El nen s’ha fet gran

La CUP no ho sap, però des de dilluns és una formació adulta. Vull dir que han de començar a estar a l’alçada del que d’ells s’espera en l’actual moment polític. Que s’han acabat les criaturades o les bogeries d’adolescent, vaja. Benvinguts a la realitat.

Quan dic moment polític em refereixo, òbviament i inevitable, al debat intens i extens sobre si Artur Mas ha de ser investit de nou president o bé ho ha de ser un altre. Valoro en gran manera l’exercici de coherència que suposa que la CUP hagi mantingut, abans i després, la negativa a fer president Mas. El que ja no valoro tant, o més ben dit gens, són les raons que addueixen. Se n’ha parlat prou i no tinc res a afegir: retallades, privatitzacions… Ideologia, tot això és ideologia, i els grans reptes i decisions a prendre que té Catalunya damunt la taula aquests dies no entenen d’ideologia, només de democràcia, de país i de futur, conceptes que uneixen al cent per cent Junts pel Sí i la CUP.

La nostra societat va enviar un missatge ben clar a Catalunya, a l’estat i al món, i aquest missatge no és precisament un vot de càstig al president Mas, sinó exactament el contrari. El poble ja el va investir, en certa manera, el mateix 27 de setembre. La CUP pot mantenir-se en les seves conviccions però que sàpiga que està fent un molt flac favor al procés sobiranista alineant-se, sense proposar-s’ho, amb el bàndol enemic. “Quina mania que teniu amb Mas, sembleu espanyols” li vaig deixar anar l’altre dia a Facebook a un amic meu cupaire, que em va contestar amb un glacial silenci.

Però tranquils, que sempre hi ha solucions per a tot. Circula ja per la xarxa una proposta que consisteix en trobar un president (o presidenta: voto per la Muriel Casals) de consens, del gust també de les capricioses assemblees de la CUP, investit pels 72 diputats “indis”, i compatible amb un conseller en cap que seria, òbviament, Mas. Potser pactar el full de ruta i el programa de govern serà encara més senzill.

Però per aconseguir que aquesta fórmula arribi a bon port (o d’altres que puguin sorgir, i que posarien dels nervis les brigades uniates) cal que la CUP accepti que ha crescut i que assumeixi la realpolitik a què les circumstàncies del moment li dicten. Si les coses es fan com estan previstes i surten bé, en un any i mig tindrem noves eleccions i, en aquelles sí, podrem votar unes formacions per investir un govern amb criteris netament ideològics, com fan tots els estats normals. Perquè també ho serem.

[Imatge: www.ara.cat]

Content, però no eufòric

Content, però no eufòric: aquest podria ser el resum del meu estat d’ànim en les hores posteriors al moment de confirmar-se els resultats eleçtorals d’ahir diumenge. Diguem les coses clares: el plebiscit es va perdre. Des del principi nosaltres (no ells, nosaltres) vam dir que amb aquestes eleccions “ens comptaríem” i que servirien com una mena de referèndum succedani adaptat a la legislació, per evitar qualsevol mena d’impugnació. Però feta aquesta primera asseveració, aquesta constatació d’un cert fracàs, comencen a desfilar pels nostres ulls raons falagueres per veure el got mig ple.

Primera, acceptat que no es va arribar al 50% de vots, em nego a entrar en una baralla de percentatges oimés amb una gent que, ells no, mai van considerar aquestes eleccions com plebiscitàries. Tot i així, es inevitable treure a colació les xifres per recordar que, fet i fet, qui ha tret més vots és el “sí” i es pot considerar l’únic guanyador perquè el conjunt de forces oposades no constitueixen cap unitat d’acció en aquest sentit i, com queda dit, es van prendre els comicis com a autonòmics merament. O sigui que callin. I si dels vots passem als escons aquí la majoria és inqüestionable, com bé tothom s’ha apressat a recordar, començant pels més prestigiosos mitjans de comuñicació internacional.

