Podria ser pitjor

La pel·lícula El jove Frankenstein va marcar a tota una generació. Estrenada a meitat dels setanta, el seu tractament tècnicament innovador (rodada en blanc i negre quan ja tot era en color) i la manera com abordava humorísticament un tema seriós sinó terrorífic, amb gags ben coneguts, ha fet que s’hagi mantingut en el temps com un film inoblidable. Doncs el seu protagonista, Gene Wilder (Selles de muntar calentes, La dona de vermell) acaba de morir. Una mirada tan inconfusible com la del coprotagonista del film, Marty Feldman (també desaparegut), el jove Frankenstein i Igor, junts en aquell memorable diàleg mentre desenterren un cos al cementiri:

– quina feina més desagradable…

– podria ser pitjor, podria ploure…

I, naturalment, es posa a ploure.

[Imatge: Youtube]

Carrers de Tarragona: Frederic Mompou

[Reprenc la secció sobre els carrers de la meva ciutat: n’hi ha per donar i per vendre]

El carrer de Frederic Mompou homenatja el conegut músic català (1893-1987), com ho fan altres carrers tarragonins (Felip Padrell, Manuel de Falla o Robert Gerhard) d’un barri que no s’ha de confondre amb el que popularment es coneix com la “zona dels músics”, de la qual està allunyada. Precisament Robert Gerhard és el punt de partida d’aquesta curta via, que acaba a l’avinguda Ramón y Cajal.

Tan curta és que té ben pocs negocis: un saló de bellesa, un gimnàs, un punt d’aquells per donar-se d’alta del llum i el gas i, a l’altra banda, una corredoria (sí, una “corredoria”, sense especificar més). L’interès del carrer és un altre, i és que en un dels laterals hi ha un petit parc que passa completament desapercebut per la gent. Entre que no és gaire conegut i a la via passen pocs cotxes, aquest espai és una illa de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat, circumstància que s’adiu amb l’estil musical de Mompou. El parc es redueix a dos o tres bancs, amb els corresponents grafits, i una atracció per a la canalla, de singular disseny. El seu autor de ben segur no havia dormit gens bé el dia que la va crear (l’atracció, no la canalla).

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Menú del dia: les llenties

Una incidència personal fa que acabi al servei d’urgències del Negrín, a Las Palmas. Dir “Negrín” és com dir “Joan XXIII” a Tarragona o “Can Ruti” a Badalona. L’hospital es diu així perquè en aquella ciutat va néixer el molt controvertit primer ministre espanyol durant la Guerra de 1936 i que és el personatge relacionat amb el tema gastronòmic d’avui, les llenties. Resulta que durant la guerra (i a la postguerra també), aquest llegum era popularment conegut com “píndoles del doctor Negrín”. M’imagino que en un context de penúries bèl·liques les llenties devien ser un plat racionat i buscat malgrat la seva poca qualitat, i d’aquí l’enginy en anomenat-lo d’aquesta manera, entre la ironia contra els governants i la resignació vers la dura realitat del moment.
Sigui com sigui les llenties, com també tot el llegum en general, sempre han estat relacionades amb pobresa, menjar de subsistència o de classes socials peremptòries. Potser a això és deguda l’escassa incursió que cap a aquesta família de menjars ha fet les darreres dècades tota la panòplia de restauradors estrellats (i alguns estrellables) a l’hora d’idear les seves creacions, si fem excepció d’aquelles estrambòtiques combinacions tipus “llenties amb ostres” que es van posar de moda, afortunadament fugaç, ara farà uns trenta anys.
La llentia té mala fama per altres raons: simbolitza la hipocresia que, com aquella, té dues cares, i la pròpia essència del producte, farinós i insípid, no ajuda gens al seu èxit, cosa que obliga a compensar-la amb els corresponents correctius, en forma de brous i de tota classe de productes carnis. Si les llenties vénen acompanyades de xoriço, bacó o sobrassada, la cosa ja canvia.  A casa, de petit, les recordo amb trossets de llom mentre eren servides amb aquella famosa dita en castellà que traduïda ve a dir que si t’agraden te les menges i si no, no. Categòrica disjuntiva, herència potser de la trista època d’aquell polític canari.

Einstein tenia raó

La cita és ben coneguda i és atribuïda a Einstein: “només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i del primer no n’estic segur”. Vegem-ho.

