L’Hereu Riera

Ens ha deixat un company blocaire d’aquesta casa. Es deia Fermí Sidera i era l’autor de L’Hereu Riera, una bitàcola apareguda sis mesos després de la meva i que era coneguda bàsicament per dibuixos sobre l’actualitat política dels quals oferia la traducció al castellà. Cada vegada que el clicava, em cridava l’atenció el subtítol del bloc: “El dret humà oblidat: el dret d’herència universal”, que havia desenvolupat fent propostes del tot trencadores. En memòria.

Menú del dia: la pasta

Adoro la pasta (la italiana, l’altra també), en totes les seves formes i preparacions: freda i calenta, amb salses o gratinada, normal o fresca, al dente o rebullida, llarga, curta, en tub, farcida… Cal especificar més?: totes.  Potser l’especialitat que més m’agrada són els macarrons, seguits dels espaguetis i, en tercer lloc, els raviolis si pot ser amb una salsa ben contundent.

Els macarrons s’han de menjar a la manera antiga, aprofitant el suc d’un rostit. Abans tot s’aprofitava i algunes de les preparacions de pasta responen a aquesta dèria tan entenimentada (i catalana) d’aprofitar les sobres del tall tot barrejant-hi aquest senzill invent, diuen que portat per Marco Polo de la Xina segons una versió que, ben mirat, és absurda. Els canelons segueixen també aquesta lògica economicista i la relativa complexitat de la seva preparació queda plenament compensada amb el seu consum.

Menyspreada per alguns com una especialitat infantil (efectivament, és de les poques coses que agraden als crios), la pasta ha anat pujant de categoria amb els anys. Tant l’autenticament italiana (de mil noms i maneres, iguals que els formatges francesos) com la diguem-ne cosmopolita o estàndard ha entrat, com no podia ser d’altra manera, als fogons més michelinament estrellats, a la vegada que s’ha popularitzat el riquíssim receptari que admet. En aquest sentit no puc deixar d’esmentar la popular blocaire italo-catalana Antonella Speranza i el seu llibre La pasta per als catalans. D’ella vaig prendre bona nota de que els italians mai no fan servir cullera per menjar els espaguetis (i, cosa que ja sabia, fer servir ganivet és un autèntic sacrilegi). De llavors ençà que segueixo escrupolosament aquesta norma culinària.

Barata, ràpida de fer, saludable, agrada a grans i a petits… Té algun defecte aquest menjar excels?

[Imatge: www.mediavida.com]

Final de curs

Ja tenim la foto de l’any. El clic oportú en el moment oportú. Tota una senyora cap de l’oposició (tant en el sentit parlamentari com nacional) escarrassant-se en aturar les decisions històriques que, mica en mica, va prenent el Parlament, mentre tot un president de la Generalitat adopta un posat a mig camí entre pacient i irònic, com volent dir: “el que s’ha d’aguantar”.

Amb l’aprovació de les 10 conclusions de la Comissió del Procés Constituent (més l’onzena, una ridícula per innecessària apel·lació a la perspectiva de gènere, m’imagino que imposició de la CUP), el procés supera un nou escull i avança unes quantes caselles en el joc de l’oca en què entre tots l’hem convertit. El proper dau es tira a Madrid i consistirà en veure quina mena de reacció político-jurídica suscita la valenta mostra de desobediència a un tribunal desacreditat, en un context de provisionalitat governamental i període vacacional que no els ajudarà gaire.

Per part nostra, aprovades les conclusions, embastat l’Onze de Setembre (dit sigui de passada, no em sembla malament la proposta que se’ns ha fet) i agendada la moció de confiança al president Puigdemont, podem fer les maletes (qui tingui el valor de viatjar en tren o avió aquest agost) i esperar amb un punt de nerviosisme un setembre que s’espera trepidant.