En l’inici de la nova legislatura hom té la sensació de que s’acosten noves i apassionants etapes en el procés sobiranista. És ben cert que es va fent llarg i feixuc però, tret dels quatre hiperventilats en nòmina, tothom ha assumit que així ha de ser. La primera d’aquestes etapes ja comença a donar motius d’inquetud (em refeixo òbviament a la investidura d’un president). Durant els propers dies assistirem, entre la preocupació, el divertiment i l’avorriment, a l’espectacle de passadissos, despatxos, declaracions i contradeclaracions a què ens tenen acostumats els nostres polítics. Reviurem els gloriosos dies de la redacció de la/les pregunta/preguntes o de l’apassionant debat llista única vs. llistes separades. Com llavors, tot acabarà bé, fins i tot tenint en compte que ara un dels actors centrals serà la CUP, formació de trajectòria notòriament coherent, o precisament per això.

Queden per al final de les meves impressions les divertides reaccions i anàlisis de procedència ponentina. Jo ja he recomanat als meus amics que obviïn definitivament la premsa espanyola, que no n’hi facin cap mena de cas. Cal desconnectar ja de determinades “informacions” i centrar-nos en el full de ruta que ens hem marcat.

 

Molt més que el 9-N

No sé ben ve com omplir l’apunt d’avui. Sé que he de publicar alguna cosa i afegir-me a la peculiar barreja d’il·lusió, nervis i expectació que detecto al meu voltant. Una simple ullada a les xarxes socials les darreres hores permet copsar que estem en vigílies (a la vigília, literalment) d’una gran jornada. L’amiga que està molt nerviosa, l’amic que s’està “votant” a sobre, l’amic indignat perquè la policia espanyola ha omplert Tarragona d’antidisturbis i canons d’aigua (notícia verídica) o, en fi, el tuitaire anònim que compara la jornada electoral amb la de Reis, amb la diferència que demà els Reis no vindran: marxaran.

El meu estat d’ànim em recorda el del 9-N, quan tots ens disposàvem a emetre el vot en un exercici de rebel·lia davant les prohibicions, resolució davant els obstacles i dignitat davant l’atzucac a què havia arribat tot. Gent que anava a votar emocionada per la memòria dels avantpassats que ja no podien veure l’experiència; o com a culminació d’una llarga i soferta lluita per uns ideals catalanistes; o pensant en les següents generacions, que es mereixien un futur millor i que encara no podien participar de la festa democràtica; o, més senzillament, gent que anava a votar per raons gens èpiques i sí ben humanes o pragmàtiques, per viure ells millor, per gaudir d’uns serveis públics més eficients o, què carai, perquè sí, perquè els donava la gana.

Demà, salvant la distància (en realitat només deu mesos, sembla mentida), es repetirà una mica la història i quan jo (i molt gent com jo, n’estic segur) m’acosti a l’urna a deixar-hi caure un simple sobre amb una papereta concreta dins, ho faré amb els mateixos sentiments i motivacions: tindré un record pels meus éssers estimats que no ho hauran pogut viure, pensaré en la meva trajectòria política (modesta però benintencionada), no m’oblidaré de les generacions que pugen rere nostre, que són a qui, en definitiva, estem obligats a llegar un món millor i, finalment, tindré un ull posat en l’interès pur i dur per a mi i per als meus. Vull una educació i una sanitat d’alt nivell, vull una fiscalitat justa i equitativa, vull uns trens d’amplada, comoditat i puntualitat europees (a fe de Déu que els vull!), vull que cada persona que conviu a la nostra societat disposi d’uns ingressos que li permetin viure correctament, vull un ambient més net, vull una justícia que sigui… justa, vull…

Tenim una oportunitat d’aconseguir aquests objectius, que en definitiva són els de qualsevol societat mínimament avançada, i la manera d’aconseguir-los és votant demà les candidatures corresponents (no dic quines, que a la millor la Junta Electoral llegeix aquest apunt i em renya). La diferència amb el 9-N és que l’any passat tot plegat va quedar en el terreny del simbòlic i ara la cosa va de debò.

