No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘skywalking’.

És l’esport practicat per aquests tarats que s’enfilen a gratacels o altres construccions a molta alçada per fer-se les corresponents fotos amb un posat entre despreocupat i fatxenda. No cal dir que la raó última d’aquesta nova moda es penjar les susdites fotos a les xarxes socials, engruixint així l’exhibicionisme narcisista que les caracteritza. Si no hi hagués possibilitat de constància gràfica d’aquests temeraris exercicis, a bona hora ho farien!

L’activitat dels skywalkers també té el seu costat poètic, i és que una vegada vençuda la prevenció a les altures, l’espectacle que s’ofereix als ulls d’aquests nois (els skywalkers octogenaris no abunden) és una bella panoràmica de la ciutat on es troba la construcció escalada, Barcelona des de la grua de la Sagrada Família, París des de la Torre Eiffel o Nova York des d’algun gratacels, que encara és més fascinant si és de nit.

La pràctica d’aquesta afició de risc ja s’ha cobrat unes quantes víctimes. Fer cabrioles a tres-cents metres d’alçada, com si es tractés d’un Spiderman de pacotilla, sense cap mena de protecció, comporta la possibilitat de que l’afectat comprovi en pròpia carn la vigència de la llei de la gravetat. Si la víctima s’havia fet moments abans la preceptiva foto, aquesta arriba igualment a la xarxa no se sap com, per a gaudi dels morbosos afeccionats a les bestieses del segle XXI.

[Imatge: www.taringa.net]

 

 

La dictadura de la imatge

Definitivament, aquesta és la societat de la imatge: si et veuen, ets; si parles, escrius, estudies, treballes, decideixes, fas o desfàs però no et veuen, no ets. Coincideixen en el temps diverses notícies que hi tenen a veure.

Primera, el grup de Podem et altera al Congrés espanyol ha protestat enèrgicament perquè se’ls han assignat uns escons “lletjos”, cap a dalt de l’hemicicle, el galliner, com si diguéssim. Els seients són igual de còmodes i estan equipats amb els artefactes electrònics corresponents, la vista del conjunt de l’hemicicle és tant o més interessant que els que seuen a la part baixa i el fet d’estar situats a les altures no els priva, òbviament, de cap dret que reglamentàriament tinguin assignat, però… quan les càmeres televisives captin imatges del saló de plens, els seguidors del de la cueta no seran prou visibles: potser gens, i si no et veuen, no existeixes, i si no existeixes, no et votaran. La dictadura de la imatge.

Segona, la sucursal a Catalunya del mateix grup, Podem, està queixosa amb els seus companys de coalició al Parlament perquè “no són prou visibles” a les rodes de premsa que ofereixen periòdicament a la canallesca. Sembla que hi ha larvat un conflicte que podria desembocar en el trencament de Catalunya Sí que es Pot, que aquest és el nom del grup, amb gran alegria de sectors polítics ben diversos tant d’aquí i com d’allà. Resumint, és igual el que hagin de dir a la premsa, el que volen és xupar més càmera. La dictadura de la imatge.

Tercera, un conegut torero no ha tingut altra pensada que penjar a Twitter una foto d’ell torejant un brau i agafant la filla de mesos en braços. S’ha de ser animal (ell, no el toro). Les crítiques i reaccions que ha suscitat el fet, del tot lògiques, s’han produït perquè la imatge s’ha fet pública a les xarxes socials. Quantes vegades s’han fet aquest tipus d’imprudències però no s’ha pogut evitar? Moltes, però no hi ha hagut constància gràfica per escandalitzar-se i denunciar-ho. De nou, estem sotmesos com a societat a la dictadura de la imatge.

L’actualitat és una font inesgotable d’exemples d’aquest tipus. Començaríem i no acabaríem. Ja no vull entrar en el recent debat de com han d’arreglar-se els diputats o en el dels comentaris despectius contra algunes diputades (duguin jaqueta mostassa o samarreta amb lemes alternatius), però tots ells van a parar al mateix lloc: la sobrevaloració de la imatge, és a dir de les aparences.