[Imatge: foto M. Minocri, www.elpais.com]

El millor PSUC

Jo tenia, parlo de finals dels setanta, un veí que era del PSUC. Sempre que es parla de l’històric partit, dels seus encerts i errors, com en aquests dies en ocasió del 80è aniversari de la seva fundació, sempre em ve al cap el record d’aquell senyor, un militant d’una certa edat, honrat i convençut, que representava el millor PSUC que ha tingut aquest país. Una vegada, sabedor que jo col·leccionava tot paper polític que em caigués a les mans, em va regalar un petit pòster, realment preciós i que encara conservo, on es veu una gernació amb la llegenda “PSUC, som 250.000 i encara serem més”. En una altra ocasió vam coincidir en un acte polític a Tarragona, potser un col·loqui, on participava el Guti:

el Guti tiene muy mala leche, no como López Raimundo, que es un cacho de pan…

Amb aquesta sinceritat i franquesa a l’hora de descriure els dirigents del seu partit, sense que ni ell ni jo en fóssim conscients, el veí em donava les claus del que era una formació d’homes i dones de carn i ossos, amb les seves virtuts i defectes. El millor PSUC.

Sí, hi va haver una època en què el PSUC sí que era un partit respectable i respectat, fins i tot per mi, que no he estat mai de la seva corda, políticament combatiu amb el franquisme (no tots ho eren) i socialment integrador. El dels militants actius, soferts i disciplinats, que van patir com ningú l’exili, la presó, la tortura i fins i tot la mort. El que va ser decisiu en la consecució de la democràcia i l’autonomia en unes circumstàncies molt complicades, diguin el que diguin ara unes generacions que no van viure aquell moment. El de Solé Barberà, Alfons Carles Comín o el mateix López Raimundo. El que es va implicar en la transformació de moltes ciutats, el de Lluís Hernàndez i Antoni Farrés. El millor PSUC.

La polèmica amb polítics i historiadors d’aquests dies ens ha dut novament a l’actualitat el paper d’aquest partit durant la història, tot fent-ne un judici de pros i contres. Un d’aquests historiadors ha tingut la gosadia d’afirmar que el PSUC és “el millor partit català del segle XX”. Segur que ho ha estat? Hi ha altres PSUC a la història, a part del del meu veí.  El PSUC de l’enorme retrat de Stalin a l’Hotel Colón de Barcelona el dia de la seva fundació. El del silenci sobre el destí d’Andreu Nin. El de l’ortodòxia, el sectarisme, el centralisme democràtic i les purgues. I en els darrers anys, el més virtual que real diluït en una força superior de mil noms (IC, ICV, CSQP, En Comú Podem…), la força dels consellers del feng shui i de les “captacions temporals d’aigua”, del progressisme banal, de la correcció política i del putarramonisme (també ells i encara ara) a l’hora d’abordar el procés sobiranista català.

Potser són inevitables aquestes llums i ombres en un partit d’història tan intensa i tan extensa. En tot cas no es poden ni magnificar les primeres ni amagar les segones com s’està fent aquests dies. Jo, per la meva part, i no parlo com a historiador sinó com a ciutadà, em quedo amb el PSUC del meu veí.

 

La descoberta del dia

És una mena de fruita allargada de color verd fosc. Recordaria, amb molta imaginació, un cogombre. Difícil descriure-la, però per això està la foto que il·lustra l’apunt. El rètol de la fruiteria (regentada per un immigrat, of course) on l’he descoberta resava “krela” i el primer que he fet en arribar a casa és interessar-me per aquesta nova mostra de la meva ignorància.

Resulta que el seu nom veritable és karela però la paraula no està beneïda per l’autoritat del IEC. És una fruita de la família de les cucurbitàcies (ara entenc la semblança amb el cogombre), coneguda també com “meló amarg” i el seu nom científic és Momordica charantia. És originària d’Àsia, on es consumeix crua en amanida o fregida, i també està molt estesa a l’Àfrica. I ara ve lo bo: resulta que, si no ens enganyen, les propietats medicionals de la karela són pràcticament infinites. És purgativa, vermífuga i astringent. Va bé contra la febre groga, la icterícia, la diabetis, el càncer, el VIH… Per si tot això fos poc, resulta que també és afrodisíaca.

