No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘segways’

La nova plaga urbana. Són una mena de vehicles de dues rodes accionats de forma elèctrica i amb els quals et pots desplaçar per la ciutat a peu dret i a una certa velocitat. Que siguin “de ciutat” i que pugui anar a una “certa velocitat” explica que pugui esdevenir (com així ha estat) una font de conflictes. Com que no n’hi havia prou amb les bicicletes, amb la seva patent de cors per anar per on els dóna la gana, ara han aparegut aquests trastos perquè circular caminant com s’havia fet tota la vida sigui encara més dificultós sinó perillós.
Es tracta d’un fenomen bàsicament barceloní i lligat al turisme. L’Ajuntament, no sé si amb Trias o amb Colau, ja ha intentat mig regular aquest invent per tal d’evitar mals majors: no poden superar una velocitat determinada i ho han de fer en grups. Però no sembla cap solució. Cada dia, la voràgine de (no sé quin nom tenen els usuaris d’això) ocupen perillosament carrers i places del centre de la ciutat esquivant criatures, gent gran i mobiliari urbà a una velocitat, n’estic segur, més alta que la permesa.
Hi ha l’esperança de que això no passi de ser una moda passatgera pensada per entretenir uns turistes cada dia més avorrits i necessitats de noves experiències. O potser no i han vingut per quedar-se a competir amb patinadors, skaters, bicicletes, motos i cotxes. Ah, i que no m’oblidi dels ricksaws, aquella mena de carruatges amb pedals d’origen asiàtic i que, com no, també van treure el nas fa anys a la nostra capital. Pobra Barcelona.

[Imatge: www.mysegwayexperience.com]

Constitució: esmenes parcials

Ahir al vespre la sala d’actes de Cultura a Tarragona va quedar petita, com se sol dir, per la presentació del llibre Una Constitució per a Catalunya. Santi Vidal en parla amb Marina Llansana. La tríada de ponents justificava certament l’assistència massiva de gent (jo vaig aconseguir una cadira pels pèls): els dos autors, el jutge Vidal i Marina Llansana, i Josep Lluís Carod-Rovira. Potser també l’intensíssim moment polític que estem vivint aquests dies explicava aquesta aglomeració de públic. Finalment, i com em comentà un amic, “Santi Vidal té molt de ‘tirón'” i en puc donar fer per un acte anterior a Tarragona.

No ens enganyem: Santi Vidal té un punt de “jutge estrella”, de vedette, que no sé si a la llarga el beneficiarà o no. De moment se li ha de reconèixer el tarannà valerós que significa haver-se mullat sense mitges tintes pel procés sobiranista, fins al punt de costar-li un sever càstig professional. La raó? Alguns encara no se’n saben avenir: redactar en el seu temps lliure, de forma privada un esborrany de Constitució per a Catalunya.

Doncs bé, l’esborrany ha estat publicat en forma de llibre, acompanyat d’una conversa entre Llansana i Vidal. Més que esborrany, es tracta d’una mena de proposta per ser debatuda posteriorment de forma més extensa i intensa. I jo no vaig perdre el temps perquè ahir a la nit, al llit, en lloc del trosset de novel·la que tocava em vaig entretenir a llegir aquest text volgudament curt (97 articles i quatre disposicions) per marcar distàncies amb la Constitució espanyola.

He de dir, honestament, que no em va acabar de fer el pes la proposta de Vidal i del seu equip. Vidal no és constitucionalista (ni jo tampoc, ni tan sols jurista), i això es nota. La mateixa distribució de títols i apartats peca, crec jo, d’una certa incongruència. Algunes esmenes a fer, no a la totalitat però si parcials, són les referides a temes nacionals. No és de rebut que es declari que “Catalunya limita amb França i amb Espanya”; bonica manera d’abordar els Països Catalans. La Vall d’Aran queda amagada amb tres articles a l’apartat “Poder executiu” i l’aranès queda reduït a cooficial en aquell territori. Parlant de llengües, considero que l’article 4, dedicat al tema, és molt perfectible tant en la forma com en el fons.

El projecte de Constitució fa un esforç important per incorporar valors, conceptes i normes de plena actualitat: els drets socials, la transparència o la limitació de mandats, que caldrà afinar molt més. Incorpora també un posicionament molt radical pel que fa a la defensa, cridat a crear obertes polèmiques: Carod i Vidal, sense anar més lluny, van discrepar-ne elegantment a l’acte d’ahir.

