L’endemà d’ahir

Que s’ho facin mirar els professionals de les enquestes i els sondeigs. Algun dia se n’haurà de parlar in extenso d’aquest negoci. Ni sorpasso de Podemos ni enfonsament de Convergència: no en van encertar ni una. Particularment significatiu va ser el fracàs del sondeig a peu d’urna que a les vuit del vespre en punt ens serveixen les televisions amb gran aparell dramàtic (compte enrere com si fos una bomba de James Bond, música trepidant…), un exercici de futurologia completament inútil perquè o bé encerten el que en una hora i escaig sabrem igualment o bé la pifien, cas d’ahir, creant falses expectatives als guanyadors i taquicàrdies als perdedors.

Que s’ho faci mirar l’electorat espanyol, així, en conjunt. Que després de parlar tant de superar els errors de la transició, de la necessitat de regeneració democràtica, de llançar a la paperera de la història (aquí sí) partits, polítics i maneres de fer, i de blasmar-los per activa i per passiva, que després de tot això dic, la ciutadania torni a premiar la política de sempre és per fer-s’ho mirar. Tampoc ens haurien d’estranyar tant certs comportaments. Llegeixo que ahir el share televisiu no va ser per els programes de seguiment dels comicis sinó un partit de l’Eurocopa que aquests dies hem de suportar (per cert, forza Italia!).

Que s’ho faci mirar Podemos. Hi ha qui diu que aquest experiment progre-populista acabarà sent un bluf en tota regla. O potser una ampolla de xampany barat, molta bromera i poc gas. Es devia creure les enquestes a què hem fet referència abans, ha pecat de supèrbia i ha passat el que ha passat. Tampoc l’ajuda massa la pluralitat de discursos a tot el territori estatal, pensada per regalar la frase adequada a cada oïda, segons el seu veïnatge. Per exemple, l’oïda catalana, que és la que ens interessa, va ser obsequiada amb benintencionades promeses de referèndum pactat que, naturalment, saltarien (o saltaran, ja veurem com van els pactes) a la primera ronda de negociacions.

Que s’ho faci mirar En Comú Podem, que capitanejava l’esmentada oferta de referèndum. Constatat el relatiu fracàs electoral de la proposta morada, va ser llastimós sentir un Xavier Domènech bastant fora de si desbarrant contra Convergència i determinades polítiques socials que no venien a tomb (va arribar a esmentar els col·legis de l’Opus), tot per desviar el focus d’atenció.

Que s’ho facin mirar, en fi, els partits independentistes. Salvats els mobles amb l’ajuda inestimable de les gravacions a can Fernández Díaz, no caldria que quedessin en l’oblit les pulles que es van dedicar mútuament. Entre bombers no cal trepitjar-se les mànegues i si no van aconseguir posar-se d’acord en concórrer junts (tant difícil era fer-ho al Senat?) almenys haurien de fer l’esforç de que no traspuïn els inevitables ressentiments. Algú em pot explicar quina diferència hi ha entre aquesta manera de fer de Convergència i Esquerra amb el que s’estilava a l’època plenament autonòmica? Cap on anem, cap endavant o cap enrere?

Entrem a l’estiu. El pitjor del panorama serà que ens espera una nova tongada d’audiències reials, reunions, declaracions previsibles o imprevisibles, declaracions i desmentiments… Per molt que ens abstraguem, la política espanyola planejarà sobre les nostres merescudes (?) vacances. I tot per, si abans els catalans no prenem un determini, tornar a les urnes per Nadal, com els torrons aquells.

[Imatge: foto EFE-Quique García; www.publico.es]

Fins aquí hem arribat

Jo també hagués votat remain, però la realitat és prou complexa com per celebrar el resultat del referèndum d’ahir al Regne Unit o bé per plànyer-se’n, sense més consideracions o matisacions. I la notícia que ens despertava aquest matí en demana moltes, de matisacions.