Jo no sé perquè no hi ha cues al Mercadona per fer-ne l’aprovisionament setmanal.

D’entrada, no (i mai millor dit)

Curta i intensa polèmica a Tarragona. El director del Diari de Tarragona, Josep Ramon Correal,  hi ha publicat un article ben desafortunat per qualificar-lo suaument. Comentant la campanya “Respecta’m” que l’Ajuntament ha endegat per prevenir conductes sexistes durant l’estiu, a l’home no se li ha ocorregut altra cosa que posar en dubte que quan una dona diu “no” a un assetjament, proposició o simple insinuació, en realitat no vol dir “no” sinó alguna altra cosa. Concretament ho ha comparat amb aquelles galanteries vuitcentistes segons les quals quan una senyora deia que “no” volia dir que “potser sí”. Posar al mateix nivell la violència sexual (física o psicològica) que sembla que va en augment amb un festeig de l’època de Maricastanya ja és un despropòsit, però el súmmum de Correal arriba quan afirma que si la dona mai no diu que “sí” a res s’extingiria la raça humana. La pluja de desaprovacions, improperis i fins i tot insults han tingut el seu efecte perquè en l’edició d’avui el director es disculpa deixant clar que quan algú diu “no” ha de ser “no”, sense excuses ni reserves.

La societat està hipersensibilitzada amb aquest tema i segurament hi han contribuït les imatges que ens arriben dels sanfermines de les darreres edicions. No sé si n’hi ha per tant en una realitat sotmesa a un alt grau de subjectivitat en el seu judici. Vull dir amb això que les diferents versions d’un mateix fet conflictiu poden ser altament contradictòries. D’altra banda, i sense que serveixi d’aprovació o justificació, quan s’ajunten una cultura com la nostra, unes festes presidides pel tot si val, la generosa distribució de tota mena de substàncies euforitzants i un mal entès concepte de llibertat (el que surt de l’engonal), acaba afavorint que passi el que passa. La solució? Campanyes com les de l’Ajuntament de la meva ciutat estan bé però, desenganyem-nos, tot passa per una millor educació de les generacions que pugen i això no s’aconsegueix d’un dia per l’altre.

No sempre que es diu “sí” o “no” ha de coincidir amb les intencions reals que s’amaguen, i la mostra la tenim en la política. És bo aquí recordar la campanya del PSOE “D’entrada no” sobre la incorporació a l’OTAN. Un “no” més de damisel·la vuitcentista, segons els cànons de Correal, perquè la formació socialista va acabar defensant el sí en el referèndum que sobre aquesta qüestió havia promès. I, vist en perspectiva, un “no” perfectament lògic des d’un punt de vista de tota estratègia negociadora. No sé si arribats a aquest punt quan una noia diu “no” a les insistències físiques o verbals d’un noi (o nois en plural o una altra noia, és clar) significa, definitivament “no” o alguna altra cosa. Caldria examinar cas per cas i tornaríem a la subjectivitat per jutjar les situacions a què abans feia referència.

Ara que, per confondre algú a l’hora d’endevinar la voluntat última de l’interlocutor res com els búlgars que, segons tinc entès, per afirmar o assentir una pregunta o comentari giren ostensiblement el cap d’esquerra a dreta. Com per lligar amb una búlgara per Santa Tecla, vaja!

[Imatge: www.delcamp.cat]

 