Si demà guanyem, tots guanyarem. I dilluns s’obrirà una nova etapa en aquest apassionant moment polític que la història ens està regalant.

[Imatge: twitter.com]

En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

En campanya (6: Uh, oh, no tinc por!)

L’estat i tota la tropa que li fa costat continuen disparant artilleria variada en forma d’advertiments, amenaces, escenaris truculents o destins dantescos si Catalunya opta diumenge pel “sí”. No deuen fer massa efecte, la veritat, vistes les tendències demoscòpiques (que sempre, sempre, s’han d’agafar amb guants i pinces). Ens fotran fora del paradís europeu i de l’euro, marxaran els bancs i Pronovias, els nostres avis es quedaran sense pensions, el Barça no podrà jugar la Lliga espanyola, hi haurà un “corralito”… Un panorama que seria creïble o preocupant en una altra època o una altra situació, però que a les acaballes de setembre de 2015, amb tot el camí que la societat catalana ha recorregut els darrers anys, amb l’experiència que això comporta,  ja no inquieta sinó els més desinformats.

Cada advertiment o cada dit alçat d’alguna patum unionista és respost amb serenor, indiferpencia o sornegueria, segons, pel que té de fals, d’exagerat o de ridícul. I el temps i la realitat ens acaben donant la raó. L’exemple més espectacular l’ha protagonitzat avui mateix Rajoy amb la seva dramàtica entrevista a la ràdio, fent-se la dallonsis un lio a l’hora de parlar de nacionalitats. Els catalans que vulguin conservar la nacionalitat espanyola (i per tant, l’europea) ho podran fer perquè així ho disposa la llei… espanyola. Un altre mite desmuntat: el dels catalans que no volen deixar de ser espanyols. Que passi el següent.

Catalunya sembla doncs que ha perdut finalment la por o, com a mínim l’està sabent dominar. Potser és un bon moment per treure a col·lació la famosa cita “només hem de tenir por a la por mateixa”, del president Roosevelt (però manllevada en realitat del filòsof Epictet). Hem deixat de tenir por a la por i el camí es torna més planer. Ànims, només queden quatre dies mal comptats d’espantalls al túnel del terror.

[Imatge: retrat imaginari d’Epictet, viquipèdia]

 

En campanya (5: ‘Perdoni, jo no l’he interromput’)

M’encanten els debats electorals televisats. Més n’hi hagués, més en veuria. Parlo dels catalans. És de lamentar que, mica en mica, vagin degenerant, i el que abans eren posades en escena formals amb candidats oferint propostes a ritme de cronòmetre, ara cada vegada més són olles de grills que no desmereixerien massa en un plató de televisió privada espanyola. De fet, un dels tres darrers que hem tingut l’oportunitat de visionar va ser emès per un dels canals espanyols que més s’han significat per la seva parcialitat contra l’independentisme català. Considero, tot i això, una fita destacable que els senyors de La Secta es decidissin a organitzar un debat entre els caps de llista. Almenys en aquella ocasió no vam poder acusar-los d’amagar veus sobiranistes, com tenen per costum (2,5 entre 7 és una pica en Flandes, perquè m’imagino que el debat va ser retransmès a tot l’estat).

Sigui com sigui, aquí tenim els nostres candidats abocant missatges, interrompent-se (com els agrada a ells, i que poc que ens agrada a nosaltres!) i brandant les inevitables làmines amb algun gràfic de barres blaves i vermelles, i tots ells moderats (o no) pel periodista de torn que no sempre afina en la seva delicada tasca.

Aquest paper va correspondre ahir a Mònica Terribas, a TV3. Llunyana l’època de la professional incisiva, que clavava les seves afilades ungles, a joc amb els tacons d’agulla, en el sofert entrevistat, ahir Terribas ens va semblar com si estigués de tornada de tot, confraternitzant amb els candidats com si en fos un més.

