No ho busqueu al diccionari. Avui: les ‘WAG’.

Què seran aquestes sigles misterioses? Una agència de les Nacions Unides? Una marca d’aspiradores? Una nova prestació automobilística? Res d’això. Significa wives and girldfriends (esposes i novies) de futbolistes famosos i, per extensió, esportistes d’elit. Són les espectaculars dones que les acompanyen tant a la premsa rosa com a l’esportiva, que cada vegada són més indistingibles.

En el selecte club de les WAG hi trobarem Shakira, Victoria Beckham, Sara Carbonero o Ia model Irina Shayk, casades, amistançades o ajuntades amb conegudíssims futbolistes de caixet exorbitant. Com es pot comprovar fent una llambregada a aquestes i altres mosses, per arribar a ser una WAG cal tenir un rostre i un xassís que responguin al que s’espera d’elles: que es complementin perfectament amb les seves parelles dotant-les de glamur i sofisticació, per a enveja dels simples mortals.

Un, que és un malpensat (i conforme passen els anys cada vegada més), no pot evitar sospitar que aquesta mútua atracció entre esportistes poderosos i dones atractives no respon del tot als designis de Cupido i que hi pot haver un inconfessable desig d’intercanvi d’interessos. Sense anar més lluny, el “simpàtic” Fernando Alonso va trencar amb la seva parella i immediatament se’l va relacionar amb una tal Viki Odintkova, de professió les seves corbes. Encara que l’Alonso (que també té les corbes com a professió) ho hagi desmentit, tothom ha assumit com la cosa més natural del món que ell busqui una titi de bon veure per oblidar les penes de l’amor i de les carreres, i ella es busqui un manso que li serveixi de trampolí per pujar professionalment, encara que sigui només per estar en el ‘candelero’.

Per acabar, una curiositat. En portuguès (llengua materna d’algun dels protagonistes de l’apunt d’avui), a les WAG se les coneix com maria-chuteira. No em digueu que no és divertit.

[Imatge: soccer.indonewyork.com]

La primera vegada

A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor durant uns vint minuts ben bons.

Això de “bons” és un dir. No és que pateixi claustrofòbia però sempre és una experiència un pèl ingrata per a tothom. Encara bo que l’ascensor era modern, ampli, amb mirall i dotat d’un timbre d’alarma que m’ha posat en contacte immediat amb el servei tècnic. Però estar-se tanta estona sol, sense res per llegir o entretenir-se i, horror, sense dur el mòbil a sobre, ajuda a entendre la teoria del temps del senyor Einstein.

Entrant en detalls tècnics, s’ha de dir que em dirigia a una tercera (i última) planta i l’ascensor no només no s’hi ha aturat sinó que ha seguit pujant fins a quedar un pam més amunt del que li tocava, fet que ha provocat que les portes es bloquegessin. És curiós, perquè recordo haver tingut més d’una vegada un malson consistent en què estic en un ascensor que continua pujant després del darrer pis fins que, per horror meu, trenca el sostre. Llavors em desperto. Ànsies de llibertat? Vés a saber què voldrà dir!

[Imatge: uns il·lustres predecessors de la meva experiència, no fa massa; cadenaser.com]

Monserrat

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i Vilaweb ha tingut la bona pensada de dedicar un petit reportatge a les esglésies, ermites i altres indrets que porten el nom de la Moreneta, i amb ella la petja de catalans, als cinc continents. La sorpresa m’ha sorgit al descobrir que una de les esglésies més antigues, amb més de cinc-cents anys d’història, es troba a l’illa canària de La Palma i fou fundada per un tarragoní. No he pogut evitar aprofundir-hi mínimament.

El tarragoní en qüestió (nascut el 1505 a Tarragona o a la Selva del Camp, segons les fonts, i mort després del 1550) es deia Marc Robert de Montserrat, fou un dels conqueridors de l’illa i figurà com un dels sis primers regidors del seu cabildo. La seva principal activitat fou, però, econòmica com a fundador d’un ingenio (és a dir, plantació i fàbrica) de sucre, a la localitat de Los Sauces, i com a encarregat de portar les obres de pujada de l’aigua juntament amb un soci anomenat Cordero. És per això que les fonts d’aigua més importants de La Palma són conegudes com Manantiales de Marcos y Cordero, actualment canalitzades i situades en uns paratges de gran bellesa (La Palma fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO el 1983).

