No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘kranking’.

Sabeu el spinning, aquella bicicleta estàtica que permet fer exercici amb diferents intensitats al ritme de la música o d’un entrenador “canyero”? Bé doncs, l’inventor del spinning (resulta que això ho va inventar algú amb nom i cognoms) va idear també el kranking, la versió per exercitar no les cames sinó els braços. Es tracta d’un aparell amb una mena de pedals accionats amb les mans, per enfortir, m’imagino, el que tècnicament es denomina “tren superior” del cos (de cintura en avall és el “tren inferior”: ara entenc perquè es diu d’algú que “està com un tren”).

El fascinant món dels gimnasos i dels seus mil aparells mecànics o digitals, amb els quals millorar el cos (o aquesta és la intenció), dóna la benvinguda, doncs, a una nova baluerna més pròpia d’un anunci de teletienda. Veure gent fent anar l’aparell, dreta i donant voltes monòtonament a un pedal que té l’aspecte d’un tallador de fiambres, no deixa de tenir un punt còmic.

Còmic? Davant un nou aparell gimnàstic de nom anglosaxó, no s’hi val a riure, sobretot si ets dels primers en descobrir-lo i fer-lo servir… per anar corrents a explicar-ho a les amistats, que es moriran d’enveja.

[Imatge: www.newyorker.com]

 

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘blister’.

Paraula i concepte plenament instal·lats a la vida quotidiana, però que jo fins no fa gaire no vaig saber relacionar l’una amb l’altre. És a dir, el mot m’era familiar i sabia perfectament, com el 99 % de la població, el què designava però no era capaç de lligar-los mentalment. Tampoc és tan estrany en mi, però aquest no és el tema d’avui.

Bé, al gra. El blister és aquesta manera omnipresent d’empaquetar i vendre petits productes de tota mena, alimentaris, farmacèutics, de neteja, de ferreteria, de papereria, etc. Agafen un cartró, hi col·loquen la mercaderia i a sobre hi enganxen un plàstic transparent. Segons la naturalesa del producte, li fan el buit. La càpsula resultant és altament pràctica per emmagatzemar, transportar i, sobretot, presentar al consumidor perquè, pobret, no es fatigui gaire i només li calgui allargar la mà i prendre’l dels expositors del comerç corresponent. Van començar essent només els medicaments però al final tot hi ha sucumbit, des de bombetes fins el formatge a talls. Els blister, autèntics mascarons de proa del consumisme compulsiu, aconseguiran enterrar definitivament els dependents, els taulells i el tracte personalitzat que caracteritzava fins no fa tant els hàbits de compra.

Sí, clar, són molt pràctics a l’hora dur-los a casa, però molt dificultosos d’obrir, els blister. Com es fa per extreure’n el producte? Misteri. Jo sempre he de menester unes tisores per tallar el plàstic perquè no hi ha manera d’arrancar el cartró de darrera. I un altre problema, i aquest realment transcendental: a quin contenidor s’ha de llençar? Al dels envasos o al dels papers? Gran dilema.

[Imatge: el paradigma dels blister: el de les piles; www.homeservi.com]

Mil cinc-cents quilos

L’expressió “aquests quaranta anys” referida a la dictadura de Franco i que tant es va repetir durant la transició, cobra una segona vida justament avui. La mort d’aquell individu torna a ser una referència per parlar “d’aquests quaranta anys”.

Recordo molt bé l’instant d’assabentar-me del “final biològic” (eufemisme que circulava en aquell moment) del dictador. Sempre se’m quedarà gravada la imatge del meu pare, incorporat al llit, amb el transistor sobre els genolls, escoltant les notícies que ja parlaven de banderes a mig pal, escoles tancades i les previsiones sucesorias. Al preguntar-li: “Què, ja s’ha mort?”, el meu pare em va ordenar silenci duent-se un dit als llavis mentre em va mirar fixament. Els ulls del meu pare expressaven una barreja d’il·lusió continguda, interès palmari per saber cada detall informatiu i un punt de preocupació pel que pogués passar a partir d’aquell dia. Una mirada inoblidable.