Finalment, a aquest esborrany de Constitució li falta una bona revisió d’estil. Per posar un exemple, l’article 18.4 (que regula el dret de vaga), sembla que ningú no se l’hagi llegit més d’una vegada. Però com va dir ahir Vidal, el text és un punt de partida per a un debat més participatiu, que tindrà lloc els propers i trepidants mesos si la manca de sentit comú dels líders independentistes no ho impedeix.

[Imatge: foto de l’autor]

 

L’illa dels llangardaixos (i 2)

* Continuem el periple per la desconeguda illa d’El Hierro. Avui toca conèixer la part meridional, menys poblada que la resta. Hi té molt a veure, és clar, la naturalesa volcànica del territori, que fa que l’única població d’un cert renom sigui La Restinga. Dic renom perquè aquest nucli es va fer famós fa quatre anys al veure’s directament afectat per l’erupció d’un volcà submarí davant mateix de la costa. Segurament molts recordem les imatges de fumeroles a l’aigua, pedres volcàniques flotant-hi, habitants angoixats per l’esdeveniment i mobilitzacions d’equips d’emergència.

* Al final la cosa no va anar a més, però va ser l’excusa per muntar a pocs quilòmetres del lloc un Centre d’Interpretació Vulcanològic (imatge de dalt), que ofereix informació bàsicament audiovisual del que són aquests imprevisibles fenòmens de la naturalesa. La visita al lloc es complementa amb un passeig per la zona, on t’expliquen per què l’acció dels volcans i de la lava ha produït l’espectacular paisatge que tenim la sort de contemplar (el dia, a diferència d’ahir, és assolellat).

* Incidències geològiques a banda, La Restinga és una tranquil·la població costanera dedicada bàsicament a la pesca i al turisme. Dinem en un dels molts restaurants de la zona especialitzats en peix. A la carta hi trobo una sorprenent catalufa, però prefereixo cruspir-me un deliciós alfonsiño amb papas arrugás. De postres, la millor pinya natural que he tastat en ma vida. La jornada és rodona perquè acaba amb un bany en una zona del petit port habilitada expressament per a aquesta activitat (imatge de sota).

images (30)

* El tercer dia toca tornar al nord i visitar el museu Guinea i el Lagartario. El museu és, en realitat, el que ha quedat del primer poblat europeu d’El Hierro. Una visita guiada mostra cabanyes de diferents èpoques, amb elements de la vida diària (mobiliari, roba, estris de cuina…). Al costat mateix es troba el Lagartario, petit centre dedicat a la cria en captivitat d’un llangardaix gegant endèmic de l’illa (imatge de sota) i que es creia extingit fins que un dia un pastor va descobrir-ne un exemplar. Allí els tenen, en una mena de terraris, quiets i inexpressius, a l’espera del dia de poder-los deixar en llibertat.

* Llibertat. De moment, no podrà ser. Massa perills fora de les quatre parets de vidre on estan reclosos.

imagesNRPO3I7S

[Imatges: eldia.es, canariasactual.com, canarias7.es]

L’illa dels llangardaixos (1)

He estat alguns dies a l’illa canària d’El Hierro. Aquesta és la crònica de la descoberta d’un territori petit i sorprenent.

* El primer encant d’El Hierro és la seva escassa colonització turística. Parlo del turisme de masses, de platges bigarrades, de souvenirs, de discoteques, de soroll, de banalitat i d’ordinariesa. La raó? Com aquella cançó de quan jo era jove, aquí no hi ha platja, sinó roquissars i penya-segats, herència de l’origen netament volcànic de l’illa. Tampoc hi destaquen grans monuments per anar-hi a fer pacients cues i absurdes fotos. És tota una altra cosa, i que duri.

* Dediquem el primer dia a recórrer en cotxe l’illa. El destí ens reserva un temps realment boig perquè en poca estona patim fred, calor, boira, vent i una pluja intensíssima. El primer punt d’interès és Valverde. Ambient de poble, tranquil·litat i quietud, encara que sigui la capital de l’illa. Visita a l’església de la Concepción (imatge de dalt) i a una botiga que fabrica quesadillas, unes postres un pèl embafadores fetes amb formatge de cabra. Em crida l’atenció un retrat en un carrer que sembla més aviat una 20151016_105700 (3)petita capella (imatge de la dreta). És en recordatori del senyor Terencio, l’amo de la cadena de supermercats del mateix nom, exemple de selfmade man local.