Menú del dia: el pollastre

Segons explicava la generació anterior a la nostra, el pollastre havia arribat a ser un article de luxe a les llars, o com a mínim un plat de festa o de dates assenyalades. Quan la famosa nadala parla de que “matarem el gall” formula tota una declaració de principis, doncs. Avui el pollastre, en totes les seves elaboracions i presentacions, és la cosa més habitual (anava a dir ordinària) de les nostres vides. Ara bé, la facilitat que tenim per accedir al seu consum en contrast amb la seva consideració d’article exclusiu en el passat té un preu: el preu és que no té res a veure l’un a l’altre en qualitat. Conten els més vells que abans les gallines menjaven blat de moro i corrien vives als corrals amunt i avall (el nen barceloní que això escriu havia aconseguit veure-ho!). Això es notava després al plat i al paladar. En aquest sentit, recordo una reflexió del gran Espinàs: abans el pollastre “es desfeia” a la boca; ara “es desmunta” tot just fem ús dels coberts per tallar-lo. Efectivament, sembla artificial tant per la textura i com pel sabor.
Potser la popularització i massificació del pollastre com a article de gran consum va venir amb el fenomen dels pollastres a l’ast. Recordo com una gran novetat l’obertura d’un negoci d’aquest tipus a la Barcelona dels seixanta, al carrer Nàpols si no em falla la memòria. La contemplació d’aquelles bestioles socarrimant-se mentre donaven voltes davant una mena d’estufes, més crues les de dalt, més daurades les d’abaix, era tot un espectacle que arribava al seu salivós punt culminant quan el dependent, de forma rutinària, recollia amb un cullerot la salsa greixosa que deixaven anar els pollastres i els ruixava de nou. Avui dia he perdut tot l’interès per aquests establiments, caracteritzats sobretot per presentar els diumenges unes llargues cues de gent demandant menjar bé de preu i sobretot que no els doni feina: pollastre, patates de ‘xurrero’ i gelat. Com es pot comprovar, el pollastre ha tornat als dies de festa: el cercle es tanca.

[Imatge: www.haehnchengrillstation.de]

La ‘nova’ Convergència

Com costa canviar les coses per dins! Convergència està duent a terme una profunda transformació en tots els seus elements constitutius, el nom, el logotip, el programa, les intencions, fins i tot els dirigents, tot el que vulgueu, però els serà difícil desprendre’s d’unes maneres de fer molt marca de la casa, molt política antiga.

La darrera mostra, ahir mateix, a Madrid. Sembla ser que alguns dels vots de Convergència (perdó, del PDC) van anar a parar a una vicepresidència del Congrés de Diputats del PP. La torna d’aquest tejemaneje és, presumptament, la garantia de poder aconseguir grup parlamentari quan reglamentàriament això no és possible. I en el moment de donar explicacions sobre aquestes pràctiques és on apareixen amb tot el seu esplendor les velles maneres de fer política.

No parlo de la incoherència que suposa per a un partit ja independentista negociar tractes i favors amb forces estatals i en una cambra també estatal d’on, si s’ha de ser coherent amb el que se’ns diu, marxarem l’any que ve. El que és profundament decebedor és que no s’admeti obertament aquest pacte i surti Homs donant voltes a la qüestió sense concretar res. Per què no deia clarament que la consecució d’un grup parlamentari és essencial per al partit, pel que suposa de major autonomia parlamentària, presència mediàtica i ingressos econòmics? Ens n’haguéssim fet càrrec i fins i tot ho podríem haver considerat una bona estratègia. Es podia haver venut la moto com una victòria de l’independentisme a la capital de les Espanyes quan semblava que de l’enemic no en trauríem ni aigua. Però no: s’ha preferit tractar de menors d’edat els votants.

Quin contrast amb l’actitud d’Esquerra que, de bon començament, va deixar clar que no entraria en aquest joc de regatejos parlamentaris en què es converteix aquella cambra (i totes les cambres, reconeguem-ho) en el moment de constituir-se. S’ha de dir tot: el partit republicà sí que té assegurat el grup parlamentari; però no dubto de que en cas de no tenir-lo hagués entrat en aquest mercadeig sense manies.

