Ni Mas ni març: avui, nas

Avui és Sant Silvestre, el darrer dia de l’any, el de les curses i el bany a la platja (almenys a Tarragona), el del sorteig de la Grossa (no m’ha tocat res) i el de les preparacions per rebre, de la manera menys ridícula possible, un 2016 que Austràlia ja fa hores que coneix. Però sobretot avui és el dia que surt als carrers l’Home dels Nassos, el que en té tants com dies té l’any. Curiosa i entranyable tradició aquesta. Mentre el veia passar aquest migdia per la plaça de la Font tarragonina, després d’alguns anys de no fer-ho, pensava en el sentit d’aquest esdeveniment. És un compendi de les festes nadalenques: té la màgia del Nadal, juga amb una broma com els Sants Innocents, forma part de les tradicions del Cap d’Any i, finalment, no tindria sentit sense la presència dels nens, igual que Reis. Té tots els avantatges: no ocasiona grans problemes d’aglomeracions o de mobilitat urbana i és barat des del punt de vista de l’erari públic, qüestió gens menyspreable. Que duri anys i anys, doncs.

I parlant d’anys, toca acomiadar-se del que acaba, tant intens, memorable o oblidable (tot alhora) com els anteriors, i rebre el nou amb la mateixa il·lusió i prevenció (també alhora) que els anteriors. Acaba en setze, com els jutges dels castellanoparlants. Serà indicatiu d’alguna cosa? Bon any nou a tots els lectors del bloc.

[Imatge: rellotge de l’Ajuntament de Tarragona, foto Eva Hidalgo, www.cadenaser.com]

Després de l’empat, després de la broma

El procés de negociació entre Junts pel Sí i la CUP, encara no conclòs, per investir el nou govern de la Generalitat, no ha merescut per part meva cap comentari fins el moment. Si fem excepció de la ingènua broma d’ahir, dia dels innocents, la veritat és que aquest bloc ha passat de puntetes pel que, segurament, és un dels capítols més crucials d’aquesta mena de serial que estem vivint els catalans des de ja fa anys. I si no n’he parlat mai ha estat per el més benintencionat dels motius: perquè m’ha semblat que publicar qualsevol opinió, crítica, comentari a favor o en contra contribueix a enrarir un ambient ja de per si enrarit. Tota presa de posició que hagi fet qualsevol de nosaltres, mers espectadors d’aquest moment del procés, haurà tendit a definir un escenari maniqueu, a enrocar posicions i en definitiva, a fer soroll per no res. Ja no parlo dels insults o exabruptes a la xarxa: parlo només d’apunts en blocs seriosos, i aquest ho és.

Però crec que ha arribat l’hora de ficar cullerada, un cop acabada l’assemblea de la CUP de diumenge, amb el resultat de tots conegut. I per fer-ho tot trencant una llança, en certa manera, a favor de la formació dita anticapitalista. No m’identifico ideològicament amb el que defensa la CUP, això és públic i notori, però sempre he cregut que calia buscar i incidir en els punts en comú entre l’opció independentista majoritària, Junts pels Sí, i la CUP i estrènyer, tant com fos possible, els llaços que els puguin unir. Sé que aquesta voluntat ha estat compartida per molta gent, almenys fins el 27 de setembre.

Al respecte, puc aportar tres exemples de la meva experiència personal. Primer, durant tota la campanya electoral sempre vaig manifestar que calia votar Junts pel Sí o la CUP, sense distincions, i així ho vaig reflectir a tot arreu, des del contingut dels apunts d’aquest bloc fins el motiu que va il·lustrar el meu compte de twitter, amb els logos d’ambdues formacions polítiques. Segon, vaig assistir al míting de la CUP a Tarragona com molts coneguts meus que, n’estic segur, després no li vam donar la confiança electoral però que vam escoltar i aplaudir les intervencions dels seus representants: al cap i a la fi eren, són, “dels nostres”. Tercer, lligat a l’anterior: podria parlar de persones ben properes a mi, notòriament pro Convergència o pro Esquerra, que abans del 27 de setembre estaven dubtosos de votar la CUP com una manera de donar-los suport i enfortir així la diversitat d’opcions independentistes. A la vista dels resultats sembla que aquesta remarcable predisposició va ser contraproduent.