Per atendre les necessitats espirituals d’amos i treballadors de l’ingenio, Marc Robert fundà el 1515 l’ermita gòtica de Nuestra Señora de Monserrat (sense t), que els anys seixanta del segle passat fou sotmesa a una profunda restauració dotant-la d’elements neoromànics i reinaugurada el 1968 (el 27 d’abril, és clar). Es tracta del temple més gran de l’illa, té tres naus, absis, montserratartesanat de fusta de teia i paviment de marbre (dreta). Sens dubte, la peça de més valor és un retaule de la Moreneta, atribuït al pintor flamenc Pieter Poubrus (finals del segle XVI), un encàrrec de l’Heredamiento de los Catalanes, patrons de l’església (a dalt, un detall).

L’església també allotja una imatge de la Mare de Déu (sota). Es tracta d’una escultura en fusta policromada del segle XVI que antigament anava acompanyada de dos angelets que serraven la muntanya, segons la coneguda iconografia mariana, i que lamentablement s’han perdut. El que no s’ha perdut és la veneració per aquella imatge, que cada 27 d’abril és portada en processó per San Andrés y Los Sauces, municipi que comparteix patronatge amb Catalunya.

virgenmonserratbustosaucespalma(1)

[Imatges: www.lapalmabiosfera.es i www.bienmesabe.org]

 

 

 

A casa teva o a la meva? Al Liceu!

La notícia del dia ha consistit, resumint-la molt, en què una parella ha estat descoberta (i gravada amb mòbils) mentre practicava sexe (cardava, però dit de forma eufemística) a l’estació de metro Liceu. La gravació, com no podia ser d’altra manera, ha saltat a les xarxes i d’aquí als mitjans de comunicació pròpiament dits. El director d’un d’aquests mitjans, concretament el d’aquesta casa, s’ha mostrat avergonyit perquè aquest fet transcendís i es convertís en una notícia quan no ho és. Li he replicat, via twitter, dient-li que el vídeo potser no és notícia però les circumstàncies que l’han fet possible sí.

És notícia des del moment que pot generar un debat sobre la llibertat de les persones, sobre la utilització de l’espai públic, sobre el dret a la intimitat (inclòs, potser, el dels propis protagonistes de la fogosa expansió) o, en fi, sobre allò que abans en dèiem “moralitat” o “bons costums”. Aquí volia arribar jo. La parella, a qui ja estan buscant per aplicar-los alguna mena de càstig, serà acusada d’una falta d’incivisme. Realment ho és? Van fer soroll? Ho van deixar tot brut? Van obligar terceres persones a participar? Hi havia criatures a aquella hora de la nit? No, l’únic reprovable de la seva conducta és que podien ofendre allò que, repeteixo, antigament es coneixia com a “bons costums”, concepte que el nostre apreciat Ajuntament d’esquerres de la Ciutat Comtal es guardarà molt i molt de fer servir.

Personalment no em molesta el fet però suposo que a una majoria de la societat sí i, per tant, caldrà aplicar alguna mesura perquè la cosa no surti més de mare. Quina, no ho sé, però el brainstorming a què s’hauran de sotmetre els responsables de fer complir les normes al metro i a la resta d’espais públics de la ciutat ho hauran de fer amb un ull posat al debat general i perpetu del model de ciutat que necessiten els barcelonins: què s’està disposat a admetre o no per conciliar llibertats, ordre públic, legítims interessos mercantils, convivència veïnal, etc. Una tasca titànica. Una mena de cub de Rubik municipal, ara que s’han tornat a posar de moda.