 

A la caça de Pokemons

La collonada d’aquesta temporada estival és això dels Pokemon. Dic això perquè no he acabat d’entendre del tot (quina novetat) com funciona aquesta història, però dedueixo que és anar pel carrer i el mòbil, de sobte, et dóna l’alarma de que allí a prop hi ha una figureta fantàstica del món dels Pokemon i l’has de caçar per a la teva particular col·lecció (el que nosaltres fèiem amb els cromos però virtual). Encara que no estic en edat d’aquestes foteses, jo també he sortit de cacera per l’actualitat informativa i aquestes són algunes de les figuretes que he caçat:

La primera es diu Melania i és l’actual dona (la número 3) d’aquest impresentable de nom Donald Trump, amb serioses opcions d’instal·lar-se a la Sala Oval. L’esmentada Melania (una mena de Barbie tocada i posada) ha fet una estudiadíssima intervenció a la convenció republicana parlant d’esforç, superació i totes aquestes coses que agraden tant als americans. Mira si era estudiadíssima que no ha tingut cap inconvenient en copiar paraula a paraula el discurs que va fer en el seu moment la dona d’Obama en circumstàncies similars. Però que no ho sabia que se n’adonarien de seguida d’aquest afusellament? Ara que, tractant-se del marit que té, potser això de l’afusellament cobra tot el seu sentit.

La segona figura que he caçat és un guàrdia civil destinat a la comissaria de Vic que ha protagonitzat una penosa (i enèsima) escena de catalanofòbia, a l’etzibar a una honrada ciutadana allò d’hábleme en español porque estamos en España. M’imagino l’escena, aquest personatge en pla xulesc i creuant els braços proferint la sentència lingüística discriminatòria contra algú que, imprevistament, va gosar fer allò que sempre hauríem de fer en tota circumstància. Quan s’acabin els famosos divuit mesos (si s’acaben algun dia) deixarem de patir tota mena de picoletos & cia.

Tanquem la relació de la meva modesta col·lecció d’espècies caçades a la xarxa amb un individu que s’ha guanyat els seus quinze minuts de warholiana glòria baixant a tota llet pel carrer Muntaner de Barcelona en cadira de rodes! i penjant el vídeo, és clar, a la xarxa. No hi ha justificació possible per la conducta d’aquest animal, sigui o no minusvàlid. Si ho és, que no vagi després queixant-se de l’existència de barreres arquitectòniques, i si no ho és (que és el que sospito) la gracieta li podia haver costat un greu accident que li hagués obligat a seguir usant la cadira de rodes de forma més entenimentada.

Trobo que és divertit això de caçar Pokemons.

[Imatge: atlantadailyworld.com]

Tots som niçards o ja no?

Cada vegada que la societat s’assabenta d’una notícia com la que anit ens venia de Niça es posen en marxa tres mecanismes de reacció, de forma simultània i perfectament compatibles entre si però dubto que efectius per evitar la seva repetició.

Primer, el mecanisme de la simbologia i dels gestos. Apareixen les espelmes, els “tots som” i els inevitables minuts de silenci, privilegi aquest reservat només a certs morts, en segons quines circumstàncies i en segons quins indrets. No fa gaire hi va haver un altre mortífer atemptat a l’aeroport d’Istanbul, les víctimes del qual també van tenir dret al corresponent minut de silenci; un es pregunta si el fet hagués ocorregut a Ankara la vara de mesurar hagués estat la mateixa, quan totes dues ciutats comparteixen un mateix estat però no un continent. Fóra apassionant descobrir que hi ha algun tipus de protocol establert al respecte. No cal dir que aquest tipus d’actes simbòlics, benintencionats, no tenen absolutament cap mena de transcendència ni per als que hi participen ni per a les famílies dels afectats.

Segon, el mecanisme de la reacció xenòfoba. Inevitablement, s’estén entre una part de la població la necessitat de senyalar responsables i de malfiar-se de tota persona propera que comparteixi algun tret físic, cultural o religiós amb qui ha perpetrat l’atemptat de referència, en un perillós exercici de fals sil·logisme (si alguns A són B i alguns A són C, tots els C són B). Qui hagi estudiat la filosofia del barbara, celarent, darii, ferio (en mala hora retirada del batxillerat) entendrà l’exemple. Aquest matí he viscut el cas, sentint una conversa on algú confessava mirar de reüll qualsevol magribí que es trobés pel carrer i comparant la situació, la seva interlocutora, amb el que passava quan algú es trobava amb un basc, suposant-lo d’ETA. No són bons temps per al relativisme, la reflexió, l’esperit crític, l’empatia o la tolerància davant tot el que ens bombardegen els mitjans de comunicació. Naturalment, aquesta mena de reaccions generalistes tampoc ajuden gens a la solució del problema, més aviat contribueixen a enquistar-lo. La propera fita que aconseguirà aquesta manera de pensar serà la victòria electoral de Marine Le Pen l’any que ve, per a alegria dels de les metralletes (o dels camions en ziga-zaga).