Crec que del contingut comú d’aquests tres exemples personals sorgeix el problema original de l’actual desencontre entre les dues candidatures independentistes. Junts pel Sí va donar per fer, per descomptat, que tots els vots de la CUP anaven a engruixir per defecte el saldo independentista, sense parar-se a pensar que si la CUP es va presentar per separat era perquè eren diferents: sembla una obvietat, però convé recordar-ho. Per la seva banda, la CUP va fer una mala lectura dels seus resultats electorals, atribuint la totalitat dels seus vots al suport a un canvi radical de tot el canviable, institucions, maneres de fer i perspectiva de veure les coses, a una lloable rebel·lia contra tot (que podem compartir, per què no?) però també a una aposta per un biaix ideològic que una majoria de la societat no comparteix (ni compartirà mai: les coses són així).

El resultat de l’assemblea de diumenge ha servit perquè veus d’aquí i d’allà s’hagin abraonat de nou sobre el procés independentista en general i sobre la CUP en particular. Els nostres voltors de tots coneguts, en busca de carronya davant qualsevol dificultat, ja han tornat a parlar de “fracàs”, “esperpent” o “agonia” tot resumint l’increïble empat a vots produït a Sabadell. Deixeu-me en aquest punt defensar els de la samarreta. Si s’ha produït el curiós fifty-fifty ha estat perquè s’ha volgut ser escrupolosament democràtic en la presa de decisions. Als partits tradicionals, almenys a alguns, això no es produirà mai perquè el líder que decideix és, per definició, un nombre senar de persones. Sobren, d’altra banda, les insinuacions de manipulació electoral al respecte: no me la crec, i el resultat tampoc és tant excepcional com algunes llumbreres han deixat anar a la xarxa (podem parlar de matemàtiques, però no és el moment), simplement va ser el fruit d’una casualitat. Posats a buscar peròs al desenvolupament dels esdeveniments, cal retreure a la CUP la seva manca de previsió davant un possible empat de vots. Una formació que es proclama assemblearista i que ho demostra amb fets ha de treballar molt millor els temes relacionats amb l’organització i els reglaments de funcionament, per evitar situacions tan galdoses com les viscudes diumenge. Situacions que ens tindran amb l’ai al cor una setmana més, amb els terminis legals a punt de vèncer, transferint la importantíssima decisió encara no presa a un òrgan molt més reduït que, opti pel que opti, rebrà de tot arreu, de dins i de fora, d’aquí i d’allà, dels de baix i dels de dalt.

Confiem en una resolució positiva, imprevista i enginyosa de l’actual moment polític, com si es tractés d’un gir argumental més amb que ens delecten (qui se les miri) les sèries televisives de més popularitat. Ja fa anys que això és un culebrot, però segueix aguantant capítols i més capítols mentre l’audiència no decau. Encara.

[Imatge: foto Iván Jiménez, www.naciodigital.cat]

 

Nova proposta de Junts pel Sí

A la vista de l’empat d’ahir a l’assemblea de la CUP, i conscient de que s’han de fer noves concessions per tal que la investidura de Mas caigui en gràcia a més del 50 % dels militants de la formació anticapitalista, Junts pel Sí ha fet una nova proposta: el pentinat “cop de destral”, que és trending topic entre les cupaires del sector morro fort, serà obligatori per tots els alts càrrecs de la Generalitat. S’espera que amb aquesta mesura, un autèntic pla de xoc (no com l’altre), els 1.515 votants que ahir no veien encara les coses clares veuran definitivament la llum. Com a prova de que la proposta va de veres, la consellera Munté ja ha passat aquest mateix matí per una acreditada perruqueria de la capital per fer-se el new look i ha penjat la foto a les xarxes.

Ja torna a ser Nadal

Ja torna a ser Nadal. Unes eleccions parlamentàries i una transcendental assemblea política, col·locats en el calendari de forma gens innocent, no aconseguiran fer-nos oblidar la commemoració del naixement de Jesús. Ja torna a ser Nadal. Bé prou que ens en fan memòria contínuament, de forma tenaç, els mil missatges convidant-nos a buidar les nostres butxaques en la seva doble faceta consumista o solidària. Ja torna a ser Nadal. De nou hem hagut de fer front a les polèmiques de cada any, que si llums als carrers, que si els pessebres han de ser així o aixà, que si tió o reis. Ja torna a ser Nadal. Ja hem superat amb èxit la fatigosa Marató de TV3, la insofrible cantarella dels niños de San Ildefonso i l’estressant compra dels regals, i n’hem sortit amb vida.

