No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘buddymoon’.

Si la lluna de mel (honeymoon) designa el viatge que emprenen dos casats de nou, el buddymoon designa també el viatge que fan dos amics que no tenen cap vincle sentimental. Més que amics, col·legues (la paraula amic està tant i tant degradada que ja no té el sentit primitiu de persona amb qui tens un fort vincle).

En realitat, de buddymoon sempre n’hi ha hagut, encara que no ho sabéssim. Els dos amics que feien una escapada a algun lloc, la parella sense lligams que exercien allò del “amb dret a llit”, els dos gais més o menys armaritzats que viatjaven ben lluny a exercir l’esmentat dret o les amigues de l’ànima que emprenien l’obligatori tour anual de fotos, postals i souvenirs.

Sí, sempre n’hi ha hagut, abans i després de la massificació del fenomen turístic, amb els seus vols barats i ofertes a l’abast de totes les butxaques, però precisament per això calia crear un segell nou, per distingir-se de la plebs. I així va néixer el buddymoon, practicat en un principi per gent amb “possibles” i popularitzat per les celebrities de cada temporada: actors, cantants, aristocràcia, futbolistes, gent sense ofici però sí (molt) benefici… Per descomptat, les destinacions d’aquesta gent no són la cantonada de casa sinó llocs ben llunyans i exòtics.

Una variant del buddymoon és el grup d’amics que acompanyen una parella en la seva lluna de mel. És curiós perquè, primitivament, la raó de ser de les llunes de mel era que els noucasats poguessin fruir del seu nou estat, sols, i crear les condicions més adequades per concebre ben aviat. Avui en dia, aquest buddymoon col·lectiu reflecteix l’evolució dels costums de les darreres dècades: els nuvis, que ja no necessiten experimentar una “primera nit de noces” com abans, no poden estar sols i els amics (dels dos sexes) els acompanyen en un peculiar “comiat de solters” després de passar per la vicaria o pel jutjat.

[Imatge: www.flightcentre.com.au]

Parla Umberto Eco

“L’ordinador no és una màquina intel·ligent que ajudi gent estúpida: de fet, és una màquina estúpida que només funciona en mans de gent intel·ligent”.

“Els llibres són aquesta mena d’instruments que, un cop inventats, no han pogut ésser millorats simplement perquè són bons. Com el martell, el ganivet, la cullera o les tisores”.

“Avui no sortir a la televisió és un signe d’elegància”.

“Els objecte estan semànticament desgastats abans que la seva materialitat”.

“El narrador no ha de facilitar interpretacions de la seva obra; sinó, per a què hauria escrit una novel·la, que és una màquina de generar interpretacions?”.

[Amb un cert retard, m’afegeixo a l’homenatge al filòsof i semiòleg Umberto Eco, en ocasió de la seva desaparició; imatge: www.umbertoeco.com]

 

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘clickbait’.

Copio la definició que en fa la Viquipèdia: “Terme pejoratiu que descriu un contingut web que està dirigit a la generació d’ingressos per publicitat en línia, sobretot a costa de la qualitat o l’exactitud, confiant en titulars sensacionalistes per atreure clics i fomentar el desviament del material a través de xarxes socials en línia. Els titulars clickbait normalment procuren explotar la “bretxa de la curiositat”, proporcionant informació suficient, però no prou, per fer que el lector curiós per satisfer la seva curiositat hagi d’accedir als continguts enllaçats.”

Segurament molts dels titulars que apareixen a Facebook (que és on encara tinc humor d’entrar-hi i perdre una mica de temps) són clickbait. Ja no parlo de la publicitat pura i dura, camuflada rere l’elegant eufemisme “publicació suggerida”, sinó de determinades comunitats virtuals, a les quals un dia m’hi vaig adherir vés a saber perquè i que ara cada quinze minuts renoven la seva presència a la xarxa amb alguna notícia, imatge, vídeo o meme (una altra paraula que no trobarem al diccionari) que crida l’atenció. Una curta presentació i l’esquer, que sempre és el mateix: “i el que va passar després et sorprendrà” o “no ho podràs creure”. La temptació de fer clic és gran: és de franc (però a algú li reporta alguna mena d’ingrés per publicitat) i comporta pocs minuts de dedicació. La temptació és gran, sí, i la sensació d’haver perdut miserablement el temps, també.