Tercer, el mecanisme de la por. El més comprensible i inevitable. Quan el flaix informatiu ens fa sabedors de que dotzenes o centenars d’éssers humans han mort de la manera més cruel i irracional possible per raons més o menys polítiques o ideològiques, el cervell humà, de forma inconscient, es pregunta si hi pot haver alguna persona propera entre les víctimes, mentre s’hi instal·la la inquietant suposició de que a un mateix li hagués pogut tocar aquesta tràgica loteria. I tot això fa por, naturalment. I aquesta por és la que porta a justificar tota mena de limitacions legals, retallades de drets, molestos controls o intromissions en la privacitat, decidits per uns governs necessitats de donar respostes urgents, acceptats per la societat com a inevitables i rebuts amb alegria tant pels instigadors dels atemptats com per determinats poders més en l’ombra, per motius diferents. I tot això, novament, no ajuda a descobrir la sortida del túnel en què ens hem ficat mica en mica.

Caldrà, doncs, fugir de l’esma dels símbols rutinaris, respondre amb serenitat les actituds reactives i superar la inquietud que pot arribar a alterar qualsevol dels actes quotidians de la nostra societat. Caldrà saber trobar un quart mecanisme de resposta als enemics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els valors que justament s’enalteixen tots els 14 de juliol.

En memòria de les víctimes de Niça.

Rentar i tallar, 9.895 euros

El president de la República Francesa, François Hollande, té en nòmina un perruquer encarregat exclusivament de la cura del seu cabell, que ha d’estar permanentment en perfecte estat de revista, atesa l’alta dignitat que el càrrec demanda. L’esmentat professional de la tisora i la pinta cobra mensualment la gens menyspreable xifra de 9.895 euros, no sabem si feta o no la corresponent deducció de l’IRPF francès, que suposo que allí també existeix.

La cridanera revelació de Le Canard enchaîné, destinada a provocar tot tipus de reaccions a l’opinió pública, des de l’escàndol sincer fins a la demagògia més barata, s’adiu prou bé al concepte de grandeur que ha rodejat sempre els primers dignataris d’aquell país, des de temps immemorial. No serà sobrer recordar avui precisament (14 de juliol), les històries que s’expliquen (falses) sobre els capricis de Maria Antonieta en vigílies de que li fos seccionat el coll, des de fer-se construir una muntanya artificial de sucre per esquiar fins a aconsellar croissants als seus famèlics súbdits a manca de pa.

Sense voler justificar aquest despropòsit, cal també relativitzar-lo. La remuneració mensual del fígaro ens pot semblar fora mida però convé tenir en compte que el salari mínim francès és d’uns 1.600 euros si no vaig errat. Tampoc sabem tots els detalls del contracte laboral: es fa difícil pensar que el mateix professional no presta serveis a més clients de l’Elisi. Potser fa feines que els pobres mortals no podem ni arribar a imaginar (d’assessorament, d’espionatge, vés a saber). Per cert, la primera dama francesa (esposa, amant o amistançada, no sé exactament què és) té el seu propi perruquer o és el dels 9.895 euros? El xampú i la laca qui els paga? El perruquer necessita algun col·laborador, també en nòmina naturalment, perquè l’ajudi en la seva feixuga tasca (mode ironia)?