De la “simpatia” que el meu pare tenia pel franquisme i per l’autòcrata que li donava nom podria explicar més d’una anècdota familiar, però em limito a dir que quan el meu pare, després del 1975, encara blasmava els estralls d’aquell individu i es lamentava de la durada del seu règim, la resta de la família li recordàvem els 1.500 quilos de la llosa de la seva tomba, que garantien la impossibilitat de cap mena de tornada enrere.

Segur? Amb els anys, aquesta impossibilitat d’una tornada enrere no sembla tan clara. La commemoració d’aquests nous quaranta anys està posant de relleu aquests dies que el règim no va quedar mort ni molt menys: partits que no el condemnen, plaques i estàtues del gallego i de la seva tropa, negativa a revisar processos judicials o a dignificar les víctimes del franquisme, misses, esqueles, banderes pre-constitucionals… Una llosa molt més lleugera d’aixecar, pel que sembla.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

El dia de la comuna

Avui, 19 de novembre, és el World Toilet Day. Dit en anglès queda més fi, però és el Dia del Vàter, de la Comuna, de l’Excusat o, posats a fer país (encara hi ha combat, companys i companyes), el Dia de Cal Felip. El va instituir fa alguns anys l’ONU i, malgrat que cridi l’atenció i pugui ser objecte d’acudits o brometes més o menys encertades, el cert és que es tracta de quelcom tan seriós com fer conscienciar a la societat de que encara hi ha molta gent que no disposa d’un adminicle d’ús habitual entre nosaltres des de fa dècades. En efecte, a molts països encara és habitual fer les necessitats (observeu amb quina elegància he evitat el mot cagar) en latrines antihigèniques, en incòmodes forats en qualsevol racó de les cases o, com els nostres avantpassats prehistòrics, al mig del camp.

Bé, potser sí que aquest Dia es presta a alguna facècia o comentari irònic. L’actualitat no podia ser més oportuna en aquest sentit. La ciutat de Barcelona s’ha afegit a la commemoració del World Toilet Day omplint l’aire i les narius dels seus habitants d’unes misterioses olors molt semblants a la que desprèn la matèria orgànica que tothom deixa anar al vàter. Si la pudor que feia l’aire barceloní tant ahir com avui és digna de prime time televisiu és perquè n’ha de ser molt, de desagradable. La pregunta del milió, és a dir, d’on venen aquestes aromes, no sembla que hagi tingut resposta convincent fins ara. Descartada una fuita de gas o similar, es va apuntar que venia dels horts del Baix Llobregat, cosa ben poc plausible si pensem que la superfície a conrear (i per tant, a abonar) en aquella comarca és lamentablement petita, i no crec que la matèria incorporada a la terra causi cap estrall olfactiu. D’on ve l’olor? Formarà part de la guerra bruta, mai millor dit, de l’unionisme, desitjós de crear més mala maror de la que nosaltres mateixos ens creem? Potser ens quedarem amb les ganes de saber-ho. O potser acabarà essent un tema per Cuarto Milenio.

[Imatge: kwinoja.wordpress.com]

Donar-ho tot per segur

Diumenge una dona va morir al Vendrell en caure d’un tercer pis, en el què, aparentment, era un suïcidi o un accident. Els veïns no van esperar gaire a trobar-ne un culpable, la parella de la víctima, i a recordar que les discussions eren freqüents. Tot i que en el moment dels fets no havia ningú més al pis, els mossos van localitzar i detenir l’home. La població, l’Ajuntament i els mitjans de comunicació, a partir d’aquestes simples aparences, van decretar urbi et orbe que allò era un cas de violència masclista (“de gènere” continuen dient-ne) i van activar el protocol corresponent, concentració a la plaça, minuts de silenci, condemnes, etc. La mateixa Generalitat va donar com a bones les primeres informacions quan va fer públic un comunicat.  Ara s’ha sabut, després d’una primera instrucció policial, que l’home no va tenir relació directa amb la mort, ja que va poder demostrar que no estava al pis en aquells moments.