Ah! Els que vagin a buscar i capturar els amants del Liceu (d’on eren? des de quan es coneixien? què s’havien pres just abans?) per aplicar-los la multa que es cregui convenient, que aprofitin per buscar i capturar igualment el 5% d’usuaris que cada dia de l’any es colen a les instal·lacions del metro. Les senyores Maries de torn, que estaran indignadíssimes amb el triqui-triqui d’aquells dos nois, potser no estan assabentades d’aquest petit detall sense importància.

[Imatge: www.ara.cat]

 

 

El dia dels llibres i de les roses (i de les polèmiques)

Al moment de començar l’apunt d’avui sobre Sant Jordi (sense massa idea de què posar-hi, la veritat) un “clinc” del mòbil m’avisa d’un missatge de Whatsapp. Entre ahir i avui aquesta eina ha treballat especialment, com és comprensible. Fins a vint-i-sis m’hi he trobat aquest matí, entre felicitacions personals, desitjos col·lectius de gaudir un bon dia o combinacions originals dels símbols que avui pertoquen. El darrer missatge furga en una polèmica entenc que superada: el suposat masclisme de regalar una rosa a una dona i un llibre a un home. Avui tothom, sense discriminació d’entrecuix, compra per a ell i regala per a l’altre, fent gala la societat d’una igualtat que ja voldríem en molts altres àmbits de la vida.

Tot s’ha de dir: a aquest igualitarisme de Sant Jordi no s’hi ha arribat només a força de noves generacions que han anat fent canviar les coses any rere any. Hi ha ajudat molt la dimensió comercial de l’assumpte, i és que si del que es tracta és de vendre el doble de llibres o el doble de roses, fins el més masclista dels editors o dels floristes (n’hi ha) renuncia de bon grat a la més inconfessable de les seves actituds personals. ‘Vaya’ uns. La pela és la pela.

Les polèmiques de Sant Jordi són unes altres. No és el moment d’estendre-s’hi, però citem-ne algunes. La massificació i el desvirtuament del sentit de la festa (odio les empentes i els cops de colze). Autors literaris versus autors mediàtics (afortunadament aquest any hem evitat Buenafuente). La ridiculesa de la signatura de llibres: quin sentit té que un escriptor, que no coneix de res a qui li compra el llibre, l’hi signi com ho farà a altres centenars o milers que fan pacient cua? Els experiments amb les roses: la gràcia era que fossin vermelles, però no, n’han de fer de colors estranys, fins i tot blau-grana; només falta fer-ne de transparents. Etcètera.

I com es presenta el dia? Per la meva part donaré un volt per la Rambla  de Tarragona, proveït d’una bona dosi de paciència, a la cerca del llibre que tinc pensat comprar-me que serà… (redoblament de tambor) una de les moltes biografies que han sortit del president Puigdemont. A mi, a original ningú no em guanya, ja ho veieu.

Bona diada de Sant Jordi per a tots els meus lectors.

[Imatge: lourdesrecursosinfantil.blogspot.com.es]

Parla Josep Pla

“Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps”.

“El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment”.

“És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat enorme de llibres inútils que es troben en el comerç”.

“La primera obligació d’un ciutadà no és ni la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda —i com més alt sigui millor”.

“A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l’altra vida: hi creuen, però no els interessa”.

[Demà 23 d’abril, dia del llibre, s’escau el 35è aniversari de la mort de Josep Pla; imatge: www.nuvol.com]

 

De la importància dels cucs

HÀMLET: El cuc és l’únic emperador alimentici: engreixem totes les bèsties per engreixar-nos, i ens engreixem per als cucs. El rei gras i el captaire magre no són altre que dos menjars diferents, dos plats d’una mateixa taula. Heus aquí la conclusió.

REI: Oh, oh!

HÀMLET: Un hom pot pescar amb un cuc que ha menjat rei, i menjar peix alimentat amb aquell cuc.

REI: Què vols dir, amb això?

HÀMLET: Res: mostrar-vos com un rei pot fer jornada en l’intestí d’un captaire.

[Hàmlet, acte IV, escena III; aviat farà quatre-cents anys de la mort de William Shakespeare; imatge: theshakespeareblog.com] 

Luis Figo, masclista?