No puc evitar adaptar la notícia al nostre país i imaginar-me la que s’armaria si es sabés que el president Puigdemont disposa d’un funcionari (nivell A 30, naturalment) que es dedica exclusivament a tenir cura del seu cabell, encara que coneixent-ne la rebel·lia i abundància, potser l’encàrrec estaria més que justificat. Però les crítiques i protestes hi serien, això segur.

Se m’oblidava afegir un detall: François Hollande és socialista.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

Menú del dia: l’aigua

Inicio avui una secció dedicada a la gastronomia. Una faceta que ha assolit tanta rellevància a la nostra cultura com és el menjar i tot el que l’envolta (com es produeix, com es prepara, com es consumeix…) no podia restar absent del bloc per més temps. I què millor que començar per l’aliment més bàsic i que li dóna nom?
Ho és l’aigua, un aliment? Quan esmentem aquesta darrera paraula, ben probablement se’ns aparegui en el cervell la imatge d’alguna cosa corpòria, de colors vius, greixosa o fumejant, però resulta que la humil aigua, de nom tècnic H2O, també és un aliment, encara que sigui, com ens ensenyaven a l’escola, incolora, inodora i insípida. Com per no resultar gaire atractiva la seva ingesta, doncs. Res més lluny d’això: hi ha quelcom millor per beure o per fer-se passar la set quan se’n té? Oi que no? Parlo per mi, que sóc de gustos poc alcohòlics, si fem abstracció del vermut dels diumenges i de les cervesetes a l’estiu.
Quina aigua hem de beure a taula? Figura que hauria de ser la de l’aixeta, que ve de la natura i que hauria de ser potable. El matís, en forma de condicionals, és important perquè la societat actual, millor dit: el sistema, ja s’ha encarregat de que l’aigua que circula per les canonades domèstiques no sigui, després de tractar-la i potabilitzar-la, cent per cent catòlica per als nostres gustos, dominats per la prevenció, l’asèpsia i el llepafilisme. De manera que l’aigua de l’aixeta serveix com a molt per coure la verdura o els macarrons, mentre que a les nostres taules fan acta de presència ampolles del líquid element de marques més o menys conegudes, publicitades sempre amb atractives referències a paisatges bucòlics allunyats de la gran ciutat sorollosa, inhumana, artificial i pudenta.
Si l’aigua és un aliment, el seu salt a l’òrbita gastronòmica era només cosa de temps. I així fou, amb l’aparició de productes amb un touch of class, per les seves qualitats, pel seu origen, per la seva etiqueta o, quin remei, pel seu preu. Com si de vi de reserva es tractés. Abans d’ahir vaig sopar amb una amiga que acompanya les pizzes i els plats de pasta, que li encanten (ja som dos), amb una coneguda aigua amb gas de procedència italiana de la qual no és necessari fer publicitat. El súmmum va arribar fa alguns anys, però, amb la comercialització d’aigües d’origen el més remot o exòtic possible: calia fer el merda i alguns ho han aconseguit fent saber al seu cercle social que la seva aigua favorita prové de Nova Zelanda, que és producte d’una complexa destil·lació, que el disseny de l’ampolla és exclusiu i que el seu preu és exorbitant.
No sé com és l’aigua de Nova Zelanda, preferiria tastar-la in situ; em conformo amb aigües més nostrades (per exemple, la si us plau!, hereva de la beber es preciso… de les carreteres de la nostra infància). Si hem de fer país, i com hi ha món que n’hem de fer encara!, que ho sigui també amb el més vital i quotidià dels nostres aliments.

[Imatge: www.ara.cat]

Cent anys

Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per a la de qualsevol persona) com és el naixement del progenitor.