Raül Romeva va estar fluixet. Tot s’ha de dir: li correspon el pitjor paper, l’enemic a abatre, el que ha de respondre tothom i amb dos talons d’Aquil·les com són el fet de no ser ell el candidat a president i el fet d’haver de donar compte d’una administració de la qual no ha format part. Els altres ho sabien i s’hi van abraonar. Romeva (a qui no crec que li afavorís excessivament el vestuari que va triar) va fer el que va poder però no va estar brillant. En un moment determinat li va començar a brillar la calva per la suor. Miau! Al final del debat va semblar sobreposar-se: va saber mig acorralar Albiol (“respectarà el resultat de les urnes: la millor notícia de la nit”) i va fer un bon minut final adreçat als espectadors, amb l’inevitable esment dels fills i (futurs) néts.

Antonio Baños va estar, de nou, impressionant. Potser perquè representa una formació sense lligams ni compromisos que no siguin amb el seu teòric electorat, va estar irònic, planer, brillant. No és un polític a l’ús i això s’agraeix. Fins i tot perdonem la insòlita combinació de camisa marró, corbata vermellosa i sabates clares amb que vestia qui, segons sembla, és considerat un dandi [sic], no sé si per la seva gent o pels seus enemics.

De la resta d’intervinents, què voleu que us digui. Inés Arrimadas em va semblar el que m’imagino que és, una noia repipi i maleducada, de missatge previsible: és un calc, en dona, d’Albert Rivera. La mateixa misteriosa simbiosi que succeeix entre Ramon Espadaler i el seu pare polític Duran i Lleida: mouen igual el cap de costat cada vegada que parlen de seny i de diàleg mentre imploren un espai polític que la realitat s’ha encarregat de superar. García Albiol, en su línea, defensant l’indefensable amb aquella pinta de ganàpia d’escola, que va un curs retardat. Va recorre de nou al corralito, amb gran alegria de la Terribas, que no sabia com ficar cullerada en la tertúlia televisiva. Miquel Iceta semblava el més despreocupat de tots, com si no li importés massa el resultat de les urnes, i mira que té un paper galdós representant un partit amb fugues cap a l’independentisme, Podem & friends i C’s. I finalment, Lluís Rabell, que per no ser tampoc un polític diguem-ne professional se’n surt bastant bé del fregao on s’ha ficat. Amb aquella pinta que té de carnisser (un se l’imagina amb davantal blanc i un ganivetot de fulla ampla), va saber transitar durant tot el debat amb prou cintura.

No crec que els debats televisius condicionin gaire el vot dels ciutadans. De fet no crec que el condicionin tampoc el gruix d’anuncis, blocs i notícies que hi fan referència, de manera que tot aquest zel que hi posen les candidatures (i que ha ocasionat penoses decisions de la Junta Electoral, completament fora de lloc) és producte d’una lectura antiquada del fet comunicatiu: avui mana la xarxa, no els tubs catòdics. Però com voleu que entenguin això els mateixos partits que pretenen aconseguir vots amb arguments tan casposos com la procedència geogràfica dels nostres avis?

[Imatge www.naciodigital.cat]

En campanya (4: Santa Tecla gloriosa)

Ahir, acte central de Junts pel Sí a la Rambla de Tarragona.

* L’escenari, immillorable: el tram final del primer passeig de la ciutat, tocant al Balcó del Mediterrani. De fons, el monument a Roger de Llúria. L’espai, no ple, abarrotat de gent: asseguda, dreta, a la vorera, als jardinets, als balcons… Jo em situo en una molt incòmoda posició que em permet veure de lluny els oradors amb un fanal al mig, i de prop la gran pantalla per veure-ho millor… al costat d’uns focus que m’enlluernen. I dret, naturalment.