La polèmica del dia, a punt de caducar (la polèmica i el dia, les dues coses) l’ha protagonitzat l’ínclit Luis Figo, futbolista famós per allò de “Madrid, llorones…” quan jugava al Barça. Ara no tinc ni idea d’on juga, si és que encara juga a futbol. El cas és que ha contestat més o menys així la pregunta d’una periodista: “normalment no contesto als mitjans catalans però amb tu faré una excepció perquè ets molt guapa”. Rebombori, esquinçada de vestidures i tempesta a les xarxes.

“Masclista” és l’acusació que ha rebut el jugador portuguès després de la seva atzagaiada. Home, doncs no. Jo personalment no sé veure-hi masclisme en aquesta poca-soltada. Masclisme fóra que hagués invertit algun dels termes de la resposta: “no et responc perquè ets una dona” o “amb tu faré una excepció perquè ets molt lletja”. Això sí que serien respostes masclistes.  Menys crítiques ha rebut la primera part de la contestació del portuguès: no contesta als mitjans catalans. Això al meu poble se’n diu xenofòbia, és a dir, discriminar algú pel seu origen territorial o nacional. Però no importa, ja estem molt avesats a aquestes actituds i una més ens rellisca molt i molt.

Per cert, la pregunta que se li va adreçar a Figo era, més o menys, què preferia, que guanyés el Madrid o que perdés el Barça? Una pregunta banal, vàcua i intranscendent que tant la podia haver formulat un home com una dona. A l’hora de fer preguntes, el nivell dels periodistes esportius és absolutament igualitari.

[Imatge: Vilaweb]

Quixots de paper

Al Port de Tarragona es mostra aquests dies una col·lecció d’ex-libris i gravats sobre el Quixot, organitzada per l’Associació Catalana d’Ex-libristes. També s’exposen exemplars de la novel·la més famosa en llengua castellana, en una multitud d’edicions, formats i traduccions que palesen la seva influència en la literatura universal. L’exposició no és casual, perquè coincideix amb el 400è aniversari de la mort del seu creador, Miguel de Cervantes.

Dues curiositats: hi ha un mapa amb l’itinerari que seguiren el Quixot i Sancho Panza per terres catalanes fins arribar a Barcelona, amb la suposada localització d’alguns episodis de la novel·la. L’altra és que cada vitrina de l’exposició està presidida per una cita del llibre; per sorpresa meva, moltes dites populars (“no diguis d’aquesta aigua no beuré”), procedeixen del Quixot. Serà qüestió de trobar el moment de començar a llegir l’emblemàtica obra (cosa que molts han fet) i també acabar-lo (cosa que, lamentablement, no gaires).

[L’exposició Quixots de paper restarà oberta fins el 24 d’abril al Tinglado 1 del Port de Tarragona; imatge: www.omnium.cat]

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘focusing’.

Literalment, enfocament, però com que acaba en ing segur que és més bo, més eficaç o més nou. Ara falta saber què és. Resulta que és una tècnica psicoterapèutica, l’enèsima, inventada per un professor d’origen austríac (com Freud) però establert, com ja sospitava, als Estats Units. La frase que encapçala la web oficial del focusing és poc tranquil·litzadora: “En tot cos humà hi ha algú a dins, lluitant per viure la vida”. No saps molt bé si aquest “algú” és un cuc, una tènia o què, però aprofundint en el concepte acabem sabent que aquest “algú” és un mateix i que el focusing és dedicar una atenció especial a les nostres sensacions complexes i poc clares emocionalment fins que arribem a entendre-les. O per dir-ho més entenedorament, permet que la ment sàpiga el que el cos ja sap.

El cos és savi: aquest seria el lema del focusing (per cert, ho ensenya o ho practica molta gent, a casa nostra?). Mira si és savi que serveix per millorar la nostra existència, tasca reservada fins ara a la ment, a través dels seus processos cognitius. Segons aquesta tècnica, que ja té cinquanta anys, les sensacions i els sentiments es manifesten a la gola, al pit, a l’estómac o a l’abdomen, es presenten com una imatge i, una vegada acceptades, fa que canviïn positivament.