Ja torna a ser Nadal i toca viure’l i gaudir-ne. Pau i felicitat per tothom.

[Imatge: pessebre instal·lat a la plaça Major de Mataró el 2012; unamicadetotarreu.com]

I tiro perquè em toca

Els resultats de les eleccions espanyoles (no “generals”) d’ahir han tingut la virtut-defecte de fer que es replantegi novament tot el que fa referència al procés sobiranista català. Com que una força catalano-estatal, que ha guanyat aquí i té una presència no determinant però sí important allà, ha promès un referèndum, ara resulta que hem de desteixir part del full de ruta assolit: alguns en diuen tornar a la pantalla anterior del nostre particular videojoc; jo, que sóc d’una altra època, en dic tornar a una casella anterior, com el joc de l’oca.

L’alineació planetària ha donat una combinació que dóna molt de joc, sens dubte, i permet fer volar tots els coloms que vulguem, però com diria Rajoy el filòsof, “una tassa continua sent una tassa”: imaginar-se que es pugui formar un govern entre el PSOE, Podemos (més amics, marees i coneguts) i IU, que aquest govern tingui el suport dels nostres partits independentistes, que inclogui un referèndum (o consulta o com li vulgueu dir) i que es pugui realitzar ja demana importants dosis de fantasia. I si s’arribessin a posar les urnes, el referèndum exigiria una reforma constitucional que, com saben ja fins i tot els pàrvuls, exigeix unes condicions impossibles d’assolir; i si no exigís aquesta reforma, és a dir, si fos una consulta sense més ni més, ja no cal fer-la perquè ja la vam fer: ja estem en una pantalla (o casella) posterior.

Només la impossibilitat de formar govern aquí (veurem què decideixen diumenge ses majestats les CUP) faria que s’hagués de replantejar tot: noves eleccions, retrocés de l’independentisme… ens obligarien a fer marxa enrere i reconsiderar el camí seguit. Trist colofó quan semblava que tot tornava a estar encarrilat.

Ja veig a venir que el 2016 serà també interessant i divertit.

[Imatge: www.racoindependentista.cat]

De nou en campanya (i 7: si tu no hi vas…)

Final de campanya electoral. És el dia de passar l’escombra:

* Amb el debat d’ahir nit (a set!), TV3 es va rendir definitivament al sòrdid món de la cridòria tan ben representat a les televisions privades. Els candidats, parlant dos, tres… o tots set alhora, van ser incapaços d’articular un debat entenedor, mentre la directora-presentadora, una Mònica Terribes que ha tingut millors èpoques, s’esforçava sense èxit en transformar l’orgue de gats en una orquestra mínimament harmònica.

* Però qui va dissenyar la propaganda electoral de Democràcia i Llibertat? Per mi que deu ser de la CUP perquè sembla feta perquè ningú no els voti. Cartells en blanc i negre, fotos dels candidats que sembla que hipnotitzin qui els mira (com molt bé va escriure l’altre dia un entès en un diari), lletres guixades amb bolígraf… Tampoc recordo que tinguin cap eslògan. En fi, res que convidi a agafar les seves paperetes i a dipositar-les amb excitació a les nou en punt a les urnes corresponents. I mira que ho necessitem!

* No en farem més llenya de la necessària, pobre home, però hem de reconèixer que molts tindrem una íntima satisfacció si diumenge al vespre els resultats donen zero diputats a la unió de Duran i companyia (UDC). No vulguem ser comprensius ni hi busquem excuses: aquest home és el representant més qualificat de la casta política, en el sentit més negatiu del terme. Un amic meu va crear ahir el hashtag #etqueden3diescerillo: dilluns, l’inquilí del Palace haurà de fer les maletes. Bon vent.

* S’ha d’anar a votar diumenge? Jo hi aniré, i des que la CUP va dir que calia abstenir-se, ho faré amb més entusiasme. S’ha de reconèixer als nois de la samarreta una especial habilitat per sortir amb ciris trencats quan més inoportuns són (els ciris). Si l’independentisme conseqüent o el que es creu el referèndum del de la cueta (concedim-li el benefici del dubte) anem a votar massivament diumenge els beneficis per al procés són ben evidents. És una llàstima que alguns no ho sàpiguen veure així. Per cert, molt bo l’anunci de l’Assemblea: amb el sofà torna l’autonomisme (“si tu no hi vas…”).