No ho puc assegurar, però diria que dins el concepte clickbait s’hi inclouen també aquestes notícies més o menys frívoles que els diaris pretesament seriosos (estic pensant en el del señor conde, però n’hi ha més) pengen a les seves versions digitals. Dos exemples del que publicava l’esmentat periòdic en el moment de redactar aquest apunt: “Lindsey Vonn [una esquiadora] revoluciona la red entrenando desnuda” (ui, sí, la xarxa s’ha revolucionat, que no ho havíeu notat?) o “salva a una serpiente de morir en una lata de cerveza” (què diu que què?).

I per acabar, no està fora de lloc etiquetar com a clickbait els missatges-trampa del tipus “els cirurgians plàstics l’odien” (per vendre cremes que rejoveneixen trenta anys en deu dies) o “un curiós truc que Apple no vol que descobreixis” (per colar-te aparells fets vés a saber on). N’hi ha molts, cada dia i a tot arreu. Una autèntica plaga.

Bait significa “esquer” en anglès i tots, qui més qui menys, en mosseguem cada dia uns quants com si fóssim peixos incauts mentre naveguem per aquest mar immens i impredictible anomenat “internet”. Què hi podem fer?

[Imatge: www.fowllanguagecomics.com]

Fins sempre, Muriel

Fins a tres vegades vaig expressar en aquest bloc, de forma absolutament seriosa, el desig de que Muriel Casals es convertís en la primera presidenta de la Catalunya independent. Això ja no podrà ser. Es comprendrà, doncs, que la notícia de la seva mort m’hagi afectat de manera especial, tenint en compte que no hi havia tingut cap tracte. Si l’hagués tingut, m’hagués trobat una persona amb la preparació de Raül Romeva, la fermesa de Carme Forcadell, la dignitat de Lluís Llach i, en fi, la determinació de mils, milions de persones, per aconseguir un futur millor per al nostre poble. El millor homenatge, la victòria, Muriel.

[Imatge: www.regio7.cat]

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘tapping’.

El queeeè? El tapping. És la darrera tècnica que algú s’ha tret de la màniga per sanar cossos i esbandir problemes, tot a l’hora. Oblideu-vos de tractaments periclitats, com l’acupuntura, el Reiki, les flors de Bach o la sanació reconectiva (aquesta l’he descoberta tot documentant-me per fer l’apunt). I ja ni parlem del divan de Freud.

La cosa consisteix, simplement, en formular una frase que resumeixi el problema a solucionar i, alhora, pressionar suaument un punt concret de la pròpia anatomia, a la cara i al cos. Exemple: si et fa mal el cap, has de dir “em fa mal el cap” i vas pressionant successivament cada punt del cos: l’1 és a sobre del cap, el 8 sota l’aixella, etc. A partir d’aquí, figura que s’equilibra l’energia interior que estava desequilibrada i això fa que el problema es solucioni.

En paraules d’un especialista, el tapping té tres grans avantatges: és molt fàcil, s’ho pot fer un mateix i funciona molt bé. Més o menys, com fer-se una palla. Serveix per a tot, té fins a 27 aplicacions segons la web oficial www.tapping.es: ansietat, fòbies, mort d’un ésser estimat, tabaquisme, millorar l’economia… Igualet que aquells anuncis que els sanadors africans, de nom exòtic, ens deixen al parabrises dels cotxes.

[Imatge: www.tappingforsuccess.net]

‘Spotlight’

El títol de la pel·licula fa referència al grup d’investigació del mateix nom del diari Boston Globe, que un bon dia comença a indagar en la pederàstia a l’Església catòlica de Massachusetts. Els reporters van estirant dels fils i acaba aflorant tot un entramat, que esquitxa fins i tot l’arquebisbe, del que semblava en un principi uns pocs casos aïllats. Basat en fets reals, més enllà de la denúncia contra una Església que oculta la porqueria dins de casa seva, la pel·lícula intenta transmetre la idea de que és tota la societat la que, per desídia o per conformisme, mira cap a una altra banda quan té coneixement de realitats incòmodes, començant pel mateix rotatiu que tampoc va ser prou diligent en anys anteriors.

