Decidim segons què

Diverses entitats, entre elles de tan representatives i importants com Òmnium Cultural o la Comissió de la Dignitat, han expressat el seu rebuig a la consulta que el proper dissabte es farà a Tortosa en relació al monument franquista que s’alça impertèrrit al mig del riu Ebre des de fa no-sé-quants anys. No és que discrepi obertament d’aquest posicionament d’Òmnium i companyia, més aviat no l’acabo d’entendre del tot. Després d’anys i anys d’omplir-nos tots la boca amb l’expressió “dret a decidir”, demanant-lo i exigint-lo a tort i a dret en manifestacions i actes públics, i després d’enaltir-lo com un valor polític fonamental quan no suprem de la nostra societat, resulta que quan es pregunta a la població tortosina sobre la seva baluerna, ara resulta que no agrada. I tot perquè hi ha la possibilitat de que el monument es mantingui. Si aquesta guanya, serà perquè la població així ho ha volgut, ens agradi o no: no era això el dret a decidir? Que es faci el que la gent vol? O el dret a decidir només serveix quan es té la certesa de que triomfarà la nostra opció?

Dit això em pronuncio per la desaparició del monument, tant pel que simbolitza com pel seu poc valor estètic. Sorprèn que no es fes quan tocava i hi havia un consens més generalitzat que ara, una època de moltes i grans susceptibilitats pel que fa a símbols i qüestions identitàries. Això val també per la retirada de no sé quin títol honorífic de Tortosa al dictador Franco, feta pel consistori de pressa i corrents a dos dies de la consulta. Quina casualitat, com per fer-se perdonar l’alcalde Bel la seva posició favorable a mantenir el monument.

Potser tot plegat no té tanta importància però fa ràbia comprovar que en el tan potinejat tema de la memòria històrica mai no acabem de fer net del tot.

[Imatge: ebreexpress.com]

‘Quien con infantes pernocta…’

Els representants de la CUP han “plantat” el conseller Junqueras a l’hora de reunir-se amb ell pels pressupostos encara pendent d’aprovar. La raó? com a protesta per l’actuació policial en el desallotjament d’una antiga sucursal bancària de Gràcia okupada de fa temps. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?

Els nois (i les noies) de la samarreta continuen donant mostres de com són realment i de quant equivocats estàvem molts quan abans i immediatament després de les darreres eleccions els vam posar en el sac (de vots i de diputats) dels partidaris de la llibertat definitiva de la nostra nació. Avui ha estat la infantil rabieta contra Junqueras, ahir va ser l’aprovació d’un document posant en qüestió el suport a l’actual govern (un impresentable incompliment de contracte, per molt assembleària que hagi estat la seva aprovació), i demà serà la negociació de cada una de les partides dels pressupostos, que pot convertir-se en un autèntic calvari si cal cedir davant les exigències dels anticapitalistes. Això no és seriós.

L’ex-president Mas ha proposat retrocedir a la casella de les eleccions plebiscitàries i no em sembla malament: per guanyar-les o per perdre-les, però en tot cas sense comptar amb aquesta trepa d’immadurs que ni fan ni deixen fer.

[Imatge: www.ara.cat]

Els Jocs de la Pega

Nomes falta un any perquè es celebrin a Tarragona els Jocs Mediterranis 2017, denominats “Jocs de la Fam” per la facció local anti-sistema i que jo més aviat titllaria de “Jocs de la Pega”. Entre una notòria indiferència ciutadana (res a veure amb Barcelona 1992, salvant les distàncies), neguits pressupostaris (Madrid encara ha d”apujinar’ uns milionets) i continus endarreriments de les obres i equipaments necessaris per assolir unes mínimes garanties d’èxit, el compte enrere per a l’obertura dels Jocs avança implacablement.

Com a colofó, per ara, a aquesta mediocre història, la setmana passada es va presentar el que serà la mascota dels Jocs. Ja sabeu que qualsevol club o esdeveniment esportiu necessita imperiosament la seva mascota: un personatge, una bestiola, un objecte animat… destinat al marxandatge més descarat. L’elecció ha recaigut en “Tarracvs”, una figura inspirada (com no) en la Tarragona romana i que va sortir d’un concurs escolar. Que el disseny primigeni sigui d’una criatura no justifica la poca qualitat del resultat final. El nen ben content i orgullós que estarà de la seva obra, ho entenc perfectament, però no és això: el dibuix va passar posteriorment per mans professionals i el resultat és el que il·lustra l’apunt. Fins i tot el Naranjito de la nostra joventut el supera en qualitat.