Esperàvem una rectificació de l’Ajuntament, que s’ha limitat a dir que no es fa enrere en el minut de silenci, tant precipitadament convocat sense aclarir tots els detalls del tràgic succés. Esperàvem també una rectificació dels mitjans de comunicació. TV3 ho ha dit de passada, amb la boca petita, com si li sabés greu. També El Punt Avui ha hagut de corregir a l’edició digital la notícia en paper d’avui mateix, que parla sense embuts de “crim” i “homicida”.

Donem per segur el que potser no ho és tant de segur. No necessàriament és llet, encara que sigui blanca i a dins d’una ampolla, però la conjunció astral dels prejudicis dels veïns (discussió+caiguda=assassinat en tota regla) i del vell axioma periodístic de “que la veritat no t’espatlli un bon titular” donen com a resultat la ridícula successió de fets al Vendrell aquests tres dies. No crec que tot plegat faci cap favor a la lluita contra la violència masclista, més aviat al contrari: suposa un pas més cap a la seva banalització.

Per cert: el matrimoni era magribí. No vull pensar que aquest detall hagi influït en la determinació dels veïns a l’hora de delatar la parella de la víctima. I ara.

[Imatge: foto Ajuntament del Vendrell, www.elpuntavui.cat]

No ho busqueu al diccionari. Avui: l”outfit’

Anglicisme que designa, més o menys, el conjunt de roba i complements més adequat per a cada ocasió. Antigament, l’únic estrangerisme que se sentia era allò de la ténue de soirée, aplicat als vestits de nit de senyora, però el gal·licisme ha quedat demodé, si se’m permet la ironia.

La indústria de la moda, potent i prepotent, la que ens dicta vulgues que no cada detall de la nostra personalitat (almenys l’aparent), està darrere aquesta paraula i aquest concepte. Perquè ja no es tracta de la divisió tradicional entre vestir “formal” (feina o compromisos) i “informal” (temps lliure o estar per casa), amb roba intercanviable. Què va. Ara hi ha un outfit per a cada ocasió: per anar a l’oficina, per sortir a passejar, per a un sopar amb amics, per anar a la platja o a la discoteca, per a una entrevista de feina, per l’hivern, per l’estiu… i, naturalment, per a cada edat i per als dos sexes. És una vulgaritat i fa pobre, això de repetir peces de roba, calçat, cinturons o joies en escenaris o contextos canviants.

Cal doncs no només anar a l’última moda sinó observar un rigorós outfit, presentant-se perfectament conjuntat a l’event (com diuen alguns) corresponent. Les revistes del ram i les webs d’últimes tendències, que n’hi ha moltes, estaran encantades d’orientar-vos sobre l’assumpte, i encara més les botigues que viuen d’això.

[Imatge: www.tenerclase.com]

Llibertat, igualtat, fraternitat

De nou el terror (sense cometes, Vilaweb, us ho demano) colpeja el cor d’Europa. Novament toca solidaritzar-se amb una ciutat i una societat. Novament toquen les accions necessàries però rutinàries: els llaços negres, les banderes a mig pal, els minuts de silenci, els dibuixos emotius a les xarxes socials i les previsibles declaracions dels alts dignataris. Novament cal proclamar, des de tots els mitjans on sigui possible, que ens reafirmem en els valors que donen títol al meu apunt d’avui, que són els principis de l’estat colpejat ahir nit i que són l’objectiu de qui té la violència i la irracionalitat com a únics arguments.

Toca tot això, però toca també fer examen de consciència. Toca reflexionar quina part de culpa té (tenim) la societat del continent bressol de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, quan no sap o no pot fer partícips d’aquests valors els nouvinguts. Uns nouvinguts que han fugit, en molts casos, de situacions de barbàrie provocades, permeses o no evitades precisament pels governs (i els seus aliats a l’ombra) que ara es lamenten de les accions terroristes als nostres trens, als nostres museus o a les nostres discoteques.

Encara un element de debat: dijous hi va haver un atemptat terrorista a Beirut que va provocar 41 morts i 200 ferits. La més absoluta indiferència, quan no el silenci periodístic, ha seguit el fet. Potser aquest capteniment, habitual des de fa molts anys amb totes les desgràcies que passen al Proper Orient, està també en l’origen del que avui estem lamentant i condemnant.