El film ens pot recordar All the President’s men (per la trama) i Doubt (per la temàtica). Les semblances amb la primera són ben evidents: uns periodistes joves amb ganes de denúncia, una laboriosa feina d’anar lligant caps, un mitjà de comunicació sotmès a naturals pressions de tota mena i un director que comprèn perfectament el paper que ha de tenir el periodisme en la nostra societat. Igual que a la cinta d’Alan J. Pakula, l’interès no decau en cap moment. Més meritori si tenim en compte que dura dues hores i que per la naturalesa de l’argument els diàlegs són continus i l’acció més aviat escassa.

Un, que és molt malpensat, no pot evitar fer odioses comparacions amb els mitjans de casa nostra, perfectament lligats per imponderables econòmics i obediències ideològiques. Qualsevol semblança entre el Boston Globe i qualsevol dels nostres rotatius és una mera coincidència.

[Imatge: www.imdb.com]

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘show cooking’

Vol dir ensenyar com es prepara un plat, simplement. Hi podríem encabir en aquesta definició el que fan alguns restaurants, on les menges es preparen cara al públic, en un meritori exercici de transparència (ara que està tant de moda).

Però ens interessa més una altra mena de show cooking, sorgit a la societat actual i convertit en un espectacle, per obra i gràcia dels media. Al principi, les televisions emetien petits espais on ensenyaven a cuinar receptes bàsiques amb una posada en escena molt continguda. Però aquest format devia ser avorrit perquè ben aviat es van començar a introduir ganxos diversos a l’espectador: primer, els rodolins del Pastallé abans d’atacar una sípia amb pèsols, després l’Arguiñano i els seus tavernaris acudits tot tallant un cogombre en juliana. La cosa, al final, ha sortit de mare amb concursos i realitys on cuiners de renom (més aviat el renom el fan sortint a la tele) es presten a numerats de tot tipus. L’audiència (i el que comporta per a ells) així ho exigeix.

Una altra forma de show cooking són les demostracions de preparació de plats que els cuiners (surtin o no a la tele) fan davant multituds en congressos o fires de caire turístic o gastronòmic. El calendari al nostre país està farcit d’esdeveniments d’aquest tipus i no falta mai alguna estrella dels fogons explicant al públic, amb un micro d’aquells enganxat a l’orella, com s’emulsiona o s’esferifica tal o qual substància (avui ja no es bat ni es sofregeix res: això és antic o de poble).

No ens hauria d’estranyar que la preparació del menjar s’hagi convertit en un espectacle. Sense anar més lluny l’esport era, al principi, un simple exercici físic i mira com ha acabat (de moment). També la cuina, que sempre ha estat únicament transformar animals i vegetals per ser consumits pels éssers humans, va acabar tenint un caire cultural i ara d’entreteniment per a les masses. Si pot ser, amb brometes, a crits o amb uniformes llampants.

[Imatge: wikipedia]

Els ciclistes (precisions)

El meu apunt d’abans d’ahir sobre els ciclistes va ser redactat amb una certa precipitació. Quan vaig acabar-lo ja vaig intuir que no hi havia abocat ben bé el què penso d’aquest mitjà de transport i un lector (David) m’hi ha fet algunes observacions, que agraeixo.

De la meva opinió al bloc podria deduir-se que estic en contra de les bicicletes i a favor de que prossegueixi l’imperi del cotxe a les grans ciutats. Res més lluny de la realitat: cal reduir de manera dràstica la presència d’automòbils als carrers a les zones urbanes, fet que permetria, com bé diu David, habilitar noves zones per a ciclistes que evitarien que aquests envaïssin, a vegades de forma perillosa, les voreres i carrers per vianants. Benvingudes siguin les bicicletes si han de substituir els cotxes, però com va passar quan aquests van proliferar a les ciutats (i carreteres) caldrà adaptar les normes a la nova realitat i fer-les complir. Ara no sé si n’hi ha, ni quines són, però veure ciclistes saltant-se els semàfors en vermell o passant alegrement d’una vorera a un carril motoritzat són el pa de cada dia. Qui visqui a Barcelona ho podrà corroborar.

I, pel que fa al tema del “postureig”, doncs sí, no puc evitar veure una actitud de “quedar bé”, victimista amb els cotxes i displicent contra els pobres diables vianants, com formant part d’una raça diferent, quan un determinat tipus de ciclista passa pel meu costat. No tots, eh? Caldria recordar-los que la bicicleta és un mitjà de transport, només això.