Un amic meu ha estat a Oporto fa alguns dies. Preciosa ciutat pel que m’ha comentat, dit sigui de passada. El cas és que en aquesta ciutat portuguesa s’hi troba una antiga i emblemàtica llibreria (es diu Lello e Irmâo) on s’hi van rodar unes escenes de Harry Potter. Tal circumstància ha originat una peculiar modalitat de turisme, una mena de pelegrinatge literari perquè, segons va constatar el meu amic, la llibreria cobra tres euros (sic) d’entrada. La cua arriba al carrer. Increïble. S’ha de dir que, si una vegada dins del local compres un llibre (que és l’activitat a què es dediquen les llibreries, per si això hagués caigut en l’oblit), els tres euros te’ls descompten.

La informació m’arriba simultàniament a dues notícies que també tenen en comú l’estupidesa humana, de dimensions einsteinianes. En un punt concret de Taipei, la capital de Taiwan, es va originar un col·lapse de gent, delerosos tots de caçar un Pokemon segons sembla especialment cobejat. El mitjà informatiu parlava, amb evident exageració, que el fet havia provocat escenes dantesques, però tot arribarà. La segona notícia té un transfons menys banal, més greu. Resulta que com a conseqüència dels darrers atacs terroristes a França i a Bèlgica el turisme cap a aquests dos estats ha disminuït sensiblement aquest estiu, amb una excepció: les visites al barri brussel·lès de Maalbeck, escenari d’un dels atacs, han augmentat. Quina mena de morbositat portarà la gent a desplaçar-se a determinats llocs tocats per la desgràcia (catàstrofes naturals, fets violents, el que sigui), fer-s’hi les corresponents (i putes, perdoneu la paraula) selfies i deixar la corresponent prova documental de la visita a les xarxes socials?

Einstein tenia raó, evidentment. L’estultícia humana té encara un gran camí per recórrer, mesurable en anys-llum.

[Imatge: www.independent.co.uk]

 

Ring, ring (2)

[Ring, ring]
– Digui…
Con quién tango el gusto de hablar?
– Això vostè que em truca
Uy, no le entiendo
Digo que eso lo tiene que saber usted, que es quien llama
Aquí me sale un apellido: Casa…
Y cómo sabe mi apellido y no mi nombre?
Es que le llamo de Sanitas, y Sanitas compra bases de datos… [bla, bla, bla]
A aquestes alçades de la conversa telefònica els dos sabíem perfectament que ni ella no em vendria el producte com pretenia, ni jo hi posaria el menor interès. Així ha estat. Era una assegurança dental, però podrien haver estat altres mil ofertes. Per cert, ja és legal això de “comprar bases de dades”, així tal qual? . Au, adéu.

[L’anterior ‘ring-ring’ va ser publicat el 18/7/2008; imatge: www.pinterest.com]

 

Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016)

Jordi Carbonell va patir tortura pel fet de mantenir-se ferm en parlar en català en ocasió d’una detenció durant el franquisme. Els que com jo, i molts altres, ens assalten els dubtes, quan no les pors, a l’hora d’ usar la nostra llengua en segons quines circumstàncies, sempre vam mostrar una especial admiració pel capteniment de Carbonell. Avui aquella admiració s’ha de trocar en gratitud i respecte en motiu de la seva desaparició física. Se’n va el filòleg de prestigi, l’anima d’algunes de les iniciatives polítiques i culturals més importants de la nostra nació i el polític imprescindible en els moments més delicats del partit que havia presidia honoríficament. Quan el país es disposa a superar els obstacles potser més decisius per assolir la seva llibertat, la trista mort de Jordi Carbonell ens alerta de nou de les prudències que els nostres polítics hauran de prendre però també de les traïcions on no hauran de caure si volem culminar amb èxit la seva lluita.

[Imatge: locals.esquerra.cat]

 

Platges complicades

Quan la societat occidental ja començava a deixar enrere polèmiques sobre la conveniència, oportunitat, llibertat o tolerància d’anar nus o amb poca roba a les platges (recordem: que si top-less, que si platges nudistes, que si platges “tèxtils”, que si platges “familiars”…), herència d’una encara més llunyana època de moralitats, decències, censures i multes, previ ús de la cinta mètrica en cuixes i escots, ara resulta que el que està perseguit és anar massa tapat.