Abans que res cal felicitar el poble britànic, amb enveja molt mal dissimulada, pel nou exercici de democràcia que ha brindat al món: un primer ministre que promet un referèndum recollint les inquietuds de la seva societat i el porta a terme; uns polítics posicionant-s’hi a favor o en contra, sense tiràniques submissions a la disciplina de partit; un procés d’escrutini ràpid i impecable, sense tupinades ni irregularitats del vot per correu; i de nou un primer ministre que n’acata els resultats i posa en marxa el procés subsegüent (el mateix matí!) mentre anuncia la seva dimissió.

Encara que, repeteixo, hagués preferit que aquell país continués a la Unió Europea, potser que és millor que les coses hagin quedat com han quedat. El Regne Unit sempre s’ha sentit incòmode formant part del continent, aquella salvatge terra que queda incomunicada quan a la Mànega hi ha temporal. Sempre han estat el que vulgarment se’n diu rancho aparte: a les primeres eleccions al Parlament van insistir en fer-les un dijous quan la resta de països va esperar al diumenge següent, no han volgut entrar mai a Schengen, no diguem a l’euro, i encara darrerament havien aconseguit un estatus amb unes condicions especials, en la línia de l’Europa “a la carta” de la qual van ser, de fet, els instigadors.

Això haurà de portar a aquesta Europa a reflexionar molt seriosament sobre què és, què vol ser i què necessita ser. El que ara està de moda dir: s’haurà de “repensar”, o molt més que això. El vell continent i el costós procés d’integració iniciat fa més de seixanta anys necessiten modificar el paper dels estats, reformar i democratitzar la seva arquitectura institucional i decidir-se per assumir una política comuna per tots aquells temes que un món globalitzat demana. Com bé ha declarat avui el conseller Romeva, si aquest procés s’hagués fet abans, avui no estaríem lamentant la primera “deconstrucció” (o la segona, si comptem Grenlàndia) de la comunitat europea.

Els resultats han ofert una nítida victòria del remain a Escòcia. Me n’alegro per ells, perquè torna a posar al centre del debat polític el futur d’aquella nació. El gran espantall que es van sentir dir els escocesos quan van anar a les urnes fa dos anys va ser, precisament, que quedarien fora de la Unió Europea si gosaven dir “sí”. Bé doncs, ara resulta que els que tant amenaçaven són els que han quedat fora i tot adquireix una nova dimensió, de manera que la primera ministra Sturgeon (també aquest matí: quina gent més puntual!) ja ha comparegut entre les banderes escocesa i europea (i també amb unes horroroses peces de porcellana, tot s’ha de dir) per anunciar un probable segon referèndum.

La paraula referèndum, sigui per referir-se als casos britànic, escocès o català, s’està pronunciant molt, amb ganes o sense, a la campanya electoral espanyola que està a punt de finir. El referèndum que no ens deixen fer o el que alguns, càndidament, ens prometen. Tot el que ens van perbocar el 9-N, quan vam aconseguir-ne ni que fos un succedani, ara no serveix per l’exemple britànic. Ni l’unionista més animal objectarà que el remain ha guanyat per menys del 52 % de vots, ni que ha dividit la societat en dos, ni que obligarà l’UK a abandonar la Unió Europea (i potser a vagar per una galàxia eternament), ni que no s’ha comptat amb l’opinió de la resta de conciutadans europeus. Se’n diu democràcia, d’això.

I acabem amb les molt reveladores declaracions de Pedro Sánchez: “això és el que passa amb les consultes que traslladen a la ciutadania els problemes que han de ser resolts pels polítics”. Els polítics són uns éssers superiors als simples ciutadans mortals? Les grans decisions no les han de prendre els ciutadans precisament perquè són grans decisions? Se’n diu democràcia també, d’això. Ens està insinuant el senyor Sánchez de que el millor que pot fer la ciutadania, o sigui el poble, és desentendre’s de la política i dedicar-se al panem et circenses mentre una casta de privilegiats fan i desfan a les altures? O potser és que només tenia posat un ull al quadrant nord-oriental de la península ibèrica i la seva cançó de l’enfadós que li destirota l’estratègia post-electoral? M’inclino per la segona opció, que perpetua una estretor de mires espanyol per encarar la qüestió catalana. Ja s’ho trobaran.