Han insultat la diputada Anna Gabriel. Farem res?

“Un tertulià del canal Intereconomía ha proferit greus insults a la consellera de Salut Marina Geli. Ja ho vaig esmentar ahir de passada però he pensat que calia fer alguna cosa i se m’ha ocorregut  crear a Facebook un grup de suport a la consellera.

Marina Geli no és que sigui una política que em caigui especialment simpàtica. Tampoc he votat, ni penso fer-ho, la seva formació política, però trobo d’una gravetat inaudita que es falti el respecte de la manera com s’ha faltat a un càrrec públic del nostre país, independentment que la seva gestió sigui bona o no. Se l’ha insultat també com a ciutadana i específicament com a dona. Repeteixo, ho trobo indignant i temo que tot quedarà en l’oblit i sense les necessàries excuses de l’autor del despropòsit.

Ja n’hi ha prou d’aquests abusos de la llibertat d’expressió, d’aquesta violació a les normes més elementals de l’educació i del civisme. Ja n’hi ha prou de sentir les mateixes barbaritats de sempre proferides pels mateixos individus de sempre als mateixos mitjans de comunicació de sempre. Hem de reaccionar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Es tracta, també ara, de la dignitat de Catalunya.”

Aquest apunt del bloc va sortir publicat el 5 de juny de 2010. Uns anys després cal tornar-lo a publicar pràcticament calcat, canviant únicament el càrrec i el nom de la víctima (Anna Gabriel). Tota la resta, lamentablement, és igual: el mateix “periodista”, la mateixa cadena televisiva, la mateixa falta de respecte… i el mateix odi contra Catalunya i la seva gent per part de la mateixa Espanya de sempre.

Cal fer alguna cosa? Em sembla que en aquesta ocasió la interessada (i les seves companyes, i el seus companys) sabran defensar-se de sobres (i no davant la ineficaç justícia espanyola) i per tant, no caldrà crear cap grup de Facebook com vaig fer jo amb Geli el 2010, en un rampell d’indignació.

[Imatge: twitter.com/cupnacional]

Les bicicletes són per a l’estiu (i només per llocs molt concrets)

Muriel Casals, la meva candidata in pectore a presidir Catalunya, ha estat atropellada per una bicicleta i es troba en estat greu amb diverses ferides. Obro parèntesi: s’ha dit que ha sofert un traumatisme cràneo-encefàlic. Jo no hi entenc gaire però, voleu dir que una bicicleta, per molt ràpida que vagi, pot provocar un “traumatisme cràneo-encefàlic”? Tanco parèntesi. No sabem de qui fou culpa l’accident, si de la política per traspassar un carril-bici sense mirar o bé del ciclista, per circular inadequadament. Ja s’aclarirà però cal tenir en compte qui era la part dèbil en l’incident.

Trobo que últimament els ciclistes protagonitzen sempre notícies negatives. Accidents urbans com el que comentem, desgràcies a les carreteres, protestes… Avui mateix s’ha descobert un cas de “dopatge mecànic” en un ciclista professional que, en lloc de fer-se injectar substàncies de nom impronunciable, va instal·lar un petit motor al seu bicicle.

Hi va haver una època en que els ciclistes queien bé a tothom. És curiós perquè ara s’han girat les tornes: són un perill per als vianants i una nosa per als automobilistes a les carreteres. Les vies urbanes i interurbanes s’han anat omplint d’amics del pedal i del manillar, a mig camí entre la moda i el culte a la vida sana, originant l’enèsim petit conflicte a la nostra societat. A la invasió ciclista hi han contribuït en bona part uns ajuntaments delerosos d’emular ciutats nòrdiques o centreeuropees. Malauradament, Barcelona no és Berlín o Amsterdam (què més voldríem!), ciutats completament planes, amb unes envejables xarxes de transport col·lectiu i amb unes societats on la bicicleta sí que està perfectament integrada al paisatge i a les formes de vida. No com aquí, que és més un instrument de “postureig”, com es diu ara, que una altra cosa.

Deia que abans els ciclistes queien bé a tothom. Ara més aviat és el contrari, són els ciclistes (alguns, tampoc cal generalitzar) els que fan caure a la gent, i si no que li ho diguin a Muriel Casals. Li desitgem una ràpida recuperació.