* Parla la gent del Camp i de la Conca: Jordi Sendra (Tarragona), Ferran Civit (l’Espluga), Albert Batet (Valls). Les referències als castells són tant obligades com poc originals. Parla també Montse Palau, que fica amb calçador el Chartreuse al seu míting: el famós licor està compost per una gran varietat d’ingredients (cent-no-sé-quants), igual que Junts pel Sí, que també és formada per una gran varietat de candidats (passem de cent mil, a dia d’avui). Parla, en fi, la Marta Rovira, que sembla no tenir aturador: arriba a citar Grenlàndia en el seu inacabable discurs.

* Les estrelles de la nit són Artur Mas i el cap de llista Germà Bel. Es cregui o no, mai no havia vist el president al natural. M’hi acosto abans de començar l’acte i me’l miro com si fos una pintura famosa, entre el respecte i la curiositat. No cometo l’horterada de fer-m’hi una selfie, naturalment. El més important dels missatges que ens transmet Mas en el seu parlament és “no tingueu por”. A tenir en compte quan en només vint-i-quatre hores ens han disparat per terra (europeu), mar (jurídic) i aire (bancari). Germà Bel, com sempre, està molt bé, punyent, burleta, mostrant preocupació pel destí dels pebrots de Múrcia…

* Condueix l’acte Joan Reig, ex-Pets, tot un clàssic en aquest tipus de funcions. En rigorosa primícia presenta un vídeo on els nostres cantants més representatius versionen un tros de “Camí a Itaca”, la meva obra preferida de Llach. “Més lluny, hem d’anar més lluny…”.

* Ha començat la festa major de Tarragona, Santa Tecla. Més d’un dels oradors de l’acte s’hi refereix, esmentant algun dels actes programats o, directament, encomanant-se a la santa i al seu braç. La festa és el dimecres. Certament la setmana que ve es presenta trepidant a la nostra ciutat.

[Imatge: www.ara.cat]

 

En campanya (3: tertúlies de Whatsapp)

Avui, animada tertúlia al grup de Whatsapp. Alguns dels seus membres estan un punt indecisos sobre què votar el proper diumenge 27. El cor els acosta a la CUP i el cap els dicta ser més freds i calculadors i votar Junts pel Sí. Així estan les coses. Després dels esforços que va costar confegir una llista unitària entre les dues grans formacions, de convèncer independents de primera categoria i de pactar un full de ruta per als propers mesos, l’altra candidatura mostra la seva cara més amable i atractiva davant cert independentisme que mai no acaba d’abandonar el sentimentalisme: que si la CUP és més honesta, que si ho ha fet molt bé al Parlament, que si penja uns vídeos fantàstics… Jo opino, i així ho he expressat, que entenc perfectament aquesta postura però que de cara a ser mínimament pragmàtic, cal que la candidatura Junts pel Sí obtingui una victòria clara. Qualsevol altre resultat no serà interpretat a l’exterior com volem que ho sigui (que és el que importa), a banda de crear un escenari difícil de gestionar: algú s’imagina una majoria absoluta formada per, posem per cas, 55 diputats de Junts pel Sí i 13 de la CUP?

Un altre tema apassionant ha ocupat els darrers minuts de debat al Whatsapp. Algú ha proposat votar la Inés Arrimadas (o “Arrecerades”), a l’altre extrem de l’arc parlamentari. A parer d’alguns tertulians, arguments no li’n falten, a la noia.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

En campanya (2: No parlaràs de seny en va)

M’arriben les primeres propostes electorals a la bústia de casa. Obro parèntesi: no s’havia dit i assegurat que a partir d’ara tota la publicitat es rebria en un únic sobre, per estalviar? Doncs no, toca’t els nassos. Tanco parèntesi. Una de les formacions que em convida a votar-los em parla de “seny”. És la paraula i el concepte màgics per encaterinar una part de la població. Naturalment, s’està referint al tema estrella d’aquestes eleccions i ve a insinuar que l’aposta independentista és una esbojarrada aventura protagonitzada per uns quants insensats i que el que cal és dialogar, ser bones persones i bla, bla, bla. Menjar poc i pair bé.