No dubto que sigui eficaç. És possible. Però això d’escoltar el propi cos no ho prediquen altres corrents de pensament filosòfic o psicològic, començant pel ioga?

[Imatge: www.thepowerofless]

 

 

 

 

 

Ara mateix, IB3

Idò, ja podem tornar a veure IB3. No fa gaire València recuperava l’accent que mai no havia d’haver perdut. Mica a mica, el sentit comú senyoreja de nou la nostra nació gran, que el partit de les dues pes havia anat arraconant de manera tant implacable com barroera. Un partit a qui darrerament li creixen els nans del seu circ miserable, però aquest no és el tema d’avui.

Sense que els meus maldestres dits haguessin de barallar-se amb l’alta tecnologia del comandament a distància, la tele de casa ha sintonitzat automàticament el canal balear i, en un exercici que ha tingut alguna cosa d’absurda idolatria, ho confesso, m’he disposat a contemplar durant una estona el programa en emissió. Fos quin fos. Es diu “Ara Mateix”, el presenta un al·lot prou interessant, i és una mena de magazine de tarda. Un “Divendres”, com si diguéssim. En el moment que l’he visionat, una cuinera preparava una recepta de profiteroles de crema realment apetitoses. Després, una pausa per a la publicitat, quin remei, però amb una peculiaritat: en lloc d’anuncis, bucòliques imatges de paisatges de les Illes.

Ja es pot sintonitzar IB3 des del Principat. Ja podem tornar a regalar les nostres oïdes, sempre que vulguem, amb vocals neutres (més que les del Principat, que les estem perdent), articles salats i mots genuïns i suggeridors. I, amb permís de la Margalida Solivelles, tenir un coneixement més profund del que es cou en aquell estimat arxipèlag.

[Imatge: ib3tv.com]

Dues Creus de Sant Jordi tarragonines

Aquesta setmana el govern ha atorgat a diferents persones i institucions la Creu de Sant Jordi, aquest guardó tan menyspreat per aquells que el voldrien tenir (i no el tindran mai) i tan respectable com altres de països com el nostre. Tenir una condecoració civil per a que la societat digui “gràcies” a qui realment s’ho mereix: això també és una “estructura d’estat” que tenen els que jo ho són o que aspiren a ser-ho.
untitled (52)
Enguany dos tarragonins (dos de cop: em sembla que no havia passat mai) han rebut la Creu. Es tracta d’Òscar Cadiach, que el 1985 es va convertir en el primer català en assolir l’Everest. També és el que més vuitmils acumula en el seu currículum alpinista. L’altre és Josep Sendra, polític (diputat i regidor, ponent de l’Estatut de Núria) i membre destacat de la societat civil tarragonina dels anys 70 i 80 (Casal Tarragoní, Òmnium Cultural i més), al darrera de les moltes i necessàries iniciatives culturals i cíviques que la ciutat demandava en aquells convulsos moments.
Enhorabona a tots dos!
[Imatges: Josep Sendra, www.tottarragona.cat, i Òscar Cadiach, www.feec.cat]

La Constitució, ‘on fire’

Empar Moliner ha cremat, oh escàndol, un exemplar de la Constitució espanyola, plana a plana, davant les càmeres de TV3 il·lustrant així el seu rebuig a la darrera ocurrència del Tribunal Constitucional. Ja sabeu: una norma legal que impedia durant els mesos d’hivern el tall de subministraments energètics, en cas d’impagament, resulta que és inconstitucional. Gran merder mediàtico-polític per part dels opinadors habituals, i marxa enrere de la nostra televisió nacional, que amb la seva decisió de retirar el vídeo de l’acció (que circula àmpliament per la xarxa, com no podia ser d’altra manera) demostra que la seva concepció de la llibertat d’expressió és preocupantment baix.