[Imatge: foto ACN; www.ara.cat]

 

De nou en campanya (6: i tu més)

Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat.

De manera que em vaig plantificar davant la caixa tonta per sentir els conspicus representants dels dos partits del règim, diguem-ho així, que veuen amenaçada la seva hegemonia als comicis de diumenge que ve. I no m’estranya que la vegin amenaçada. El nivell va ser no gallinaci, sinó el d’algun animal que es desplaci més arran de terra. Al quart d’hora ja estava embafat de tant foc creuat a base de promeses per complir (l’un) i promeses complertes (l’altre), de retreure accions de govern (l’un) i de recordar l’herència rebuda (l’altre) i d’ensenyar les inevitables cartolines amb barres (l’un) i de llegir folis dispersos de l’argumentari (l’altre), amanit tot amb “no és veritat”, “deixi’m parlar” o “li diré una cosa”.

La cosa va arribar al seu clímax amb un encreuament de desqualificacions (indecent vs. roí), impròpies de qui presideix un govern o de qui aspira a fer-ho. L’escena em provocà una certa vergonya aliena, barrejada amb la satisfacció de saber que els nostres polítics, els d’aquí, no cauran mai tan baix, per moltes coses que se’ls pugui retreure. Satisfacció compartida amb la que causa el pressentiment de que diumenge que ve el parlament espanyol, que tant ens afecta encara, ens agradi o no, es converteixi en un formatge ben virolat i de difícil digestió.

[Imatge: www.ara.cat]

De nou en campanya (5: planxem i arruguem en comú)

Avui toca parlar del conglomerat aquest progressista i catalano-espanyol que té tants noms i tantes sigles, però que tots tenim clar qui són. I toca parlar-ne perquè una de les seves veus més destacades, Ada Colau (que no és candidata) va deixar anar en un míting de Madrid (ciutat de la qual no és alcaldessa) unes afirmacions que han provocat un cert rebombori. Concretament, que Madrid “pot tornar a ser la nostra (referint-se als catalans) capital”. Després ha hagut de matisar les seves paraules, seguint aquest “anar planxant i anar arrugant” molt típic d’aquella/es formació/ons, possiblement degut a la pluralitat de partits, entitats, parers i sensibilitats que els caracteritza: “confluència” en diuen ells; “pila de greix” en podrien dir els seus enemics, que no són pocs.

No és el meu cas. Des de fa un temps intento no passar-me de rosca amb aquesta gent (necessiten urgentíssimament una paraula-marca que els defineixi amb precisió). Tot el contrari, potser acabaran tenint un paper més important del que ens pensem en el desllorigador del procés sobiranista. Almenys una part d’ells. Jo m’aprofitaria del que tenen de bo.

Contestant a la senyora Colau i a les seves inquietuds capitalines, cal recordar-li que la situació és exactament la contrària a la que ella afirma: Madrid no serà la nostra capital perquè ja ho és ara, aquest és el problema. O no és la capital que decideix corredors mediterranis, envaeix competències i presenta querelles contra els nostres dirigents polítics?

L’entusiàstica afirmació de Colau va precedir la de Pablo coletas Iglesias, que no es cansa de repetir que amb ell al poder ens autoritzaria un referèndum. No sé, això em sona massa a l’apoyaré de Zapatero pronunciat en un moment en què tenia coll avall que perdria les eleccions (abans de l’11-M). Després va passar el què va passar. Es pot, doncs, formular el següent principi polític: tota promesa en favor de més llibertats per Catalunya pronunciada per un dirigent espanyol és inversament proporcional a la probabilitat que tingui d’arribar al govern i fer-ho realitat. No puc negar que em sona bé el discurs podemita d’aquesta campanya (ideologies a banda, naturalment), però molt em temo que quedarà arraconat en un petit grup parlamentari de l’oposició. I si, al contrari, tinguessin un resultat espectacular (vés a saber), doncs no passa res: es planxa l’arruga.

[Imatge: www.eldiario.es]

De nou en campanya (4: un ministre que ens il·lumina)

La darrera aportació dialèctica a la campanya electoral per part de Jorge Fernández Díaz, del PP (aquell senyor d’expressió avinagrada que és ministre d’Interior) ha estat afirmar que els partidaris de la independència són uns “il·luminats”. Ho diu ell, que l’altre dia confessà tenir una mena d’àngel de la guarda personal, de nom Marcelo, que l’ajuda a aparcar… És completament seriós. Ja compto les hores que falten per veure el “Polònia” de la setmana que ve.