De moment el despropòsit ha fet acte de presència en alguns municipis costaners de la França mediterrània, governats per uns alcaldes conservadors que han prohibit l’ús del denominat burquini, aquesta estrafolària vestimenta que usen algunes dones musulmanes. Raons de la mesura? Diverses, i cap de plenament convincent a mon avis. Que atempten al principi de laïcitat (suposant que l’aital burquini sigui realment una peça usada amb motivacions religioses: què sabran ells?), quan hauria de prevaldre el principi de llibertat personal, com proclama en primera posició el trilema revolucionari francès. Que ho fan per raons d’higiene: hi podria estar d’acord però si realment s’anhelés la netedat i la pulcritud als llocs comuns, començant per les platges, se n’haurien de prohibir moltes, de coses. Finalment, s’addueix que l’ús d’aquesta mena d’hàbits de licra poden provocar altercats. El que provoca és una altra cosa.

Tot s’emmarca en el context actual de la possibilitat d’atemptats terroristes i en la desesperada necessitat (en part comprensible) de les autoritats de prendre qualsevol mesura per evitar-los. Bé, però prohibir aquests vestits, no provoca precisament l’efecte contrari? Què pensarà un musulmà quan comprovi que és objecte d’unes prohibicions ben peculiars i ineficaces? Sentir-se perseguit, quan no víctima de la societat on ha de viure i conviure. Al respecte, ja han sortit les inevitables i injustificades protestes d'”islamofòbia” per part d’alguns col·lectius defensors dels drets humans que només tenen capacitat de reacció enfront de determinats atacs a determinats col·lectius socials, obviant-ne completament d’altres. Parlant de protestes: les feministes, alguna cosa a dir al respecte?

Podem usar banyadors llargs, curts o, segons quins llocs, prescindir-ne, però ara resulta que no ens podem tapar tot el cos per motius político-higiènico-ideològics (per cert, si un home es posa burquini també el sancionaran? gran pregunta). Entre això, les ràdios, les pilotetes, els crios, la música dels xiringuitos, els gossos, les banderes vermelles i la manca de serveis, fruir de les platges és cada vegada més complicat.

[Imatge: www.tendenciasturismo.com]

Xavier Carreras (1953-2016)

Avui hem de lamentar la pèrdua de l’escriptor i periodista tarragoní Xavier Carreras i Segarra. Va col·laborar en diferents mitjans, Catalunya Exprés, La Vanguardia i Avui, on feu la crítica de televisió, mitjà on exercí d’editor i de guionista (“Vostè pregunta”, “Tribunal popular”). Com a escriptor, destacà per les seves novel·les ambientades a la Guerra de Successió (Objectes perduts a Nova Barcelona, Sepultura de Bandoler). Havia estat militant del FNC i a les eleccions municipals de 2011 vaig tenir l’honor de compartir amb ell la candidatura a Tarragona de Solidaritat Catalana, ja que va acceptar tancar la llista.

[Imatge: www.arolaeditors.com]

Menú del dia: el menjar japonès

La insòlita al·locució de l’emperador japonès al seu poble, fa uns dies (la tercera en un segle!), fent-lo saber que necessita ja la jubilació, ha posat de fugaç actualitat aquell país asiàtic, alhora “occidental” i “oriental” i alhora conegut i desconegut. No serà sobrer, doncs, dedicar el capítol d’aquesta setmana de la sèrie gastronòmica al menjar d’aquell país.

Serà casualitat o mala sort, no sé, però tot el meu entorn social està caracteritzat per una rara unanimitat de rebuig al menjar japonès. Jo tampoc hi tinc una especial devoció però disposat com estic sempre a provar coses diferents (si no són massa “diferents” és clar) arrossego aquesta mancança en l’apartat de les meves experiències vitals. El fet és que són comptades les ocasions en què he menjat en un restaurant japonès. Dues, tres? Fa temps escassejaven, fins que en un moment determinat la proliferació de restaurants xinesos, tant calcats els uns dels altres, va fer que alguns d’ells canviessin d’orientació. N’hi va haver prou per canviar la carta, modificar quatre elements decoratius i substituir el rètol de “Gran Muralla” pel de “Sakura”. Tothom s’ho empassava quan és prou conegut que les cultures xinesa i japonesa s’assemblen com un ou a una castanya, però aixi és de conformista la societat. A banda que per ser autènticament japonesos, caldria agenollar-se sobre el tatami com fan ells i menjar amb palets, prestacions que tampoc proliferen. L’última innovació comercial són aquestes paradetes en hipermercats on el personal autòcton, abillat per a l’ocasió, prepara a la vista del públic els productes que després es dipositen en safates de porexpan per a la seva venda. A un preu no barat precisament.