[Avui aquest bloc fa nou anyets, sembla que fou ahir el primer apunt, però no; imatge: www.20minutos.es]

Com a cal sogre

El president espanyol ha estat objecte aquest matí d’una broma radiofònica, ràpidament esbombada per tots els sistemes virals de comunicació. Un col·laborador d’un programa de Ràdio Flaix s’ha fet passar pel president Puigdemont i ha aconseguit sense cap dificultat parlar amb Rajoy. Posteriorment li ha revelat la broma i li ha agraït el fair play. Més enllà de la valoració que podem fer de la facècia (hi ha hagut qui s’ha escandalitzat i qui ho ha trobat la mar de divertit), sobten les errades en els protocols de comunicació de la Moncloa. Se suposa que és un lloc que ha d’estar molt protegit en aquest aspecte i que l’accés telefònic al president del govern espanyol ha de passar uns rigorosos filtres per evitar precisament el que ha passat avui.

Caldrà concloure que el poder polític és molt més vulnerable del que a vegades pensem. Al respecte, puc explicar una anècdota personal. En una ocasió, parlo dels anys vuitanta, em van encarregar una gestió a les oficines del Diari Oficial de la Generalitat, que en aquells moments tenia la seu al Palau. Em van especificar que, en arribar al Palau, havia de demanar per Secretaria General de Presidència, ja que aquest era l’òrgan del qual depenia el butlletí oficial. A l’entrar a Palau, potser pels nervis o per un simple descuit, vaig demanar per la “Secretaria de la Presidència”. L’encarregat de l’accés, sense cap impediment ni comprovació de cap tipus, em va deixar entrar i em va indicar com havia de fer per arribar als dominis de la secretària particular del president (Pujol), la totpoderosa Carme Alcoriza. Resultat: sense voler, em vaig trobar tot sol al saló de Montserrat i amb l’oportunitat de colar-me per estances i despatxos i tafanejar el que hagués volgut, amb tot el que això podia comportar en termes de seguretat.

El malentès es va resoldre de seguida i en pocs minuts vaig poder accedir al lloc on havia de fer la gestió que tenia encomanada. L’anècdota revela la relaxació que hi havia en aquella època, tot i que les amenaces terroristes, els motius per provocar algun tipus de desordre o el nombre de friquis o sonats no devien ser molt diferents que els actuals.

Sempre s’insisteix que els governants han de ser més accessibles i estar més en contacte amb la societat, i no sembla que aquesta lloable idea es pugui fer realitat, però sempre hi ha alguna porta falsa per aconseguir-ho, com ha quedat patent amb el que ha passat aquest matí (o el que em va passar a mi ja fa trenta anys).

[Imatge: www.president.cat]

 

Las Vegas, més a prop

Ja coneixem els detalls de Ferrari Land, el parc temàtic de la firma automobilística italiana que s’obrirà el 2017 a Port Aventura. Entre les atraccions anunciades hi haurà la muntanya russa més alta d’Europa (112 metres), que permetrà descendir a 180 km/h en cinc segons.

Com és lògic, el recinte estarà tot ell ambientat amb motius de Ferrari, des de la decoració fins el marxandatge. Com per avorrir els cotxes de carreres (els que encara no ho estigueu). Però el pitjor del parc no serà això, sinó unes reproduccions de monuments italians (Sant Marc de Venècia i altres), al més pur estil Las Vegas. L’horterització del conjunt es completarà amb trattorie que serviran “menjar italià autèntic” (sic). Horror.

Espero que l’opinió pública, tant bel·ligerant amb Barcelona World (no sense part de raó), mostri igual rebuig a aquest atemptat estètic.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Ovidi al cub

Ahir vaig assistir al Teatre Metropol de Tarragona a l’espectacle “Ovidi 3”, que fa una gira pels Països Catalans en commemoració i homenatge als vint anys de la mort d’Ovidi Montllor. El protagonitzen Borja Penalva (que canta), David Caño (que crida) i David Fernández (que xerra, i que no necessita presentació). Hi fa també una aparició cap al final el cantant Feliu Ventura.

La presència de l’ex-diputat no era l’únic rastre de la CUP, perquè la formació anti-capitalista va tenir una notòria presència a l’acte, des de l’estètica bastant evident de part del públic (caputxes, franel·les, pírcings i rastes) fins a la decoració de l’escenari, amb samarretes multicolors i el famós gat xinès del vídeo electoral. Interpretacions musicals a banda, David Fernández va ser, de llarg, el millor de la vetllada i la raó bàsica que em va decidir a assistir-hi. Memorable la seva imitació del Padrino revisant els vergonyosos casos nostrats de corrupció.