Qui ens parla de seny no és altra que UDC, el partit especialista en nedar i guardar la roba (juntament amb Iniciativa, el que són les coses), instal·lat en l’equidistància (és a dir l’ambigüitat) per tal d’intentar seguir vivint del “cuento”. Encapçala la seva oferta electoral l’ex-conseller Ramon Espadaler, aquell polític vigatà amb aire de practicant (els que posen injeccions, perquè se m’entengui), que apareix als cartells amb la inquietant presència, al darrera, de l’hoste del Palace. Seny.

Doncs jo em rebel·lo contra aquest ús i abús del “seny” quan el que s’intenta és camuflar un “seguir com estem”, un “anar-hi anant” o un “tornar eternament a la casella de sortida”, com si del joc de l’oca o la pel·lícula aquella de la marmota es tractés. Em tinc per una persona molt assenyada. Jo de rauxa poca, per no dir gens, i defenso com mils i mils de persones, potser milions (el 27 sabrem exactament el nombre) que el millor per Catalunya i la seva gent és la constitució d’un estat propi. I ho farem d’una forma ben assenyada: votant, decidint i donant cada pas del procés de forma calculada i ordenada.

De manera que no ens parlin en va del seny si només és esperar assegut que a l’altra banda es posi algú al telèfon, perquè ens hi floriríem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

 

En campanya (1: tarda de cabaret)

He assistit al míting que ha fet la CUP avui a Tarragona. No són els meus, però són dels nostres (bé, jo ja m’entenc), i per tant tenia interès a viure l’experiència.

* L’esdeveniment ha estat un èxit complert. La sala del Palau de Congressos ha quedat absolutament desbordada, amb molta gent sense poder-hi entrar. Tot s’ha de dir: he saludat més d’un i més de dos que sé positivament que la papereta que dipositaran el dia 27 no serà la de la formació anticapitalista sinó la de Junts pel Sí. M’agradarà saber si el mateix fenomen es produirà a la inversa en el seu moment.

* A les escales d’accés al Palau hi ha publicitat d’un espectacle de cabaret a celebrar properament a Tarragona. El míting d’avui també ha tingut alguna cosa de cabaret. Res de quatre intervencions amb les proclames de sempre. Les intervencions hi han sigut, però barrejades amb tota mena de disciplines artístiques que han fet més agradables les dues llargues hores que ha durat l’acte. Una mena de dansa al principi, un cantautor valencià, una coral…

* Però sens dubte, el número més esperat de la vetllada ha consistit en un diàleg més o menys humorístic protagonitzat pel duet Antonio Baños & David Fernández. El de la sandàlia (que avui anava calçat) ha apadrinat, per dir-ho així, el de la camisa blanca (que avui anava amb samarreta negra). El segon substituirà el primer en la seva no sé si agraïda tasca al Parlament. En tot cas, ja li calen bons consellers perquè, com ell mateix ha confessat, només porta tres setmanes en política. M’agrada el Baños aquest: desprèn una humanitat i una proximitat que no tots els membres de la CUP tenen. Sense anar més lluny, algunes de les intervencions d’avui feien una mica de por, començant pel to de veu emprat.

* D’entre tots els oradors de l’acte, ha cridat l’atenció un zelador del Joan XXIII que, tot i ser anarquista, ha demanat el vot per la CUP encara que ell “no creu en les democràcies” (sic). Això és fer trampa: o s’està a dins o s’està a fora, o tots frares o tots canonges.

* Ha clos la vetllada l’actuació de la coral, que abans hem esmentat. Una de les peces interpretades ha estat “La gallineta”, de Lluís Llach. S’adonen els organitzadors que, subliminarment, han estat fet campanya a favor d’un candidat de la competència?

[Imatge: Baños i Fernández, donant-se la rèplica mútuament; foto de l’autor (no massa bona, la veritat)]

 

Meridianament clar

El quart Onze de Setembre reivindicatiu i massiu (l’últim?) va ser un nou èxit pel que fa a participació, civisme i alegria. Aquestes són algunes notes personals de la jornada:

* L’autobús que ens transporta des de Tarragona arriba puntualment a Barcelona. En un moment donat travessa la Meridiana que en aquell moment (no són ni les quatre de la tarda) presenta una gernació blanca, realment impactant. Aplaudim espontàniament. Per cert, l’autobús ens deixa ben a prop de la plaça de toros Monumental i al davant de la cafeteria Carlos I: dues referències ben cañís, fàcils de recordar.