* D’allí marxem cap el Mirador de la Peña, afaiçonat pel conegut artista canari César Manrique, talaia de 700 metres des de la qual es divisa la costa nord, coneguda com El Golfo (imatge a sota). Costa de distingir, però en un sortint s’endevina una edificació: es tracta de l’hotel més petit del món, segons el llibre dels rècords. Tinc entès que hi ha una llista d’espera de mesos per poder allotjar-s’hi i intentar dormir amb el previsible soroll de fons de les onades. Passo.

20151016_132308 (2)* La ruta ens porta cap a l’oest per carreteres plenes de corbes, i sense quitamiedos, però el paisatge espectacular, tant el terrestre com el marítim, venç qualsevol neguit automobilístic. Estem al sabinar, amb els seus arbres (savines, és clar) capriciosament recargolats per acció del vent. Seguim. Quan dic que la ruta ens porta a l’oest ho dic de forma ben literal. El punt més occidental d’El Hierro ho és també de l’estat espanyol i per aquí passava antigament el meridià 0 (el que ara passa per Greenwich i per la Meridiana), com oportunament recorda un indicador. Completa la visita de la zona el far d’Orchilla, solitari i altiu.

(continuarà)

[Imatges: fotos de l’autor]

No ho busqueu al diccionari. Avui: l”unboxing’

Ho podríem traduir com “desembalatge d’un producte”. Parlant de forma més planera, és quan adquirim algun objecte d’una certa sofisticació (un electrodomèstic, un aparell audiovisual, una andròmina informàtica…) i hem de perdre temps i nervis per treure precintes, obrir capses, lliurar-se de blocs de porexpan o extreure petites peces de bossetes de plàstic lligades amb una mena de cable.

Però aquesta molesta servitud del consumisme ha estat elevada per alguns a la categoria de cerimònia. Efectivament, hi ha gent que hi troba gust, en això de desembalar mica en mica un objecte, anant-li traient cartrons, plàstics i precintes, com qui despulla ansiosament una altra persona, fins aconseguir contemplar primer i fruir-ne després no un cos nu sinó un aparell digital de darrera generació, si pot ser amb una estilitzada poma gravada a la tapa.

Doncs això és l’unboxing, activitat que, naturalment, és objecte de gravació i difusió pública en un exercici d’exhibicionisme ben típic dels temps que corren. Així, les xarxes s’han omplert de vídeos amb personatges desempaquetant tota mena de falòrnies electròniques, explicant-ne cada pas i fent-ho amb una facilitat i rapidesa que ja voldrien persones com ara jo (que doblem o tripliquem l’edat mitjana dels nois que protagonitzen els vídeos: aquí està el problema).

L’unboxing, però, ha donat peu a una subcategoria ben divertida i que també està registrant notables èxits a la xarxa: les senyores que expliquen davant de càmera la compra al supermercat de la cantonada. Mestresses de casa sense cap mena d’assaig previ ni d’estil·lisme personal, amb total espontaneïtat ens expliquen què han comprat, el pa de motlle, el mig quilo de pebrots verds o l’ampolla d’oli, donant consells culinaris i valorant preus i qualitats, mentre ho van traient del carro de la compra. Unboxing ibèric i de barriada. Sociologia de la bona.

[Imatge: youtube]

Els ‘cameos’ de Tintín

L’apunt d’ahir, que esmentava el multimilionari Basil Zaharoff per parlar d’una cosa que no hi tenia res a veure, ha rebut un gentil comentari d’un blocaire d’aquesta casa (De res, massa). Esmenta un detall sobre el qual ja havia llegit quelcom en algun lloc: resulta que el tal Basil Zaharoff apareix en una de les aventures de Tintín amb el mateix aspecte i amb idèntica activitat professional, si bé sota el nom de Basil Bazaroff. És una mena de cameo, vaja. No és l’únic: investigant una mica, he sabut que als llibres de Tintín apareixen, de forma breu, altres personatges coneguts, com Al Capone (Tintín a Amèrica) i el dibuixant Edgar P. Jacobs (Els cigars del Faraó), sense oblidar, naturalment, el mateix creador de les obres, Hergé, que també s’ho fa venir bé per autoretratar-se en alguna vinyeta. I encara que no sigui ben bé un cameo, no podem oblidar el professor Tornasol que, segons diuen, està inspirat en el científic Auguste Piccard (a la imatge).

[Imatge: www.creativabcn.com]

Hem de presentar-nos a les eleccions espanyoles?

Sí,  sens dubte.