La tribulació provocada pel brexit ens augura futures i trepidants novetats. El demà no està escrit i si l’ha d’escriure algú, que siguin els seus protagonistes, els mateixos ciutadans.

[Imatge: www.strategic-culture.org]

Última hora: Marcelo presenta la dimissió

És tan greu que al final no passarà res. És més, em pregunto si el fet de que transcendeixin unes conspiracions de saló per empastifar els nostres partits no afavorirà electoralment el PP, almenys en determinats territoris de l’estat. No importa el ridícul que suposa un enregistrament al despatx del ministre, ni que un fiscal antifrau, per tant independent, es mostri tan obsequiós amb JFD, ni que Rajoy n’estigués al corrent (aquest no sap res però ho sap tot), ni les (no) explicacions que s’estan donant després de l’escàndol, ni les gens sorprenents declaracions dient que ningú no dimitirà, ni el sepulcral (i ben significatiu) silenci de la premsa que està a la pomada… Res no farà que la bomba informativa de la setmana tingui les conseqüències que hauria de tenir. És el que passa de no viure en una democràcia de les de veritat, de les de tota la vida. Perquè ho tinguin present tots aquells que diuen que diumenge no cal molestar-se a fer res.

[Imatge: www.publico.es]

‘Política, manual de instrucciones’

Estem en campanya electoral, oi? Ja casi que m’oblidava. Des que vaig obrir aquest bloc, sempre he mantingut la tradició de dedicar diversos apunts a l’apassionant període (mode irònic, si us plau) que precedeixen uns comicis. Fins avui. He deixat passar els dies sense dir res, indiferent als soporífers, per reiterats, missatges que ens adrecen els líders de sempre que aquesta vegada, com a única concessió al nostre benestar mental, s’han abstingut de penjar-se, figuradament, dels fanals de les nostres ciutats. Amb excepcions.

Però tot i així, el meu interès per la política és massa fort i la meva afició per cada aspecte d’aquesta matèria és massa present com per continuar aquest obstinat silenci, de manera que calia trobar una bona excusa per publicar alguna cosa. La cartellera cinematogràfica ha acudit en la meva ajuda i me l’ha donada (no l’ajuda, ni la cartellera, ni la cosa: l’excusa) amb la pel·lícula Política, manual de instrucciones. Es tracta, ni més ni menys, que d’un documental sobre la gènesi de Podemos com a partit polític, des de la seva assemblea fundacional a Madrid fins als bons resultats obtinguts a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El treball és obra de Fernando León de Aranoa, director d’indubtables bones referències, i el resultat és, des del punt de vista estríctament formal, prou acceptable.

La factura de la pel·lícula va ser ben simple, consistint en diverses càmeres gravant el dia a dia de la formació del partit, actes, reunions, assemblees, congressos, contactes internacionals, tot, fins a totalitzar centenars d’hores de pel·lícula, que van acabar convertides en dues, prèvia acurada selecció del què es podia ensenyar i el què no. I aquí rau l’intríngulis de tot plegat perquè el conjunt ens ofereix una imatge amable i condescendent de la formació morada. No és un video electoral de Podemos però s’hi acosta. Molta reunió de simpatitzants, participativa i xupi-guai, i poca negociació vis-a-vis, molt Equador i poca Veneçuela, molt Pablo Iglesias i poc Juan Carlos Monedero (i encara menys Pablo Echenique, cosa també significativa). Afegim-hi la tesi de que entre el 15-M i Podemos hi va haver un contínuum sense solució de continuïtat, que crec que no és el cas, i tindrem la pel·lícula perfecta per projectar en vigílies del 26 de juny i engrescar les masses. A jutjar per la meva experiència personal (dues persones a la sala de projeccions, contant-me jo) no sé si aquest film haurà fet molt forat entre la soferta ciutadania disposada a anar a les urnes.