La raó principal perquè a molta gent no li faci el pes el menjar nipó ha esdevingut un tòpic: perquè és peix cru. Hi ha una part de veritat en aquesta afirmació però tot és molt més complex. Efectivament el sushi, el plat més conegut, acostuma a elaborar-se amb peix cru marinat però aquella mena de caneló d’arròs bullit i algues admet molts altres farciments. Potser aquesta prevenció al peix cru es remet als perills de l’anisakis o a aquell peix que si no s’especeja adequadament és altament verinós. No sé, el cas és que molta gent fascinada per la tecnologia o el manga japonesos fa un expressiu rictus quan li esmentes una gastronomia plena de tallarines, arrossos i tempures, que no són peix ni es preparen crus però que poden resultar tant exquisits com la més arrelada de les nostres preparacions culinàries.

A qui tingui la sort de tastar-los, お食事をお楽しみください!(bon profit!).

[Imatge: www.sushilinks.com]

 

 

Com si el temps no passés

Anit, vetllada musical a la catedral de Tarragona. Fabio Ciofini, organista italià d’intensa i extensa carrera musical, va oferir-hi un concert amb l’orgue inaugurat fa tres anys. Va interpretar peces barroques de Storace, van den Kerckhoven, van Noordt, Rossi (imatge) i, que tots coneguem, Bach.

Hora i escaig d’interpretació, suficientment llarga per gaudir-la, suficientment curta per no fer-se pesada. Mentrestant, el temps es va aturar: les parets medievals de la seu, la música del XVII… ben pocs elements contemporanis, a banda del públic que omplia les naus. Una petita delícia per als sentits en una nit que amenaçava tempesta (la cosa no va anar a més) i un verdader viatge al passat que, com deia aquell poeta castellà, sempre és millor.

[Imatge: www.classicalm.com]

Lectures d’estiu: Pisarello

Qui no vulgui desmarcar-se de la política en plena canícula (és francament difícil aquest estiu amb totes les coses que estan passant), li recomano la lectura de dos articles sobre la relació entre l’independentisme i el món podemita (per dir-ho d’alguna manera): un és del politòleg Jordi Muñoz (“Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit”) i l’altre, que respon al primer, del tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello (“Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies”), publicats tots dos a Critic.

No és cap novetat afirmar que el paper que pugui jugar aquest sector ideològic del nostre país en el procés sobiranista és decisiu: falta saber com, de quina manera. Les controvèrsies que genera aquesta relació i l’estratègia més adequada que ha de seguir l’independentisme per acostar-se al món que representa Pisarello (o per confluir-hi, verb que els sonarà molt bé) són en la base d’aquests dos interessants (i llargs) articles.

Valgui dir que subscric plenament el que afirma Muñoz, els articles del qual procuro no perdre’m, mentre que no puc estar gens d’acord, i això no és cap novetat, amb la tesi de Pisarello. Algú l’ha resumida dient que els Comuns & etc. intenten atreure ERC i la CUP i segons i com el PSC al seu camp per construir un nou projecte que faci seu el procés sobiranista, que en principi no neguen. Cants de sirena per uns, intent maldestre de reeditar un tripartit per altres, no són poques les crítiques i objeccions que acapara aquest plantejament, però n’hi ha una de més important. La condició per bastir aquest projecte sine qua non és aparcar Convergència/PDC per la raó de sempre, motivacions ideològiques, perquè són la dreta, perquè voten molt amb el PP, perquè representen uns interessos concrets…

La història que es repeteix. I ara que dic història, Pisarello basa la seva argumentació remetent-se al catalanisme històric, però només aquell d’expressió progressista: federalistes, sindicalistes, anarquistes… fins i tot s’ho fa venir bé per col·locar-hi la Montserrat Roig. Però el catalanisme d’arrel conservadora, burgesa, catòlica, socialcristiana o liberal sembla que no hagi existit mai en aquest país o que no hagi estat mai sincerament catalanista (almenys una part important), una nova aportació a afegir a les polèmiques historiogràfiques de Solé Tura i Josep Termes. És a dir, la cançó de sempre, catalanisme sí, independència (potser) també, però condicionats a passar pel filtre ideològic prèviament, un filtre que deixa al marge mitja societat i que, en conseqüència, li fa perdre tot sentit nacional.