Conten que, en una ocasió, li van preguntar al conegut multimilionari i traficant d’armes Basil Zaharoff per què es dedicava a aquesta activitat tan moralment qüestionable (Zaharoff, a la imatge, va fer negoci amb tot, des de metralladores fins a submarins). La seva resposta fou tant cínica com d’una lògica aplastant: “perquè si no venc les armes jo, ho farà algú altre”.

Salvant les distàncies històriques, geogràfiques i ètiques, és exactament el mateix plantejament que s’ha de fer l’independentisme a l’hora de respondre’s la pregunta de per què s’ha de presentar a les eleccions espanyoles. Si no ho fan les formacions polítiques favorables a la llibertat nacional (juntes o separades, això és una altra qüestió que prefereixo obviar), ho faran les seves adversàries. El que és segur és que els 47 escons que corresponen, si no m’equivoco, al Principat seran ocupats per unes o altres natges. En cap cas quedaran vacants i, francament, perquè els ocupin la casta de tota la vida, el Duran, els naranjitos o els podemitas, potser millor que ho facin els nostres, no creieu?

[Imatge: wikipedia]

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘fitsters’

Si us pensàveu que la tendència més actual són els hipsters (ja sabeu, clatells a l’u i barbes mimadíssimes; existeixen les dones hipsters?), aneu ben errats. Ara el que priva són els fitsters. Ens ho explica el diari del señor conde, que sempre està a la que salta: “un nou estil de vida que promou la vida sana basada en una dieta saludable i en la pràctica d’exercici físic”. Confesso que aquesta definició vaig haver de llegir-me-la tres vegades perquè no encertava a veure la diferència amb tot el que ha estat en el “candelero”, com es diu popularment. Menjar sa, fer esport, estar en forma, fer dietes, menjar iogurts de la marca X per aconseguir un cos X, córrer, anar al gimnàs, fer-se sucs… Si hi ha una manera de viure que ha privat les darreres dècades és aquesta. Una altra cosa és que la gent ho segueixi religiosament o ho deixi córrer a les vint-i-quatre hores de començar tan lloables (i benefactors, no ho nego) propòsits.

No cal ni dir que els fitsters són un producte típicament urbà (llegiu barceloní), nascut en unes zones i en uns grups socials molt i molt concrets. Es distingeixen per anar vestits de forma esportiva: maillots, tops, sabatilles, xandalls… però de marca, eh? Res comprat als “xinos” o al mercadet dels dissabtes.

No res, que hem de ser fitsters. Els fofisans han mort abans de néixer!

[Imatge: www.fitsers.es]

Companys

Pocs països com el nostre han tingut tants presidents represaliats políticament. Abans de ser-ho o durant el càrrec, uns quants han patit judicis, presó o fins i tot la mort per raons estríctament polítiques. Casualment, tots aquests presidents eren o són de formacions netament catalanistes. Bé, un “casualment” ben irònic.

Demà, un altre president visitarà unes dependències judicials per, de moment, declarar sobre el què va fer el 9-N i per què. I ho farà un tribunal que protesta vehementment perquè s’ha qüestionat la seva independencia, en un exercici de palles i bigues realment suggerent.

La declaració del president Mas coincidirà amb el 75è aniversari de l’assassinat d’un predecessor seu, Lluís Companys. Només se m’ha acut en aquest moment la frase del president del Tarròs quan va sortir de la presó el 1936: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. És que serà així, que ningú no ho dubti.

[Imatge: no em serà possible encendre una espelma de veritat aquesta nit en record del tràgic fet de fa 75 anys. Valgui una de digital. Foto: www.omnium.cat]  

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘food truck’

La collonada d’aquesta temporada (ui, perdó, volia dir la darrera tendència) són els food trucks. Que què són? Literalment, “camions de menjar”, uns vehicles que preparen i serveixen productes per ser consumits a la via pública o en determinats esdeveniments. Tota la vida n’hi ha hagut: el camió que es transforma en xurreria i que s’instal·la a les festes majors (i que omple l’ambient d’olor d’oli refregit) és l’equivalent a un food truck, amb la diferència que no és cool i cosmopolita, sinó tradicional i de barriada. Perquè els food trucks vénen d’Estats Units. No en parlem més.

La veritat és que l’invent no té massa ciència. S’agafa una furgoneta, se la decora amb una estètica com de pel·lícula dels seixanta (vintage, se’n diu d’això, que també està molt de moda) i se la pinta amb colors cridaners. Als menjars tradicionals oferts per aquest tipus d’establiments ambulants (frankfurts, hamburgueses, patates fregides) s’hi afegeixen productes més sofisticats, que són servits al client a un preu superior a l’esperable (fer el merda sempre surt més car) i que han de ser consumits a peu dret i amb les dues úniques mans que té la majoria de la gent.