No crec que aquest bloc, per molt que s’intituli “personal”, sigui el lloc més adequat per parlar del pare i de tot el que envolta la seva figura (la relació que hi tenia, el record que en guardo). Una comprensible preservació de la privadesa m’hi obliga, fins i tot en aquests temps de tot tipus d’impudoroses exhibicions a les xarxes socials i de persistents exigències de transparència a tots nivells. Algun comentari o anècdota sobre ell ha tret el nas per aquest bloc en èpoques passades: escrit està per a la curiositat dels meus lectors. Afegim-hi ara que el fet que avui commemorem va esdevenir a la bonica població garriguenca de l’Albi, famosa per les runes del seu castell i per un petit call vora la plaça major. Conec alguns detalls del passat del poble, explicats precisament pel pare amb la seva innegable gràcia: que en un moment tenia quatre forns, de la germanofília i francofòbia del seu rector quan el pare va néixer (en el moment més cruel de la Guerra del 14) o de les picabaralles amb els pobles veïns, Cervià, el Vilosell… que a vegades es resolien amb mètodes més propis del Far-West.

Arribarà la nostra generació a celebrar els cent anys, no dels nostres progenitors sinó dels propis interessats? No ho sabem, encara que l’esperança de vida sigui de “només” vuitanta i tants anys, això si fem bondat, mengem el que toca quan toca i no ens estressem massa amb el nostre entorn, tasca francament difícil. La il·lusió d’assolir el centenari hi és, naturalment, però sospito que és un privilegi reservat a personatges com la britànica reina Mare (a qui el pare anomenava sarcàsticament “la carnissera”) o l’actriu Olivia de Havilland (a la imatge) que va bufar espelmes el passat dia 1: el pare, cinèfil reconegut, es portava onze dies amb la protagonista d’Allò que el vent s’endugué. Sí, el vent s’ho acaba enduent tot, quin remei.

[Imatge: www.oliviadehavillandonline.com]

 

Cafè amb llet: dues o tres tasses

Pel que fa a l’episodi lingüístic de Quimi Portet amb un cambrer, diverses qüestions. Sense entrar en el fons de l’assumpte que ha generat els esperables (i necessaris i justificadíssims) esgarips de l’opinió pública catalana, cal començar per denunciar el comportament del pretès cambrer. És igual la llengua que es parla i la llengua que s’entén: a un client no se’l pot tractar com ho va fer aquell individu. Això ens duria a un debat que avui no toca com és el del tracte al client en un sistema econòmic (l’actual) determinat per l’obtenció ràpida de beneficis, la minimització de la qualitat i la precarietat laboral.

Entrant en el que ens importa ara, si un cambrer és capaç de dir-li a un client el que aquell paio va dir al cantant vigatà, demostra molt a les clares la situació en què viu la nostra llengua al nostre país, si és que no la sabíem prou. Perquè hagi passat això (que Balearia contracti un cambrer que no entén el català i que aquest cambrer tingui la sans façon de xulejar per aquest fet) demostra que són poquíssims a la vida diària els Quimis Portets que demanen cafès amb llet i que, si es troben amb una resposta impertinent, ho fan públic o ho denuncien. Aquest és el nostre mal i aquest és el problema de la nostra llengua: la demanda per part dels seus parlants. No dic militància ni heroïcitat, dic només demanda d’una certa dignitat en el respecte a la llengua mil·lenària. Si aquesta actitud fos més generalitzada (no és fàcil, ho admeto) les coses rutllarien d’una altra manera i no caldria lamentar-se’n tant, com tenim per costum.

L’enemic, davant aquest nou episodi, ha tingut el desvergonyiment no sols de girar l’argument (no és el dret del català sinó l’obligació del castellà) sinó de desviar l’atenció cap el fet d’una presumpta violació del dret a la imatge del cambrer en qüestió pel fet de publicar la seva foto a Twitter. Exactament la mateixa estratagema que es va fer servir amb les gravacions al despatx del ministre: no importa el què ha passat, sinó un detall de com ha passat.

Caldrà continuar la batalla del cafè amb llet (qui en demani als bars: jo l’odio), articulant bé les paraules, que t’entenguin, que no et facin morros, que no et portin un cafè amb gel (no hi ha cap so coincident entre “llet” i “gel”, però en fi…) i que te’l puguis prendre tranquil·lament sense la sensació que hagis hagut de batallar en una guerra que no hauria de ser si fóssim un país normal.