Il·luminats. Ho diu també qui s’ha dedicat, en l’exercici del seu càrrec, a condecorar Verges (advocacions marianes, vull dir, no verges vives). En fi, per a ell el pollastre, però potser que trobi un qualificatiu més adequat per als casi dos milions de persones que intentem tirar endavant una aposta política tant racional com legítima, tant pacífica com necessària.

[Imatge: caricatura de Jaume Bach; www.eldiario.es]

 

De nou en campanya (3: les comes i els accents)

No crec que hagi passat per alt a qui hagi donat el vist-i-plau al disseny gràfic de la campanya electoral d’ERC. El cas és que ho ha deixat passar. Em refereixo als cartells amb l’eslògan “Som República”, on la distribució de les dues paraules fa que l’accent de “República” sembli una coma que separa les dues paraules. Me’n vaig adonar al primer instant i, que jo sàpiga, ningú ho ha fet públic comentant-ho. Podria ser intencionat. La publicitat, electoral o no, precisa d’aguditzar l’enginy i ens sorprèn cada dia amb innovacions de tot ordre, i aquesta, “Som” (el què?), “República” (així, ‘monda i lironda’) en podria ser una. Però no, no ho és. Els d’Esquerra són República, com els socialistes són la solució. I no cal donar-hi més voltes.

Pel que fa al producte ofert, candidatures i proposta programàtica, res a dir, inclosa la fins a cert punt sorprenent aposta per Gabriel Rufián, la solució ideal a aquella difícil equació per al catalanisme dels darrers quaranta anys: la síntesi entre la immigració de segona generació i la causa independentista, concretades en un personatge que no diu mai una paraula més alta que una altra (potser Joan Tardà li hauria d’encomanar un pèl de temperament) i, atenció, en castellà. Podrà ser discutible aquesta darrera aposta, i certament a més d’un no li plaurà, però no està de més repetir l’argumentació del propi interessat respecte a la qüestió: “no hi ha res més trencador que l’independentisme parlant en castellà”. Com tampoc estarà de més recordar els usos lingüístics dels mítings de Convergència, no fa tant, depenent de la població on es feien. O les mans i mànigues que feien tots els partits, Esquerra inclosa, per estar presents amb la seva paradeta a la Fira d’Abril del senyor aquell del choped.

L’accent del cartell d’ERC es confon amb una coma. Potser el fet amaga un símbol: que l’accent que de ben segur posaran els diputats escollits en la seva tasca parlamentària contribuirà a la consecució de la nostra llibertat nacional. Per aconseguir no una simple coma, sinó un punt i a part definitiu.

[Imatge: www.catdialeg.cat]

De nou en campanya (2: del perquè d’un vídeo del PP)

No sé si va ser Oscar Wilde o algun altre pensador enginyós que va dir una vegada que quan una cosa es posa de moda, deixa de ser una moda. Més o menys aquest és el procés que està seguint el fenomen hipster, que va començar essent una moda (és a dir, original creació d’una minoria) i ha acabat posant-se de moda (és a dir, borreguil seguiment d’una majoria). La prova d’això és que ja hi ha hipsters al PP, que el partit està aprofitant com a material de campanya, en vídeos i xarxes socials, per a diversió de l’opinió pública, sempre tan foteta.

Que el PP sigui també ara el partit dels nois barbuts i clenxinats (crearan la corresponent sectorial?), i que hagi donat al fenomen una certa importància mediàtica resulta una mica xocant. L’única explicació que li trobo és que el partit de la gavina no cerca fer-se el modern, ni que els voti el col·lectiu hipster o similar (difícilment quantificable, per cert), sinó un altre col·lectiu: el de les perruqueries. Assabentats que UDC, el partit de Duran i Lleida, ha proposat una rebaixa de l’IVA en aquest sector professional (no és conya), el PP contraataca amb el vídeo d’exaltació hipster en la lluita per atreure’s el cobdiciat vot del gremi de la pinta i la tisora, molt interessat perquè aquella moda ho continua sent, més que res per fer més caixa.

I així la campanya electoral ha unit novament els polítics i els perruquers, experts en l’art de prendre el pèl a la gent, cadascú a la seva manera.