Com no podia ser d’altra manera, la presentació del ninot ha generat tot tipus de comentaris i mems a les xarxes, destacant la seva pell groc Simpson i la seva torbadora i extraviada mirada. Per cert, Tarracvs, llegit a l’inrevés és “Sucarrat”. Potser per donar la benvinguda al personatge, la nostra benvolguda petroquímica ens ha obsequiat aquest matí amb una densa fumerada negra (com la de la deixalleria de pneumàtics madrilenys) provinent de dues de les seves xemeneies. Efectivament, acabarem ben socarrats.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Una nova visió

Queden tres setmanes per poder visitar l’exposició “Gabriel Casas, fotografia, informació, modernitat” al CaixaFòrum de Tarragona.

Gabriel Casas i Galobardes (1879-1973) fou un fotògraf d’entreguerres avançat al seu temps. Vinculat a les avantguardes artístiques, fou dels primers a aplicar els recursos estètics de la denominada Nova Visió, relacionada amb la Bauhaus i caracteritzada per enquadraments i contrapicats sorprenents. L’exposició en mostra exemples (cotxes, antenes de ràdio… i també la famosa foto del nen davant un aparador de llibreria, a la imatge). Casas va destacar en les seves col·laboracions en la premsa gràfica en un moment, els anys trenta, en què les fotografies van deixar de ser meres il·lustracions del text per passar a tenir vida pròpia com a obres d’art. Va conrear diversos gèneres, el retrat, el reportatge periodístic, la foto de denúncia social, el cartellisme polític… Sens dubte, un autor i una obra de gran interès.

[L’exposició romandrà oberta fins el 29 de maig; imatge: www.museunacional.cat]

Més lliçons

Volia titular l’apunt “Les lliçons britàniques” però això no és possible perquè tinc per norma no repetir mai un títol i aquest ja el vaig fer servir una vegada per parlar d’Irlanda del Nord. El cas és que avui hem de tornar a sentir una sana enveja llegint les notícies que ens arriben de les illes britàniques. Es tracta de l’elecció com a alcalde de Londres de Sadiq Khan, fill de paquistanesos i ell mateix musulmà, el primer batlle d’una gran ciutat europea d’aquesta confessió.

És un fet ben significatiu. Dóna la sensació que s’hagin intercanviat els papers entre Europa i la Gran Bretanya, pel que fa a immigració i integració social. Europa, que sempre s’ha enorgullit del seu caràcter obert i integrador de pobles veu com a cada un dels estats que en formen part es reforcen idees, forces i actituds xenòfobes, excloents o discriminatòries cap a determinats col·lectius; com el denominat “ascensor social” d’aquests països fa anys que està avariat; com els respectius governs posen fre a la llibertat de moviment de persones o fins i tot la dificulten; i com, en el súmmum de tot plegat, la pròpia Unió Europea arriba a uns acords en el tema dels refugiats sirians que, més que decebedors, són vergonyosos.

A l’altra banda del canal de la Mànega, en canvi, veiem com la societat britànica, empeltada de sentiments euròfobs (el mes que ve comprovarem en quina magnitud), titllada de tradicional i classista i que no s’omple mai la boca parlant de valors i actituds progressistes, no té cap problema en elegir com a alcalde de la seva capital algú que, en principi, no ho hauria de tenir fàcil atesa la seva condició personal (ara que hi penso, la situació és semblant a l’arribada al poder de Margaret Thatcher, una altra gran lliçó si així ho volem veure). Fets, no paraules, com deia el president Montilla, també un exemple de com algú pot arribar a dalt de tot si la societat, en aquest cas la catalana, és l’adequada.

Hi ha un detall significatiu que vull ressaltar perquè no crec que ningú el comenti aquests dies. No té res a veure ni amb religions ni amb immigració. Les eleccions municipals van tenir lloc el dijous 5 de maig i el nou alcalde ha començat a governar la ciutat avui 7 de maig. Menys de quaranta-vuit hores han calgut per transformar la voluntat popular en fets consumats. Tota una lliçó de com s’entén la democràcia en aquells paratges i de com han de canviar les coses en altres, on els parlaments tarden un mes a constituir-se i els governs, si s’arriben a formar, tarden dos mesos més. I no miro a ningú.