[Imatge: www.guiadelocio.com]

 

 

Vint-i-cinc anys sense Montserrat Roig

“L’Emilio havia comprat olives en conserva, llonganissa, patates fregides i una mica de pa. Menjaren una estona sense dir res. La lluna s’havia esvanit darrera d’un núvol. L’Emilio era frec de la Natàlia, sentia el seu alè. Estàs embolicat, oi? L’Emilio arronsà les espatlles, “embolicar” és un verb petitburgès, petita. Jo no m’embolico, si de cas són “ells” els qui ens emboliquen. La Natàlia, per dir alguna cosa, creus que tot això canviarà algun dia? L’Emilio arrufà el nas, home!, què et sembla, a tu? Si no ho creiés… Deixà anar una bafarada de vi. Besa’m, va dir ell. Ella s’hi acostà i li féu un petó als llavis, m’encanta que besis tan malament, va dir l’Emilio, ella se n’apartà, els llavis plens de la sal de les patates. L’Emilio l’agafà pel canell, vine…, i la besà tot resseguint-li la llengua, la Natàlia notà que la seva llengua era molt humida, llengua de peix de riu, pensà. L’Emilio li descordà els pantalons i li baixà la cremallera, avui ens despullarem, oi?”

Montserrat Roig: El temps de les cireres.

[Imatge: www.nuvol.com]

 

M****, digues-ho tu primer!

Més enllà dels crispats actes electorals, de l’avorrible debat sobre el RUI i del vergonyós tripijoc de can Barça, el titular periodístic del dia ha estat la detenció d’Alejandro Cao de Benós per tràfic d’armes. Aquest peculiar personatge, conegut pel seu càrrec d’ambaixador “oficiós” del govern de Corea del Nord, és tarragoní (bé, de Vespella de Gaià) igual que un servidor, cosa que afegeix un innegable interès a la notícia.

Pel que tinc entès, aquest senyor és l’únic estranger (respecte a Corea del Nord, vull dir) que té un càrrec de màxim nivell representatiu d’aquell govern asiàtic. Sempre m’he pregunt com el règim de Pyongyang, tancat, recelós i paranoic per naturalesa, va confiar alegrement en algú que li és tan aliè. Per molt entusiasme que demostri per la causa comunista i de defensa del proletariat o lleialtat absoluta al Gran Líder (o com es digui) Kim Jong Il i als seus sequaços, no se’ls ha passat mai pel cap que podria ser un espia o un doble agent? En fi, ells sabran.

Cao de Benós ha tingut fa poc una iniciativa certament noticiosa. Ha obert al carrer Rebolledo de la nostra ciutat una mena de local-taverna, seu de l’associació d’amics de Corea del Nord i dedicada a aquell país i a la ideologia que dóna sentit a la seva existència. El fet, sorprenentment (o no tant, la capacitat de sorpresa se’ns va esllanguint amb els anys) no ha merescut cap mena de rebuig. Algú s’imagina la que s’armaria si s’anunciés l’obertura d’un local similar però d’ideologia ja no dic feixista sinó simplement ultradretana? No dic si aquest tipus d’activitats han de gaudir de permís per funcionar amb normalitat, és una qüestió delicada, només poso de relleu les diferents vares de mesurar.

I ja que parlem de vares de mesurar, una reflexió per a Cao de Benós i tots els que segueixen, comprenen o justifiquen la dictadura nord-coreana. El que ell ha fet a Tarragona és una cosa tan impensable com obrir al centre de Pyongyang un local dedicat a Catalunya i a la defensa del model polític liberal. Allí, a un país on et confisquen el mòbil només passar la frontera i on t’assignen un “guia” que t’acompanya les vint-i-quatre hores per ensenyar-te el que ells volen. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres: aquí li deixem fer el que allí no podríem fer nosaltres.