Ni carn, ni peix

L’OMS, aquell organisme de l’ONU que s’ocupa de la salut de la Humanitat (més o menys: és un dir), acaba d’incloure determinats productes càrnics (els “processats”) en la llista de substàncies potencialment cancerígenes. També ha pontificat sobre els hipotètics perills de la carn roja.

Ja s’han produït les dues reaccions extremes esperables. Els que es creuen a ulls clucs les directrius d’aquell organisme, tot eliminant de per vida la carn de la seva dieta, encenent les alarmes del sector implicat, i els que passen olímpicament i irresponsable de les recomanacions de l’OMS, com ja van fer amb el tabac: va bastar que a les capses figuressin aquells tètrics avisos perquè els molt rucs incrementessin les seves dosis de nicotina. Doncs ara igual, s’afartaran de greixos càrnics.

No sé perquè ara precisament s’ha fet pública aquesta decisió, amb quins criteris i pressionats per quins interessos. Que s’ha de menjar menys carn ho sabem de tota la vida. Que determinats productes com el bacó (cansalada virada, on ets?) o les salsitxes de frankfurt no són precisament els aliments més saludables de la nostra nevera també estava més que demostrat.  El fet cert és que a partir d’ara tindrem un nou motiu de prevenció a l’hora de decidir què comprem, què guisem i què mengem. Sigui com sigui, tenim un nou grup d’aliments a afegir a la llarga llista formada per la vedella (boja), l’aviram (grip), el peix (mercuri), les fruites i verdures (plaguicides) o el blat de moro (transgènic).

Avui la carn ja és més dolenta que ahir, però menys que demà. A aquest pas, haurem d’acabar donant la raó als musulmans, als jueus, als vegetarians i als catòlics (aquests només els divendres). Se sortiran amb la seva, mecatxis.

[Imatge: www.uniodebotiguers.com]

 

Perquè som sobirans

Amb aquesta frase ha acabat el manifest llegit aquest vespre a la concentració de la plaça de la Font de Tarragona, convocada en suport a la declaració parlamentària del matí.

Un altre 9-N important, certament. Entusiasme, expectació, por… El meu entorn personal transmetia avui sentiments molt variats davant el que ha estat una decisió transcendental del nostre Parlament. Quan un amic meu ha fet l’observació de que la declaració pot quedar en res sense un govern “de veritat” li he respost que pot ser cert, però que el que ha passat aquest matí és un autèntic pas del Rubicó sense marxa enrere possible.

Per entendre la magnitud de l’esdeveniment hem de fixar l’atenció, una vegada més, en Madrid i la seva reacció, tot activant tambour battant la seva artilleria jurídico-procedimental en la millor tradició rècia castellana: que si un informe del Consejo de Estado, que si un Consell de Ministres extraordinari… i les necessàries amenaces en aquest cas a la flamant presidenta Forcadell, que és qui menys se les mereix. Res que ens hagi de causar sorpresa o inquietud. La fórmula matemàtica Espanya+govern PP+eleccions a la vista ha de donar per força el resultat que estem veient.

De l’altra gran notícia del dia, la investidura (o no) d’Artur Mas, res a comentar. Com menys en parlem, millor. Crec que és millor que deixem que l’olla faci xup-xup lentament, abans que remenar el sofregit empastifant l’ambient de fum com estan fent més d’un i més de dos.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

 

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘spoiler’.

En una ocasió vaig comentar al meu pare que havia començat a llegir una coneguda novel·la d’enjòlit:

(jo): estic llegint el llibre tal, de l’autor qual  

(ell): ah sí, és aquell que l’assassina és la minyona…

El meu pare no ho sabia, però m’estava fent un spoiler, aquesta pràctica consistent en revelar alguna part decisiva de la trama d’un relat, d’una pel·lícula o d’una sèrie televisiva. Res a veure amb aquella peça que duen instal·lada els cotxes de Fórmula 1 (“de carreres”, se’n deia quan era jove) perquè corrin més.