I acabo. Ahir hi va haver una mena de cerimònia d’inici de mandat municipal… en una església (m’imagino que anglicana). La imatge de Sadiq Khan acompanyat d’ensotanats clergues és un deliciós exemple de que United Kingdom (si que) is different.

‘Güei, n’asturianu’ (avui, en asturià)

Güei ye’l Día de les Lletres Asturianes. Sabemos bien pocu de la realidá sociollingüística del asturianu. Dalgunos datos ya intereses sobre esta llingua:

Asturianu ye’l nome que recibe n’Asturies la llingua asturlleonesa, falada tamién en Llión, Zamora y Miranda do Douro (Portugal), onde ye oficial. Tien unos 100.000 falantes segon Ethnologue. Dispon de gramática (la tercer edición ye del 2011), ellaborada pola Academia de la Llingua Asturiana (ALLA), entidá fundada en 1980 pero con precedentes dende’l sieglu XVIII. Ye conocíu tamién como bable, pero esta denominación nunca tuvo enraigono popular y considérase pocu científica.elcuerpu

Nun ye oficial, pero una llei regula’l so usu y protección: “va tener por válidu a tolos efectos l’usu del bable asturianu nes comunicaciones orales o escrites de los ciudadanos col Principáu d’Astúries”. Anguaño esisten delles asociaciones como la Xunta Pola Defensa de la Llingua Asturiana o Iniciativa pol Asturianu ente otres, y partíos políticos que sofiten la oficialidá de la llingua.

Al respective de la enseñanza, el so estudiu ye optativu: unos 50.000 alumnos estudien asturianu, la inmensa mayoría en centros públicos.

Biblioasturias153-Xuan-Bello-620x465L’asturianu tuvo la so propia Renaixença nos años 80, el Surdimiento, con escritores como’l poeta Xuan Bello (esquierda), fundador de la Xunta d’Escritores Asturianos. El grupu musical de “agru-rock” Los Berrones ye l’autor del discu n’asturianu más vendíu de la hestoria.

Como toles llingües minorizadas, l’asturianu tamién sufre ataques y discriminacions de too tipu. Nuna ocasión un colexu relixiosu foi denunciáu por imponer una multa de 25 pesetes per cada palabra n’asturianu que dixera un alumnu. Nun foi na postguerra, foi en 2001!

tintin2collasantiagorecuerdogijon

[Informació extreta de Viquipèdia; versió en asturià feta amb Eslema, sistema de traducció automàtica desenvolupat per la Universitat d’Oviedo; imatges, de dalt a baixa, campanya a favor de l’asturià (www.asturias24.com), vocabulari del cos (asturvalencia.com), el poeta Xuan Bello (www.biblioasturias.com) i vinyeta de Tintín (recuerdogijon.blogspot.com)]

[Versió en català]

Avui és el Dia de les Lletres Asturianes. Sabem ben poc de la realitat sòcio-lingüística de l’asturià. Algunes dades i curiositats sobre aquesta llengua:

Asturià és el nom que rep a Astúries la llengua astur-lleonesa, parlada també a Lleó, Zamora i Miranda de Douro (Portugal), on és oficial. Té uns 100.000 parlants segons Ethnologue. Disposa de gramàtica (la tercera edició és de 2011), elaborada per l’Academia de la Llingua Asturiana (ALLA), entitat fundada el 1980, però amb precedents des del segle XVIII. És coneguda també com a bable, però aquesta denominació mai no tingué arraigament popular i es considera poc científica.

No és oficial, però una llei regula el seu ús i protecció: “serà vàlid a tots els efectes l’ús del bable/asturià a les comunicacions orals o escrites dels ciutadans al Principat d’Astúries”. Actualment existeixen associacions com la Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana o Iniciativa pol Asturiano, entre altres, i partits polítics que estan a favor de l’oficialitat de la llengua.

Pel que fa a l’ensenyament, el seu estudi és optatiu: uns 50.000 alumnes estudien asturià, la immensa majoria en centres públics.

L’asturià va tenir la seva pròpia Renaixença als anys 80, el Surdimiento, amb escriptors com el poeta Xuan Bello, fundador de la Xunta d’Escritores Asturianos. El grup musical d’”agro-rock” Los Berrones és l’autor del disc en asturià més venut de la història.