Ovidi Montllor va ser un personatge certament incòmode i no és estrany que amb els anys hagués quedat arraconat fins a l’oblit. L’espectacle “Ovidi3”, juntament amb altres iniciatives, es proposa justament el contrari, donant difusió novament a unes cançons d’Ovidi carregades de denúncia social i reivindicació nacional, en un moment d’il·lusionants canvis en tots sentits. Ahir es van complir tres-cents anys exactes de l’infaust Decret de Nova Planta, una feliç coincidència per recordar-nos que encara queda un camí costerut per derogar-lo de manera definitiva. Si tots haguéssim tingut la determinació, el coratge i la fermesa d’Ovidi Montllor durant els anys de plom potser en aquest moment ja haguéssim assolit tal derogació. Aquesta és, crec jo, la principal lliçó que ens deixà el cantant d’Alcoi.

[Imatge: www.tarragona.cat]

 

 

President Puigdemont

Un apunt de benvinguda al nou president Carles Puigdemont. Bona la proposta del ja ex-president Mas per substituir-lo i sortir de l’atzucac en què ens havíem ficat, en aquest cas nosaltres solets. Impecable full de serveis catalanista, emprenedor, avançat de les noves tecnologies, multilingüe i, com vam poder comprovar ahir amb satisfacció, excel·lent parlamentari contra una oposició que no li posarà gens fàcil la seva gestió. No és temps de covardies ni de tremolor de cames, va dir. La societat sabrà estar al seu lloc. Les institucions tornen a rutllar, la feixuga locomotora cap a la llibertat torna a posar-se en marxa i aquest cop amb més ímpetu, la gent torna a il·lusionar-se. No ens desil·lusioneu, doncs.

[Imatge: m’encanta que la senyora Puigdemont sigui catalana romanesa, casi tant com la regidora musulmana casant dos homes a Badalona l’altre dia; foto, Pere Duran; www.lavanguardia.com]

Nervis, festa i agraïment

Ho tinc clar. Si mai dirigeixo una editorial (perspectiva francament difícil, per moltes raons), titularia una possible col·lecció de llibres d’enjòlit com “El Procés”. El nostre procés, cada dia més kafkià (això ja s’ha dit, suposo), ha regalat als amants de les emocions fortes i dels girs inesperats d’argument unes precioses quaranta-vuit hores que no oblidarem fàcilment. Millor dit, que no oblidarem, a seques.

Del desencís i de les tovalloles llançades el divendres (m’incloc) vam passar a uns esperançadors tuits ahir dissabte que ens alertaven de que alguna cosa s’estava coent a les calderes dels partits i entitats compromesos en el camí cap a la llibertat nacional. Es parlava de reunions, de noves propostes, de noms concrets, de decisions que semblaven impossibles de fer realitat… El resultat és el sabut, i a pesar de que ens deixa algunes esgarrinxades, el balanç és positiu. Mas ha de “fer-se a un costat” (bonic eufemisme) i proposar Carles Puigdemont com a president, i els de la samarreta admeten errors i es comprometen a renúncies, però el que és important és que deixen els contrincants (els enemics d’allà i els “amics” d’aquí) completament desconcertats, a la vegada que insuflen trempatina al catalanisme de base, el de carrer, que veia indignat i impotent com s’anava pel camí del pedregar el que tant havia costat d’aconseguir.

S’han acabat momentàniament els nervis, avui és dia de festa, en tots sentits, perquè tindrem nou president i aviat nou govern. Tornaran els dies difícils, això que ningú ho oblidi: de fora continuarà l’agressió per terra, mar i aire (ja han començat, i això és un senyal de la bonança de l’acord assolit) i a dins tornaran els recels entre els diferents actors sobiranistes, que s’hauran de resoldre amb el mateix sentit patriòtic (potser hauríem de començar a dir “d’estat”) del mostrat les hores passades.

I després dels nervis i de la festa també hi ha d’haver un moment per l’agraïment al president Mas per la decisió presa. Sempre m’hi he sentit a prop per raons ideològiques, generacionals i fins i tot professionals, i crec que el pas que va fer ahir l’honora personalment i és intel·ligent des del punt de vista polític. No comparteixo algunes reaccions d’avui mateix (què vol dir això de que “enviem Mas a les cendres de la història”?), però si perquè el procés continuï amb èxit hem de sentir aquestes sortides de to fruit del ressentiment i del sectarisme, doncs endavant. A aquestes alçades de la novel·la (d’enjòlit) fins i tot tenen la seva gràcia.