El procés sobiranista no ha d’excloure ningú per motius ideològics: és una política de país, no de partits o de classes. Això vindrà després, quan un nou estat de coses, mai millor dit, serà l’escenari idoni per debatre i decidir en plena llibertat la millor solució a cada un dels nostres problemes, incloses qüestions de tercer ordre que sembla que no deixin dormir als Comuns, a jutjar per la vehemència amb què les ataquen, Pisarello inclòs, des dels col·legis subvencionats de l’Opus fins a les pistoles defensives dels Mossos.

Sense Convergència no hi ha independència, deia el partit ara transformat en PDC, en un ben trobat eslògan inqüestionable. En la mesura que no es margini aquesta formació (que per cert ha donat els passos més decisius i arriscats en favor de la nostra llibertat) tirarà endavant el procés. L’altra condició és saber fins a quin punt sense Comuns tampoc n’hi haurà, d’independència, però deixem-ho aquí: és tard i continua fent calor.

[Imatge: foto Xavier Herrero, www.elcritic.cat]

 

La cultura mochica

Tenim tot l’agost i setembre per visitar a Tarragona l’exposició “L’art mochica de l’antic Perú: or, mites i rituals”. Els mochica (o moche) eren una de les cultures establertes a l’actual Perú molt abans que els inques. La mostra comprèn cent peces procedents del Museu Larco de Lima, entre atuells de ceràmica, joies, elements cerimonials, tèxtils, objectes rituals, etc., a través dels quals coneixem la seva concepció del món, la seva organització, la seva vida diària, fins i tot la seva sexualitat (i la ceràmica de la imatge és ben il·lustrativa). Encara que no fos interessant l’exposició, és recomanable anar-la a veure perquè hi ha poca gent i s’està fresc.

[Exposició oberta al Caixafòrum de Tarragona fins el 2 d’octubre]

De cromos i d’olimpiades

El diumenge al matí, a l’hora d’esmorzar, era el moment més especial de la setmana. A cada un dels germans ens tocava una xocolatina  que desembolicàvem amb un cert frenesí. Entre l’embolcall i el paper de plata s’hi amagava un cromo, que podia representar un atleta, un llançador de martell o potser un judoka. Falta, ‘repe’, falta… Eren cromos d’un àlbum sobre els Jocs Olímpics i l’escena dominical, que continuo recordant amb enyorança, transcorria el 1964, l’any dels de Tòquio.

Ha plogut molt, i la infantil curiositat que ens despertaven les imatges d’uns esports i d’un esdeveniment mundial (del qual no érem prou capaços encara de copsar-ne la importància) s’ha transformat, almenys per part meva, en una considerable indiferència cap el que passarà els propers dies a Rio de Janeiro. Dic propers dies perquè ni tan sols sé quants en durarà. La contínua degradació les darreres dècades d’allò que en dèiem “esperit olímpic”, que d’alguna manera es respirava de manera inconscient en aquella col·lecció de cromos, hi té molt a veure. Se’ns havia parlat d’esportivitat, de joc net, d’amateurisme (quin mot més lleig, sigui dit de passada), de fraternitat, de pau… i cada quatre anys la cita olímpica descendeix un graó més en aquesta escala de valors: esportistes professionals (què hi pinten Nadal o Gassol?), sospites de dopatge, equips de refugiats (!), nacions sense delegació olímpica (i no miro enlloc)…

A Rio tindrem el lot complet, perquè els Jocs no només s’inauguren amb la desaparició casi total dels valors somniats fa cent anys per Pierre de Coubertin (que també tenia un cromo a la col·lecció, potser el primer de tots), sino que per alegria del periodisme arriben acompanyats d’una quantitat notable de notícies extraesportives, del retard en l’acabament d’algunes instal·lacions (un clàssic) a les amenaces terroristes, o de les convulsions polítiques brasileres (chau, querida) a la presència d’un inquietant mosquit que farà patir més d’un esportista escrupolós.