Com totes les llengües minoritzades, l’asturià també pateix atacs i discriminacions de tot tipus. En una ocasió un col·legi religiós privat fou denunciat per imposar una multa de 25 pessetes per cada paraula en asturià que digués un alumne.  No va passar a la postguerra, sinó el 2001!

 

 

La guerra de les tapes

Les tapes estan de moda i són tot un èxit. Mira si ho són que a Tarragona ja hi ha rivalitat a l’hora d’organitzar la setmana de les tapes. Per tal de confondre més al personal, els dos esdeveniments se celebren de manera quasi simultània (ara): un es diu Tàrraco Tapes; l’altre, Tarragona dTapes. En un, la tapa i la beguda valen 2,50 euros; en l’altre el mateix (ho heu endevinat) val igual. En ambdós casos donen una mena de passaport que, previ segellat de l’establiment on es consumeix la tapa, dóna dret a participar en un sorteig. L’única diferència és la cervesa patrocinadora (la mediterrània contra la indepe, per entendre’ns, no cal citar marques).

Aquesta rivalitat organitzant esdeveniments com el que ens ocupa, i sobretot la seva coincidència en el temps (que perjudica a tothom, organitzadors, patrocinadors, hostaleria i consumidors) diu molt de la poca altura de mires d’una certa Tarragona a l’hora de marcar terreny i projectar-se com a ciutat. Ja m’imagino l’escena: entrar en un bar, consumir la tapa i ensenyar el “passaport” que no toca, amb el conseqüent contratemps per l’interessat, que ni sospita que hi ha dos “Tarragona de tapes”. Alguns les diferencien pel color corporatiu: els taronges i els liles, com si fossin Ciudadanos i Podemos.

Jo vaig sortit de tapes la setmana passada amb els segons, els liles. La ruta va incloure La Nova Taverna (Plaça de la Font), La Fusteria 2.0 (Baixada de la Peixateria) i El Solet (Pare Iglesias) i els tasts foren, respectivament, un tàrtar de salmó, una fideuada 2.0 (sic) i un flamenquín cordovès. El guanyador, sense disputa, el primer. La tria, però, podia haver sigut molt més àmplia, amb noms tan suggeridors com El pollastre fantàstic, La festa de la tonyina o Todos los días sale el sol, chipirón (apte per a celíacs, per cert).

De cara a l’any que ve, què tal organitzar una activitat a la primavera i l’altra a la tardor, si no són capaços d’unir esforços? O és molt demanar?

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com]

Animals

Un vídeo ha documentat com uns individus que participaven al correbou de Mas de Barberans agredien dues defensores dels animals mentre, al seu torn, gravaven les lamentables escenes d’aquell espectacle.

Que s’impedeixi algú, i a més de manera violenta, prendre imatges d’un esdeveniment públic, en principi autoritzat, és altament reprovable però sobretot indica que els causants d’aquesta agressió no les tenen totes sobre l’estricte compliment de la normativa de protecció dels animals. Els “valents” protagonistes de l’atac, en una mena d’excusatio non petita, ens estan dient implícitament que el que es fa en aquell correbou (i en altres de similars) cal que no transcendeixi excessivament a l’exterior. Se suposa que tot està en regla, l’estat de l’escenari, la seguretat del públic i les condicions del propi animal (amb la benedicció d’un veterinari que, segons tinc entès, ha de certificar-ho). Doncs si és així, a què ve l’agressió contra les valentes (aquestes sí, sense cometes) defensores de la sensibilitat dels animals no racionals?

No ens agraden, ni a mi ni a molta gent, aquests espectacles. Quan Catalunya va prohibir les curses de braus però va deixar en la legalitat els correbous i similars, com si fes por enfrontar-s’hi, ja vam veure que podria acabar sent una font de conflictes, i tot per no voler agafar el toro per les banyes, mai millor dit, des del principi.

La gent de les Terres de l’Ebre, amb qui tenim ocasió de solidaritzar-nos per tantes causes ecologistes justes, des de la defensa dels cabals de l’Ebre fins al rebuig a instal·lacions nuclears, ens està fallant des del moment en què sembla que es posi, ni que sigui amb el seu silenci o la seva passivitat, a favor de la continuïtat d’unes festes medievals que no haurien de tenir lloc a l’Europa del segle XXI. Per molta tradició que sigui i per molt arrelament que tingui.

[Imatge: www.ara.cat]