Amb accent ben obert

M’encanten les paraules catalanes amb accent obert. Pèl, catàrtic, gòtic, independència. Mira, una mania com una altra. Es comprendrà per tant que celebri de forma especial l’acord d’avui mateix segons el qual València es dirà oficialment, doncs això, València.

Bussejant pels apunts d’aquest bloc (glòria eterna al buscador incorporat!), descobreixo que ja vaig parlar del tema un llunyà 16 de novembre de 2009 i resulta que, oh sorpresa, l’anterior alcaldessa de la ciutat del Túria, l’ínclita Rita Vuitton Barberá ja havia pres la decisió que avui s’ha solemnitzat. El que passa és que en aquell moment, com era de témer, tot va quedar en paper mullat. Eren dies feliços per a alguns: la batllessa del caloret es passejava triomfalment en un descapotable acompanyada d’altres dos personatges caiguts en desgràcia: Francisco Camps, visitant habitual de sastreries primer i jutjats després, i Fernando Alonso, darrerament client assidu als tallers de xapa i pintura. El vent de la història, inexorablement, els està arraconant on els pertoca.

Que l’accent obert de València, com ja proclama un eslògan molt ben trobat, sigui un símbol de l’obertura d’un país al progrés, a la cultura i al sentit comú.

[Imatge: www.20minutos.es]

IV Centenari de Cervantes

Amb motiu del 400è aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, la Biblioteca de Tarragona ha programat diversos actes:

* Mostra ‘Quixots de paper’, organitzada per l’Associació Catalana d’Ex-libristes. Al Tinglado núm. 1 del Port, del 17 de març al 24 d’abril.

* Conferència “De cómo el Quijote de Tarragona salvó al Quijote de Cervantes”, per Fernando Parra, professor de literatura i columnista literari. A la Biblioteca Pública, el 15 d’abril a les 18,30 h.

* Exposició de llibres, vídeos i materials educatius ‘Miguel de Cervantes. El més nou a les biblioteques’. A la Biblioteca Pública, durant tot el mes d’abril.

[Imatge: portada pel Quixot apòcrif d’Avellaneda, publicat a Tarragona el 1614; ww.nuvol.cat]

Tot s’ha complert

Després d’això, Jesús, sabent que tot s’havia realitzat, perquè s’acabés de complir l’Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d’un manat d’hisop una esponja xopa d’aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s’ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit.

(Sant Joan, 19: 28-30)

[Imatge: Crist de la Vera Creu, Las Palmas de Gran Canària]

En un moment donat

Amb Johan Cruyff ens portàvem exactament deu anys, dia per dia. Era un personatge que sempre m’havia cridat l’atenció. Jo, que no sóc futboler, recordo bé quan el president Montal el va fitxar (crec que per la llavors astronòmica xifra de 1.000 milions de pessetes), quan va marcar aquell gol en plan “kung fu” o quan sortia amb la seva dona anunciant pintures (y los pinceles se limpian con agua, deien, amb accent holandès). Més que pels indiscutibles èxits estrictament esportius, jo el recordaré per les seves perogrullades o sortides de lògica aclaparadora, que eren rebudes com a mostres de genialitat per l’opinió pública: “per guanyar cal marcar més gols que el contrari”. Potser el vam encimbellar més del que li corresponia (tot plegat alguna vegada m’ha recordat la pel·lícula Welcome Mr. Chance, de Peter Sellers), però no es pot negar que era una persona d’una gran intel·ligència i ironia, a anys llum de determinats entrenadors de llengua llarga i idees curtes.

Adéu, Johan. Fa uns anys vas saber dir prou al tabac i la vida t’ho va agrair. Ara, malauradament, no ha estat possible una nova oportunitat.

[Imatge: www.fcbarcelona.cat]

 

Llimones

[Avui és el Dia internacional de la poesia: aquí en teniu una]

Metinma, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre, Naïs s’esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l’omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

Josep Carner: “Les llimones casolanes”, fragment d’Els fruits saborosos.

[Imatge: www.civtat.cat]

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘smoothies’.

Són batuts de fruites i verdures, res més, però quan dius a les coneixences: “cada matí em prenc un smoothie per esmorzar”, amb un posat d’estudiada indiferència, quedes com el rei del mambo.

Un smoothie ha de tenir un punt d’exotisme per fer honor a aquest nom: triturar una taronja, una poma, una pastanaga o unes maduixes a la batedora, afegir-hi un iugurt i prou és una vulgaritat. Un smoothie com cal ha contenir papaia, kiwi, coco o alguna espècie exòtica de te. Cal també que tingui un aspecte consistent (cremós o semisòlid) i un color ben peculiar, indefinible, a ser possible que faci joc amb les tovalles o la roba de qui es disposa a consumir el beuratge. Aquesta temporada triomfen els tons remolatxa, groc pàl·lid i verd nena de L’exorcista.

Per últim, és imprescindible que el recipient sigui l’adequat. Res de gots de duralex: copes d’innovador disseny. Ah! es pot prendre amb una palla. Amb una paia, també.

[Imatge: www.celigueta.com]

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘glamping’.

Enèsima novetat en els inquiets mons de la indústria turística, la cerca de noves experiències i les propostes a preus prohibitius. El glamping. Com que els càmpings de tota la vida (ja sabeu, sacs de dormir, mosquits, bombones de butà, nens molestant amb la pilota i ràdios a tot volum) havien anat degenerant en tots sentits, calia inventar-se un “càmping per a rics”. De fet, sempre n’hi ha hagut de càmpings amb comoditats i serveis equiparables als d’un hotel estrellat, però un cert tipus de públic buscava alguna cosa més original (més que res per fer el merda davant dels amics), i s’han empescat el glamping, barreja (ho heu endevinat) de glamour i de càmping.

El resultat? Tendes de campanya de luxe, iurtes (allò dels mogols), cabanes, cases-arbre (!) o tràilers de luxe (que m’imagino que deuen ser una mena de food-trucks amb llits en lloc de fogons), condicionats amb tot tipus de comoditats, fins i tot les més extravagants i prescindibles, i amb continuades atencions personals. Parlant en plata: unes vacances avorrides, cares i sense l’encant dels càmpings de sempre (malgrat els mosquits i el nen de la piloteta).

[Imatge: algú troba normal viure així?; www.glamping.com]

Dones, ja podeu travessar

Avui és el 8 de març, dia dedicat a les dones. Aquest blocaire té el costum, quan arriba aquesta data, a escriure sobre el sempre relliscós tema dels dos sexes i de la manera més eficaç d’avançar (fins a aconseguir-ho) en la seva igualtat en tots els camps: públic o privat, salarial o polític, domèstic o social. Dic relliscós perquè qualsevol opinió que s’expressi per aquesta qüestió és ben fàcil que sigui objecte de desaprovació, de malentès o de menyspreu, més si prové d’un pèrfid mascle com jo. I aquesta perspectiva, dita “de gènere” (tu dius això perquè ets un home i jo ho interpreto així perquè sóc una dona) origina la primera consideració a fer: és un error posar el focus exclusivament, recalco exclusivament, en la divisió entre sexes a l’hora de governar, d’opinar, de planificar, de jutjar, de defensar, d’atacar, del què vulgueu… Se’n diu sexisme, d’això, i és una mala estratègia a l’hora d’aconseguir la desitjada i necessària igualtat entre sexes. Diferenciar els sexes és fer-los diferents, i les dones no són diferents ni diferenciades: són iguals. Si les dones són diferents, no seran mai iguals. Senzill, no?

En cap cas la celebració d’un dia com avui, amb les seves notícies, reflexions, actes o manifestacions, és contraproduent, ans al contrari. Cada dia de l’any és un “dia de”: un més no fa nosa. El que és un error és que el factor “sexe” (biològic, s’entén) determini cada aspecte de la vida social, des de la categoria fins a l’anècdota. I el que és pitjor, fer-ho amb la falsa idea de que així s’assoleixen els objectius desitjats que, espero, tots compartim, des de la igualtat en els salaris fins a la representació institucional, des de la distribució equitativa en les tasques de la llar fins a l’abolició de la xacra de la violència física.

L’actualitat, conforme s’acostava el 8 de març, ens ha il·lustrat amb alguns estrambòtics exemples aquesta equivocada manera d’entendre la (des)igualtat dels dos sexes i que mostren com de perduda va la societat a l’hora de lluitar-hi eficaçment.

El primer té a veure amb el llenguatge i es refereix als “donanatges” que fa l’Ajuntament de Barcelona a dones que s’ho mereixen. Sembla una broma però no ho és: han substituït homenatge per donanatge. La facècia ha fet reviure allò del tothom i totdon, avui feliçment superada com espero es faci amb aquesta sortida de bola municipal. Per cert, qui no ho hagi fet, que escolti la deliciosa tertúlia que van tenir l’altre dia a RAC1 Quim Monzó i Carme Junyent a propòsit de les barroeres manipulacions del llenguatge.

El segon ha estat protagonitzat per l’Ajuntament de Calafell, que ha editat un cartell per commemorar el Dia d’avui. Aquí el teniu: cartel 1.jpgdues noies en biquini formant gràcilment una mena de cor. El pòster és molt cursi però sobretot en res ajuda a dignificar la dona que és un dels objectius d’avui i de la resta de l’any. No és estrany que, a partir de l’oportuna protesta del grup local de Podem (formació que curiosament estarà d’acord amb els “donanatges” barcelonins), el cartell ha estat retirat mentre els seus responsables aplicaven el protocol usual en aquests casos (mostrar sorpresa primer i demanar perdó després).

El tercer ha tingut més impacte informatiu. L’Ajuntament de València ha tingut la genial pensada d’instal·lar “semàfors paritaris” per als vianants. No és conya. A algú se li ha ocorregut mai que les figures que s’il·luminen en verd o en vermell tinguin sexe? I que el sexe sigui masculí? A mi no, per descomptat. Doncs a alguna ment preclara d’aquell ajuntament ara d’esquerres (molt millor que el que hi havia abans, que consti) se li ha passat pel cap posar en pràctica aquesta insòlita idea. I com es feminitza una figura? Doncs posant-li una faldilla, reforçant així estereotips de gènere, en la línia contrària a la desitjada.

Que contentes deuen estar les valencianes (i les forasteres) de la ciutat: podran travessar els carrers amb molta més seguretat camí de la feina (on seguiran cobrant menys) o de casa seva (on les estarà esperant un company que no sap ni posar una rentadora).

[Imatges: Vilaweb i www.racocatala.cat]