[Imatge: foto Jordi Cotrina, www.elperiodico.com]

Record de Reis

Tinc molts records infantils del dia de Reis, m’imagino que com tothom. Alguns ja els he explicat altres anys en aquest bloc. M’ha vingut a la memòria, veient per televisió els comerços plens de gent “perquè vénen els Reis” que quan Jo era petit ja pensava en això. A Barcelona hi havia, just davant de casa meva, una jugueteria i el que em preocupava era la por que devien passer, creia jo, els dependents quan els entraven a la botiga els Reis o els seus patges.

I és que quan jo era petit els Reis d’Orient feien por, donaven respecte, infonien autoritat. Això multiplicava la sensació de màgia, de misteri, d’excepcionalitat que tot el fenomen real transmetia. Avui las coses han canviat a pitjor. La figura del tres Mags d’Orient ha patit els darrers anys un procés de banalització i ordinariesa. Disfressats de forma cutre, llançant caramels, oferint entrevistes als mitjans de comunicació… Si algun nen té la sort avui en dia de viure aquesta nit màgica amb ill.lusió i nervis és ben bé una excepció. Arribats a aquest punt, poc importa entrar a polemitzar sobre les pintoresques decisions que alguns ajuntaments han pres els darrers anys sobre diferents aspectes de les cavalcades, en nom de la sacrosanta correcció política, inclosa la forçada inclusió de reines. Que facin el que els doni la gana: ja no sóc un nen, estic de tornada de tot i la jogueteria de davant de casa fa anys que va tancar.

CUP: un dia per desfogar-se

Després del que ha decidit avui l’assemblea (o consell polític, o politburó, o com collons es digui) de la CUP, toca desfogar-se una mica contra aquesta patuleia. Fins ahir vaig ser molt comprensiu amb aquesta formació i amb la seva manera de fer i desfer (em remeto al darrer apunt sobre el tema); a partir de demà tocarà tornar a ser responsable i no regalar a l’enemic de sempre notícies sobre divisions, enfrontaments i trastos pel cap al camp independentista.

Ahir responsabilitat, demà també, però avui toca desfogar-se. Per alguna banda ha de sortir la ràbia i la frustració de veure com tot un procés (recordem-ho: catalanista, progressista, revolucionari fins i tot, participatiu, transversal, democràtic i pacífic) se’n va en orris, potser de forma definitiva, en bona part per culpa d’aquesta tropa d’arreplegats anomenats CUP. No estic gens d’acord amb els ex-abruptes que alguns els estan regalant a la xarxa (des de feixistes fins a traïdors), però bé cal qualificar-los, des de la radical desaprovació amb el què han decidit avui, amb algun adjectiu. Se m’acuden diversos, però potser el que més els escau és “immadurs”. Els cupaires són una espècie que no han entès que s’han fet grans i ara han de jugar a una altra divisió: la de la política en majúscules, amb les seves inevitables transaccions, contradiccions i empassades de gripau. You are in Army, now, nois. Si volen anar rollo assemblea, política alternativa i anti-sistema, d’acord, perfecte, però llavors que no es presentin a unes eleccions marcades encara per les normes de la vella política i, sobre tot, que no facin un plantejament de política autonòmica. Perquè a això han estat jugant tot aquest temps d’estira-i-arronsa: en la més pura lògica del marc a superar, negar-se a investir un president (autonòmic) perquè el programa de govern (autonòmic) no els agradava. I si no els agradava perquè no casava amb el seu model de societat, és a dir, si han fet prevaler el model de societat sobre el model de país es pot entendre, però també tenien que haver sabut llegir correctament els resultats de les eleccions, les inquietuds de l’electoral de Junts pel Sí i, especialment, del seu propi electorat. En definitiva, calia una maduresa per interpretar, decidir i actuar en conseqüència que no han tingut.

Per alegria d’Aznar, Societat Civil Catalana i Podem & friends, la CUP ens ha destarotat el procés sobiranista i ha tornat a frustrar momentàniament les nostres expectatives. Felicitats. El CNI no ho hagués fet millor. S’ho trobaran el març i jo que me n’alegraré. Ara lamento haver-los donat suport indirectament durant la campanya, d’haver assistit al míting de Tarragona i d’haver contemporitzat amb ells en alguns punts tant programàtics com estratègics, però veig que, com molts altres, vaig tenir una visió errònia del que era (i és) la CUP. Vam veure un Baños fresc, marxós, irònic, sí a tot, però no vam veure una Anna Gabriel, granítica i tenebrosa (no parlo del seu pentinat), no a tot. No la vam saber veure perquè potser no hi ha una CUP sinó moltes CUP. Les CUP. L’escup.

[Imatge: www.racocatala.cat]