Sí, té traducció al català, però la solució que donen les autoritats terminològiques (filtració) no m’acaba de fer el pes. Entenc que una filtració es dóna quan es revela un secret que el receptor té interès en conèixer i, en canvi un spoiler, si és intencionat, es fa exactament pel motiu contrari: rebentar-te el plaer de gaudir d’una obra ficcional. Hi ha pel·lícules que perden tota la gràcia si t’expliquen el final, sobretot si aquest és sorprenent. No m’estranya que es donin casos de xantatge a les productores, amenaçant-les en esbombar qui és l’assassí d’una obra (que ja no és sempre el majordom…) mitjançant el molt còmode i efectiu recurs de les xarxes socials.

De tota manera, també es produeix la situació contrària. Moltes obres, sigui quin sigui el seu format, tenen un plantejament i una temàtica tan obvis i banals que el seu nus i desenllaç són perfectament previsibles i, doncs, motiu de difusió general sense que ningú se senti ofès o molest. Torno al meu pare. Quan parlava d’una pel·lícula de to romàntic, el seu irònic comentari era invariable: “al final, ell queda amb ella…”.

[Imatge: www.taringa.net]

 

 

 

Pagant sant Pere canta

El Vaticà torna a estar al centre informatiu i no pel que ell voldria. Ahir es van publicar de cop dos nous llibres revelant secrets més o menys escandalosos. Es tracta de Via Crucis, de Gianluigi Nuzzi, i d’Avarizia, d’Emiliano Fittipaldi. El primer explica que per tal d'”agilitzar” les causes de beatificació o canonització, cal untar amb una generosa quantitat de diners el corresponent dicasteri (la Congregació de les Causes dels Sants). Si vols que un parent, un conegut o algú dels teus sigui elevat als altars, cal passar per caixa, com per qualsevol negoci terrenal, i en funció de la quantitat aportada, tindrà més o menys expedit el camí de la santedat.

De fet ja s’intuïa aquesta pràctica. Sempre vam sospitar de la vertiginosa velocitat amb què el fundador de l’Opus Dei (Escrivá de Balaguer) va ser canonitzat. És obvi que la generosa aportació econòmica de la reaccionària i opulenta Prelatura hi devia tenir molt a veure. Ho trobo escandalós i perillós per la pròpia Església, si no sap controlar aquesta i altres fosques pràctiques que revelen els dos llibres abans citats. Hom no pot deixar de relacionar-ho amb una altra pràctica romana completament allunyada del missatge de l’Evangeli i practicada en altres èpoques: la venda d’indulgències. Qui volia assolir l’eternitat escurçant l’enutjosa estança al Purgatori (i s’ho podia permetre), ho tenia ben fàcil: passar per caixa i el Vaticà, content per disposar de més centimets per la Basilica de Sant Pere (o això deien), netejava l’ànima al pecador.

Si en devia de ser escandalosa aquesta pràctica, que va motivar la famosa acció de Luter (clavant les 95 tesis a Wittenberg), origen de la ruptura protestant. Un es pregunta si tota la porqueria que està sortint els darrers anys (escàndols econòmics, sexuals…), unit a la creixent decepció d’amplis sectors de creients (impresentable el darrer Sínode de la Família), no donarà lloc a un nou cisme al si de l’Església catòlica. No seria el primer, ni el segon.

La sortida a la venda dels dos llibres coincideix amb la notícia del nomenament del nou arquebisbe de Barcelona. Des de l’època de don Marcelo, encara me’n recordo d’aquest personatge, tots els que accedeixen a la mitra barcelonina són escrutats del dret i del revés: currículum, tendències ideològiques, tarannà i, és clar, capteniment en relació al país que l’ha d’acollir i a la llengua que haurà de dominar. De l’agraciat amb el premi vaticà, fins ara bisbe de Calahorra, ja s’ha començat a fer el corresponent especejament. Sigui com sigui, donem-li cent dies de cortesia abans de criticar-lo per res, igual com es fa amb els polítics. Si l’Església s’obstina a que el seu regne “sí sigui d’aquet món” (i el que revelen aquells dos llibres sembla confirmar-ho una vegada més), bé estarà tractar-la com el que és, un poder ben terrenal.

[Imatge: Viquipèdia]