el meu plat preferit llavors. Deixant de banda que els feia la mare (i això és un factor que condiciona molt el judici que en pugui fer, naturalment), aquells ous ferrats no tenien absolutament res a veure amb els que mengem avui en dia, sigui a casa o sigui en qualsevol establiment. Els rovells eren d’un groc cridaner tirant a taronja, i més grossos que ara, i estaven recoberts d’una membrana rosada que, en rebentar-se per acció de la forquilla, produïa una mena d’hemorràgia que demanava a crits sucar-hi pa, un pa que tampoc era tan dolent com el d’ara. El sabor anava en concordança amb l’aspecte, és clar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi. La clara feia allò que els espanyols en diuen puntillas, la part més intensament fosca i fregida. I, per cert, els ous eren indistintament blancs o rossos; els primers, per acció de l’estupidesa col·lectiva, han acabat desapareixent quan tothom sap que no influeix en la qualitat de l’aliment. I encara una diferència: fa quaranta anys la nostra terra encara no havia estat ocupada per aquesta cosa denominada huevos rotos, que la traducció literal ha convertit en uns horrorosos “ous trencats”. Trencada l’ànima, de comprovar que tot pot anar a pitjor irremeiablement.

L’altre plat estrella a partir de l’humil ou, la truita, ha resistit més el pas del temps. Vull dir que no em sembla trobar grans diferències entre el que recordo i el que menjo ara. La truita és una petita obra d’art que demana també el seu savoir faire, tant si és “a la francesa” com si és farcida d’alguna cosa, des de patates fins a carbassó, inclosa la sempre agosarada acció de donar-li la volta llançant-la a l’aire, ocurrència que ben poques vegades a la vida he tingut.

I posats a revelar intimitats personals entorn els ous, hi ha un detall que explica molt millor la meva personalitat que algun test psicològic: quan faig una truita de dos ous (o sigui, sempre), les quatre mitges closques resultants les introdueixo unes dins de les altres, com si fossin gots, no sé si m’explico, i així van a parar a la brossa. No tothom ho fa, això. Ordre, sobretot ordre, fins i tot amb les deixalles…

[Imatge: www.xtec.cat]