Quin panorama. Com per canviar de canal. Millor dit, com per no posar la tele per res.

[Imatge: www.todocoleccion.net]

 

Menú del dia: les hamburgueseries

Coneguda com bistec rus per la generació anterior a la nostra, l’hamburguesa s’ha fet un lloc preponderant en la nostra societat per obra i gràcia de les cadenes de menjar ràpid de noms ben coneguts, que no és necessari recordar aquí. Unes hamburgueseries que són un autèntic compendi de tot el que no hauria de ser un restaurant (es menja de pressa, l’oferta culinària és rica en greixos i sucres, origina molts residus, el servei és dolent tirant a pèssim i culturalment són una colonització ianqui en tota regla).

Recordo la primera vegada que vaig entrar en un establiment d’aquestes característiques: era a la plaça Macià (aquella que cert sector social continua denominant Calvo Sotelo). Com es veu, el lloc era bastant finolis i no s’adeia massa amb el tipus de gent que actualment pobla aquests llocs, però és que quan hi vaig anar, als anys setanta, encara eren una moda per la seva novetat. Els dependents, amb una mena de gorretes amb visera, anaven repetint el que els demanaves a un micròfon connectat a la cuina on, vés a saber en quines condicions higièniques, es preparava de manera industrial el producte: l’hamburguesa, un enciam insípid, una rodanxa de tomàquet, una fulla de formatge groc rabiós, ficat tot en una mena de brioix tou i espès i entaforat en una capsa de porexpan. Per alegrar la deglució, el quètxup (sense comentaris). Més o menys com ara, amb la diferència que abans l’oferta era més limitada i no donaven bibelots per a entretenir la canalla.

De què estan fetes les hamburgueses que ens venen a un preu altament competitiu en aquests establiments? Gran secret de les cadenes, que ha donat lloc a innombrables teories i llegendes urbanes. Figura que són de procedència vacuna i no hi ha motius per dubtar-ne però, ho és tota? Quina part de l’animal es fa servir? Només el menjar xinès supera les hamburgueses en el rànquing de dubtes sobre el seu origen, tot i que no es té constància ni de malalties ni de mutacions genètiques en ningú que hagi consumit l’un o les altres.

Ja ha quedat bastant clar que no sóc massa amic d’aquest menjar industrial (ja no parlo dels experiments amb pollastre o peix) ni d’aquests llocs. Procuro evitar-los sempre que puc, però hi ha encara un factor que me n’allunya més, i és la presència d’aquella mena de pallasso de colors cridaners (parlo de la cadena que comença per M i acaba per ‘s), que em remet inexorablement a una pel·lícula de terror. Algú més té aquesta sensació? Fora, fora.

[Imatges: www.friqui.net]

 

 

Ja estan guanyant

El que va passar ahir a Platja d’Aro mereix un comentari. Recordem els fets: un nombrós grup de turistes alemanys, sembla que menors, practicaven una flash-mob pel centre de la vila que va ser confós amb algun incident d’ordre públic, la qual cosa va provocar el caos generalitzat: corrípies, allaus humanes, tancament de botigues, propagació de rumors falsos, que si fum, que si pistoles, que si un atemptat… Resultat: ferits i detinguts.

Diuen els experts que això és normal, i que si veiem que al carrer alguna cosa no va a l’hora (gent fugint, falta d’informació) tendim a buscar protecció afegint-nos-hi (normal), però també a donar una explicació del fet a partir dels referents més recents que tenim, i aquests són els atemptats de les darreres setmanes a diferents punts d’Europa. Aquí volia anar jo: ja hem entrat en el terreny de la psicosi col·lectiva (o és una paranoia, senyors psicòlegs?) i basta veure una quantitat relativament important de persones fugint d’un punt sense motiu aparent perquè ens muntem la pel·lícula completa: un atemptat terrorista (gidahista, que és el toca ara), sense possibilitat d’alternatives. Les xarxes socials, amb la seva propagació immediata i multiplicadora de rumors no confirmats per part dels irresponsables de torn, són una ajuda inestimable per aconseguir el que pretenen els que sí indueixen, organitzen o executen accions violentes. Des d’aquesta perspectiva, cada vegada que passin coses com les de Platja d’Aro (i tornaran a passar), ells ja guanyen.