En fi, qui no corre vola i d’alguna manera s’ha de fer bullir l’olla. Duraran el que hagin de durar.

[Imatge: www.foodtruckya.com]

 

La trampa de mossèn Krzysztof

El Vaticà ha destituït de forma fulminant Krzysztof Charamsa de les funcions que tenia en un dels molts organismes de l’Església catòlica. El motiu? Aquest capellà polonès de nom impronunciable va comparèixer davant la premsa per anunciar que era gai i per presentar la seva parella, tot d’una tacada. Molt més del que pot tolerar fins i tot l’actual papa, el jesuïta Francesc, presumptament progressista, a qui hem sentit ambivalents declaracions sobre el tema: una de freda, una de calenta… Fluctuat nec mergitur, vaja. I molt més del que pot tolerar tenint en compte que el pontífex estava en vigílies de convocar un sínode sobre la família: li ha convingut tenir contents els poderosíssims sectors ultres (Rouco & friends, per entendre’ns). Potser peixats amb les despulles de l’insolent capellà s’entendriran a l’hora de votar les conclusions sobre sexualitat, matrimonis, gais, divorciats, etc. Les perspectives, de tota manera, no són gens afalagadores.

Es dóna per suposada la meva solidaritat amb el tal Charamsa i el seu amic de l’ànima (compatriota nostre i independentista, per més morbo), amb el desig exprés de que la vida els sigui ben feliç, amb o sense perdius, tot i que també cal posar les coses a lloc i retreure a aquest capellà revolucionari (o així) la seva mica de trampa en aquesta història. Mossèn, se li agraeix molt el gest pel que té d’exemplar i alliberador, però vostè no ha jugat del tot net. Quan va ingressar formalment a l’Església (seminari primer, ordenació després), quan va decidir fer-hi carrera (en el bon sentit de la paraula) i quan va accedir als privilegiats càrrecs o funcions que se li van encomanar al Vaticà (lloc on no entra tothom qui vol, hi són necessaris molt bons padrins), quan va fer tot això ja sabia el mestratge de l’Església sobre la candent qüestió de les relacions entre persones del mateix sexe. I no només ho sabia: ho va acceptar implícitament des del moment que es va aprofitar dels innegables privilegis que li va suposar estar ben amunt (i ben a prop) de la cúpula eclesiàstica. Mentre per una banda amb el seu silenci o connivència defensava la censurable doctrina catòlica sobre els gais, per l’altra duia una doble vida, també en silenci, donant sortida als seus legítims desitjos físics i sentimentals.

Aquesta situació em recorda una mica aquests polítics d’esquerra que acaben en consells d’administració cobrant generoses pagues. Així també fóra jo d’esquerres!

[Imatge: www.mon.cat]

 

Idees de bombera

Amb aquest apunt tanco el tema investidura del futur president de la Generalitat. No és bo fer-ne massa escudella i bé prou que veus més influents que la meva seguiran marejant-nos sobre el qui, com, quan i perquè de la primera de les grans decisions que haurà de prendre la nostra classe política. Veus com ara la premsa brunetina que s’encarrega dia sí, dia també, de ficar cullerada amb la més malèvola de les intencions.

Però també des del nostre bàndol se n’està deixant anar cada una que Déu n’hi do. Em refereixo per exemple, amb un cert retard, a la idea d’Anna Gabriel (CUP) de proposar una mena de presidència compartida o, com ella diu, “coral”. La gran solució, sí senyor. Un cor de quatre presidents i presidentes (atès l’origen de la proposta, es dóna per òbvia la igualtat categòrica de sexes) que dirigirien a l’uníson el nostre país amb mètodes de presa de decisió tant difícils com desconeguts. La darrera vegada que quatre persones van governar a l’hora un país va ser, si no vaig errat (s’agrairan correccions), la Tetrarquia romana, parlo del segle IV, i no era ben bé el mateix.

La pintoresca proposta de Gabriel seria, doncs, una innovació en tota regla en la manera de governar els països. Ja m’imagino l’escena: quatre persones (de quatre partits diferents!) tancats en una habitació i havent de consensuar cada decisió a què obligaria la difícil gestió de la nostra societat, i a sobre en ple procés sobiranista.

Com un matrimoni però multiplicat per dos. Un cor sense director. Una olla de grills, vaja.

[Imatge: l’emperador Dioclecià, inventor de la Tetrarquia; Viquipèdia]