[El títol de l’apunt fa referència al final d’un conegudíssim acudit sobre les dues Corees que s’explicava quan jo era molt jove; m**** vol dir ‘merda’, per si algú no ho ha pescat; imatge: foto Tjerk van der Meulen, www.ara.cat]

D’Orlando a València

L’atemptat d’Orlando, perpetrat per un islamista degenerat i amb una cinquantena de víctimes, torna a activar el protocol de consternació, tristesa, condemna i solidaritat entre la gent de bé, just quan començàvem a oblidar (que aviat ho oblidem tot avui en dia!) Charlie Hebdo o el metro brussel·lès. Aquesta vegada l’escenari del crim ha estat una discoteca d’ambient i les víctimes gais, circumstància que aporta un especial dolor a la notícia però també proporciona alguns elements d’interès. Per la xarxa ja s’han pogut veure alguns exercicis d’equilibri circense, provinents d’un determinat sector progressista, intentant resoldre una peculiar quadratura del cercle: suport al moviment LGTB i alhora rebuig de la islamofòbia amb la reivindicació d’un islam tolerant amb la diversitat sexual. Que el crim hagi estat aquesta vegada als sempre vilipendiats Estats Units i que les víctimes pertanyin de forma majoritària a la comunitat llatina (potser anticastrista, no ho sabem) afegiria encara nous i inesperats elements a un debat que avui no toca. Toca en canvi la solidaritat amb les víctimes i la condemna enèrgica al que, en definitiva, és un nou cop a les llibertats personals i col·lectives.

Solidaritat i condemna que voldríem també que vinguessin del peculiar cardenal de València. Potser qui no fa gaire va blasmar un suposat “imperi gai” no trobarà raons per condemnar expressament aquest greu atemptat (no en tinc constància en aquests moments) però sí que ja ha trobat cinc minutets del seu preciós temps per llançar invectives inquisitorials contra un innocent cartell que circula aquests dies mostrant les dues marededéus més representatives de Catalunya i el País Valencià donant-se un petó dels denominats “de rosca”. Que dues advocacions marianes s’estimin no hauria d’escandalitzar a ningú, ni tan sols qui té sòlides conviccions religioses o és devot d’una de les dues imatges perquè, en definitiva, es tracta d’amor. I si no s’hi sap veure amor o aquest amor no agrada, s’hi ha de veure un altre valor: llibertat. Com en el paràgraf anterior, sempre hem d’acabar parlant de llibertat.

[Imatge: www.t13.cl]

Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘crossover’.

Podríem traduir la parauleta de marres com “encreuament”, “fusió” o potser “mestissatge”, i és d’aplicació a tot allò que és producte d’una combinació de dos elements diferents. Per exemple, un crossover musical seria agafar dos estils (rock, pop, reggae, heavy, jazz, flamenc, què-sé-jo) i fusionar-los entre ells: tot combina amb tot perquè tot es despatxa, que és del que es tracta.  En una pel·lícula o una sèrie, consistiria en barrejar dos ambients o dos personatges en principi aliens: per exemple, fer sortir Superman i Spiderman (dues figures del còmic ben diferents, insígnia de dues editorials també diferents) enfrontats en una pel·lícula, com s’ha fet no fa gaire, és un crossover com una casa de pagès.

Però avui el mot designa bàsicament aquests models de cotxe que són una barreja de tot-terreny i turisme. El fet de que siguin típics dels Estats Units i de que reuneixin els (presumptes) avantatges dels dos formats de vehicle fa témer que la seva comercialització i ús pel nostre devastat territori vaig a l’alça contínua. Perquè, deixem-nos d’històries, són més grossos que un cotxe normal: per tant són més contaminants i sorollosos i ocupen més lloc, inconvenients que no aturaran els nostres audaços urbanites de mitjana edat (o potser més aviat d’edat mitjana) a posseir-ne el darrer model, si pot ser amb més prestacions que el seu veí d’urbanització. Abans es deia que qui no tenia un cotxe, tenia un sis-cents; aviat es dirà que qui no té un crossover (pronunciant-ho de forma ben afectada), té un cotxe, que és allò que fa servir la gent vulgar i els morts de gana.

[Imatge: hablemosdespiderman.blogspot.com.es]