M’ha agradat molt la defensa que avui ha fet Moliner de la seva performance: “sóc una escriptora que diu el que vol”. Naturalment que sí. A l’Empar li indigna (i a mi, a molta més gent) que una Constitució que parla clarament de “dret a l’habitatge” i de “dret a unes condicions de vida dignes” serveixi justament per carregar-se una mesura que representava una millora social. Una mesura bastant modesta, per cert, que ni el més exaltat dels Chicago boys hauria de rebutjar sense envermellir de vergonya.

La Constitució també diu una altra cosa, que és proclamar la llibertat d’expressió. Ella és una escriptora que diu (i crema) el que vol. Això sol justifica, a parer meu, la seva acció.

[Imatge: www.ara.cat]

D’ous i truites (Francesc Marc Álvaro a Tarragona)

Presentació del llibre de Francesc Marc Álvaro, Per què hem guanyat, a la Cambra de Comerç de Tarragona ahir el vespre. Segons confessió del propi autor, Tarragona és la penúltima ciutat catalana on ho ha fet (li queda Figueres) i l’espera s’ho valia, perquè tant la seva dissertació com el debat posteriors, referits indestriablement al llibre i al procés, van ser de gran interès.

Com segurament es prou conegut, es tracta d’una mena de diari que l’autor va fer entre dues dates particularment decisives del costerut calendari sobiranista dels darrers temps: el 24 de maig, eleccions municipals, i el 27 de setembre, eleccions al Parlament. Eleccions aquestes darreres que van donar un 48 % de vots a favor de la independència de Catalunya i que van generar un intens debat, que encara dura, sobre si aquella “quasi meitat” era un got mig ple o mig buit. Álvaro s’encarrega al llibre, ja des del mateix títol, en aclarir-nos que el got està mig ple. Ell diu, i així ho va exposar a l’acte, que aquell resultat és un èxit si tenim en compte on estàvem fa ben pocs mesos, que no sabem apreciar l’èxit obtingut i que hem de valorar el fet de disposar d’un govern independentista, cosa importantíssima.

Ha ajudat, i encara ajuda al procés, la maldestra actuació de l’estat, però ens fa falta encara una mica de múscul per “saltar la paret”, que és l’expressió que fa servir Álvaro per referir-se al moment definitiu en què caldrà, finalment, trencar els ous per fer la truita. Curiosament també va usar aquesta metàfora culinària per dir que el país té uns bons ous (això admet fins a tres lectures) però que fa unes truites justetes. Definitivament, ahir Francesc Marc li va donar pels símils culinaris: si la cuina és temps i foc (ho diu el seu cunyat, de l’ofici), la política és temps i vots. Parlant de temps, va blasmar del concepte “tenim pressa” i no li falta raó. Va formular dos consells-demandes als polítics del procés, a saber, que parlin menys i que el que facin s’assembli molt al que diuen.

En cada pàgina, en cada un dels dies del seu dietari, Álvaro explica interioritats del procés, obtingudes per les facilitats que dóna ser periodista, segons va assegurar, i interioritats més personals: és també un llibre tafaner. Friso per llegir-lo. Escriu molt bé i acostumo a estar sempre d’acord amb les seves reflexions.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘workshop’.

És la manera pretensiosa i pedant que té el món econòmic i universitari de denominar un taller, és a dir, un curs intensiu de molt curta durada, a vegades d’unes poques hores, de caràcter més pràctic que teòric. Fins no fa gaire també se’n deien “seminaris”, però la paraula cotitza molt a la baixa per raons òbvies i, a més, algú devia caure en l’etimologia de la paraula (busqueu-ho al diccionari).

Aquests tallers o workshops tenen, com s’ha dit, un component pràctic. Pràctic sobretot per al professor, que és qui hauria de donar la classe, que ho deixa tot en mans dels pobres alumnes que se suposa han vingut a aprendre alguna habilitat. Però les noves tècniques formatives s’imposen implacablement: la pluja d’idees (el brainstorming, un altre mot de culte), les discussions en petits grups, la representació teatral de les matèries treballades, les anotacions en fitxes de coloraines… qualsevol cosa que desterri per sempre més la perversa memorització de conceptes i dades o les malignes classes magistrals.  Què hi farem, són els signes dels temps.

[Imatge: gncdcny.org]