[Imatge: www.asivaespana.com]

De nou en campanya (1: Mira Sánchez, no em vinguis amb més romanços)

De nou una campanya electoral. Les acabaré avorrint, i mira que m’agraden. Més si és per escollir el parlament d’un país del que aviat desconnectarem (resem). Per tant, caldrà prendre-se-la amb una sana distància i amb certa ironia. Comencem amb la primera publicitat que vaig veure al carrer, la socialista.

Les banderoles llueixen la cara de Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE, amb els corresponents (i innecessaris) retocs de Photoshop. En fanals contingus la que penja és Carme Chacón. És curiós, perquè aquesta senyora no és candidata a presidenta del govern espanyol ni tampoc és cap de llista per Tarragona. Ens diuen que són “la solució”, i reblen el seu missatge amb el hashtag “fem fora Rajoy”. Si tu no hi vas, ells tornen, però ara al revés: si tu hi tornes, ells se’n van.

Mira Sánchez no em vinguis amb més romanços,

apa vés al ‘quartel a comer garbanços’

Cap argument o proposta en positiu, només que marxi el PP. I del tema nostre, millor no parlar-ne. Escaldat pel record d’algun dels seus predecessors, aquesta vegada no apoyará res; que tampoc compliria, naturalment.

apa, vés, que amb mi res pots venir a buscar,

ja en tinc d’altres que em tallen el bacallà.

 

[Fragment de la cançó popular ‘Niña salerosa’, inclosa al disc La Trinca, de la Trinca, naturalment; imatge: foto EFE, www.antena3.com

 

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘geeks’.

Ni al diccionari català ni tampoc a l’anglès: no hi surt i no sé d’on ve el terme.

Els geeks són els fanàtics de la informàtica i de les noves tecnologies. Tots en coneixem alguns, el que passa és que els etiquetem més aviat com a friquis, impròpiament. Consultant la Viquipèdia, on si no, m’assabento que aquest mot tenia en un principi (parlo dels llunyans anys 90) una connotació pejorativa i designava aquells individus asocials que es refugiaven en l’ordinador i totes les seves potencialitats, quan la resta de la humanitat encara miràvem amb suspicàcia tot aparell amb pantalla i cables que no fos un televisor. Amb els anys, inevitablement hem esdevingut dependents (anava a escriure esclaus) de la informàtica i de la seva contínua evolució. En conseqüència, els geeks han passat a l’ofensiva, han fet valer la seva raó i han exhibit el seu orgull, fins al punt de crear el Dia de l’Orgull Geek (el 25 de maig, per si algú s’ho vol apuntar a l’agenda, electrònica naturalment). Com no podia ser d’altra forma, els geeks també han creat la seva pròpia subcultura, en forma de manera de vestir-se, de relacionar-se, etc.

Cal no confondre els geeks amb els nerds (que són més aviat els ‘empollons’ de tota la vida però que no dominen necessàriament l’electrònica) ni tampoc amb els hackers (geeks d’un nivell més elevat, defensors del programari lliure o pirates sense escrúpols, depèn de la valoració moral que en vulguem fer).

[Imatge: www.geekwire.com]

 

Homenatge a Artur Bladé i Desumvila

El proper 23 de desembre s’escau el vintè aniversari de la mort d’Artur Bladé i Desumvila, l’escriptor i periodista nascut a Benissanet i que tant vinculat estava a Tarragona. Amb tal motiu s’ha iniciat un homenatge consistent en un extens programa d’actes organitzats pel Departament de Cultura, Òmnium Cultural del Tarragonès i l’Institut Ramon Muntaner, que durarà fins el març de 2016: exposicions, conferències, taules rodones, rutes literàries… Des del 9 de novembre passat ja es pot visitar l’exposició “Artur Bladé i Desumvila, escriptor de l’Ebre català i cronista de l’exili”, a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Més informació: http://arturblade.gencat.cat/index.html

http://bibliotecatarragona.gencat.cat/ca/detalls/noticia/ArturBlade

 

‘Ocho apellidos catalanes’

Prèvia: encara que el tema de les relacions sentimentals inter-autonòmiques m’és d’especial interès, mai no he arribat a veure ni al cinema ni a la televisió Ocho apellidos vascos, l’exitós precedent de la pel·lícula que avui comentem. Els poc engrescadors comentaris que em van arribar d’aquell film (“té alguna escena divertida”, “per passar l’estona”) van fer que passés per complert de les tribulacions entre el sevillà Rafa i la basca Amaia.