Com a motiu de debat queda també, de forma més tangencial, el tipus de turisme que hem de suportar cada estiu (i estacions col·laterals) a casa nostra. Digues-li Platja d’Aro, Lloret, Salou o Barcelona. Ara l’Ajuntament afectat es desperta i diu que prendrà cartes en l’assumpte per evitar, controlar o regular, no se sap molt bé, activitats com la ja famosa flash-mob, que recorda més un comiat de solter o una festa d’adolescents que cap altra cosa, amb tot el seu enfilall de sorolls, molèsties, embriaguesa i mal gust. Un tipus de turisme que no volem i que, alhora, acollim amb els braços oberts. Una més de les contradiccions de la nostra societat i que, potser, els fets de Platja d’Aro d’ahir induiran a reflexionar-hi i a prendre les mesures que calgui.

 

 

 

 

çç

Tapi’s

Ha estat notícia els darrers dies la pensada d’un grup d’iranians que, en protesta per l’obligació de les dones de portar sempre el vel posat, han penjat fotos on el vel se’l posen els homes. A vegades no som prou conscients de determinades realitats del món i afortunadament estan aquestes iniciatives per recordar-nos-ho i conscienciar-nos-en. Des que aquell fatídic 1979 el xa (de Guatemala) va ser derrocat pels aiatol·làs (‘guatepitjors’), unes estrictes normes socials es van implantar a l’Iran, la més cridanera de les quals obliga les dones, m’imagino que des de la pubertat, a tapar-se els cabells sempre que estan en un lloc públic, sigui quina sigui la circumstància. Per garantir el compliment d’aquestes obligacions es va crear una mena de policia “de la moralitat” que, com si de vigilants de zona blava es tractessin, denuncien i imposen multes a les descarades iranianes.

Resulta curiós, o potser no tant, que la nostra progressia, que sempre està a la que salta en temes d’igualtat de sexes i d’alliberament de la dona, no alci mai la veu per aquestes situacions. Perquè es prengui consciència d’aquesta injustícia i ens fem una idea del que representa, només cal acudir als llibres d’història i recordar en quina situació es trobava l’estat espanyol durant la postguerra, amb circulars de governadors civils obligant a posar-se el barnús quan se sortia de l’aigua o dictaminant, amb morbosa precisió, la longitud i forma de les peces de bany. O també amb disposicions diocesanes comminant els feligresos (i sobretot feligreses) a tapar-se ben tapats els colzes, els escots i les cames. Bé doncs aquestes normes, feliçment engolides per la paperera de la història, són les que imperen, corregides i augmentades, a l’Iran del segle XXI.

No és sobrer recordar que aquesta obsessió té l’origen en una interpretació rigorista d’una religió, en aquest cas l’Islam. Que les religions no són massa amigues de la plena llibertat i igualtat de les persones és cosa sabuda però això no hauria de ser cap justificació per no exigir una ràpida evolució cap a la plena igualtat dels sexes. L’acció viral dels iranians coincideix amb la decisió del papa Francesc d’obrir la porta (de manera tímida, no fos cas que algú patís un cobriment) per al diaconat de les dones (per permetre les “dones diaconesses”, com diu la notícia d’Europa Press). Un pas més cap al sentit comú. Déu meu, que lent que és tot!

 

Inhàbils a tots els efectes

Figura que avui havia de ser el gran dia. La decisió que prengués el Tribunal Constitucional dels veïns, fos quina fos, tova o severa, donaria el tret definitiu de la darrera etapa de la “desconnexió” (no m’agrada la paraula). Si tot quedava en una mena d’advertiment a la presidenta Forcadell, donava via lliure a continuar el procés sense presses però també sense sobresalts; si la resposta del Tribunal era el garrot, es constataria definitivament i a ulls de tothom l’existència del conflicte, cosa que també seria positiu perquè clarificaria totes les postures.

Però resulta que no. A Madrid (i arreu), avui és 1 d’agost, dia de començament de vacances per molts, i sobretot és l’inici d’un mes que judicialment està considerat inhàbil a todos los efectos, de manera que s’ho han fet venir bé per dilatar en el temps qualsevol decisió complicada perquè ningú, i menys esos catalanes, els amargui les vacances. A seguir esperant.

Encara no ho havia dit: tot el meu suport des d’ara a Carme Forcadell.

[Imatge: www.ara.cat]