Però resulta que l’èxit, almenys de taquilla, ha propiciat una seqüela catalana i aquí ja se m’ha plantejat el dilema de veure-la o no, i ha estat que sí. El morbo de saber què diuen, i què no, i com ho diuen, i com no, hi ha contribuït. Amb algunes prevencions i en terreny diguem-ne identitàriament neutral, això sí: en un cine de les Canàries.

Les crítiques, com se sap, han deixat la pel·lícula a l’alçada del betum. Vulgar còpia de l’original, esquetxos sense gràcia, interpretacions planes… He de dir, en honor a la veritat, que no la vaig trobar tan dolenta com em pensava. Parlo des de la perspectiva més formal, d’anar a veure una comèdia “per passar l’estona”, com se m’havia dit quan es va estrenar la versió basca. Una altra cosa és el fons, el tractament dels tòpics peninsulars i, naturalment, del procés sobiranista, en ple apogeu en el moment d’estrenar aquesta cinta, per alegria dels seus exhibidors.

Pel que fa als tòpics, cap motiu de queixa, per diverses raons. Per començar, tothom rep, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica, posició social o activitat professional. A destacar, al respecte, la repassada que es fa del món hipster, francament còmica. En segon lloc, perquè els tòpics són els de sempre (per això són tòpics…) i per tant tornen a sortir els bascos exagerats, els sevillans ganduls o els catalans pesseters. Res de nou. I en tercer lloc perquè si a aquestes alçades algú encara se l’agafa amb paper de fumar quan sent determinats llocs comuns, doncs s’ho haurà de fer mirar.

Això val també amb matisos pel tema llengua, que dóna molt de joc a la pel·lícula (de fet s’hi senten les quatre més importants de l’estat, la qual cosa no hauria de passar desapercebuda). Pot arribar a ser divertit sentir el tal Rafa imitant l’accent català, menjant-se les vocals finals i exagerant les eles velars, ho admeto. El que passa és que, com sempre, amb les llengües no es juga net del tot, i el català continua apareixent com una raresa, com una nosa, com una peculiaritat, és a dir, tot l’equilibri (almenys aparent) de pobles, personatges o tòpics que la pel·lícula reflecteix, desapareix amb les llengües.

Pel que fa al procés independentista, com és sabut, apareix formant part d’una ficció per enganyar una de les protagonistes (oblidable Rosa Maria Sardà), en la línia de Goodbye Lenin! És a dir, la voluntat d’una majoria de catalans (o, com a mínim del 48 %) queda reduïda aquí a una comèdia, a una tramoia, a una mena de caprici local en forma de festa temàtica en un poble medieval decorat amb estelades (per cert, no hi apareix cap bandera catalana, la de tota la vida vull dir). Dóna la sensació de que el missatge de fons és que uns quants catalans “juguem” a països, com els nens juguen a lladres i serenos o a cuinetes.

Però potser l’element per estar-hi més en desacord seria el propi títol de la pel·lícula: la subtil identificació entre Catalunya i una procedència familiar i geogràfica concreta, la inconscient equivalència entre “ser català” i tenir vuit cognoms catalans, la fal·làcia mil vegades repetida per molts, des de La Razón fins a la Chacón (perdó per la rima), la referència a la puresa de sang, tant cara a les Castelles com desconeguda a Catalunya. És que López no és un cognom català? I Rovira, cognom de l’actor malagueny protagonista, què és?

En fi, la sensació que em queda després de veure la pel·lícula és que no cal donar-li més importància de la que té. Ni ofèn, ni tampoc és brillant. Ni ajuda al procés, ni el perjudica. Hi haurà gent que hi riurà molt i n’hi haurà que no els farà pèl de gràcia (les reaccions del públic canari, unes quinze persones a la sala, van ser bastant circumspectes en aquest sentit). Tal dia farà un any.

Com a anècdota personal cal explicar que, anant al cinema de Las Palmas, em vaig creuar pel carrer amb dos ministres espanyols (així, com sona): un era Soria, d’aquella capital, el de les factures de la llum, que em va saludar com si em conegués d’alguna cosa (no és el cas); l’altre era el de Justícia, de nom Catalá (en majúscula), el de les querelles. Aquest no, que no em va saludar.

[Imatge: www.filmaffinity.com]