* Arribem caminant a la plaça de les Glòries, que és on hi ha el tram que ens correspon, el 94. Als voltants de l’horrorós edifici dels Encants (el de les goteres) s’hi concentren parades de begudes, estelades, marxantatge propi de l’ocasió i serveis de tota mena:

– Mira, aquí et pinten estelades a la cara.

– Pagant?

– Naturalment, som catalans.

* Ens plantifiquem a la zona que ens pertoca. Al contrari que la gran majoria de gent, nosaltres no estem en cap recta de la Meridiana, sinó a la corva que fa la Via a la plaça de les Glòries. Tenim al costat l’edifici Agbar (aquell “pirulí tan lleig”, segons em comenten) i més enllà el museu del Disseny (la popular “grapadora”), i en la llunyania es divisa la Sagrada Família: passat, present i futur, igual que les generacions que ens donem cita avui. Com sempre, s’hi veu de tot, i jo diria que a cada any que passa s’hi veu més jovent.

* Rebel·lant-se contra els mals auguris del matí, el sol llu amb tota la seva intensitat a mitja tarda. La gent, que és molt enginyosa, idea una segona utilitat al punter de coloraines que ens han proporcionat: una mena de visera per al sol, cosida al darrera amb una de les xapes que es venien amb la samarreta. Això també és innovació.

* En algun moment, l’espera fins que passi el punter gegant es fa una mica tediosa. Ens entretenim amb els objectes voladors que s’observen al cel. A banda d’algun globus perdut per la canalla, arribo a comptar simultàniament cinc helicòpters i dues avionetes. Quina serà la missió de cada un d’ells?:

– Aquest helicòpter deu ser dels Mossos.

– No, deu ser de la policia “nacional”, perquè és negre…

* La megafonia, imprescindible quan s’ajunten més d’un milió de persones per fer alguna cosa junts, va alternant les diferents funcions que li pertoquen. A saber, informar (“s’ha perdut un nen, el tenim a la carpa entre els trams tal i tal”), animar (“el punter ja ha passat per Fabra i Puig”) i entretenir l’espera. Qui fa de dinamitzadora deixa anar en un moment determinat: “què volem?”. Entre crits desacomplexats (i descompassats també) d'”independència” s’hi barreja el d’algun graciós: bocata calamares! A la cafeteria Carlos I potser en serveixen.

*I finalment, els discursos. Segurament sense proposar-s’ho, Jordi Sánchez fa un joc de paraules durant la seva intervenció. al dir que el nostre objectiu és “meridianament clar”. Per contra, la Meridiana no n’ha tingut res de clara, atapeïda com està de gent. Si un cas, clara pel color blanc de les samarretes.

* La Via Lliure s’ha acabat. Lentament les masses es dissolen pacíficament (com hem fet els darrers cinc anys, val a dir) a la recerca d’una cervesa (cues per aconseguir-ne), d’un lavabo (ídem a les nombroses cabines instal·lades), d’un bocata o anar directament al punt de trobada per agafar l’autobús de tornada. Una decisió de la Guàrdia Urbana fa que el nostre no hi pugui accedir i haguem de fer un llarg recorregut fins trobar-lo al carrer Almogàvers. Hem anat del molt imperial Carles I (recordeu?) als molt catalans Almogàvers. Tota una metàfora del sentit últim de la festa d’avui.

Si el dia 27 tothom ho té tan meridianament clar com avui, l’èxit serà rodó.

 

 

Ara que no plogui

Estem arribant al final del camí. Aquesta nit comença, de nou, l’espectacle electoral de consuetud. No us penseu que, pel fet de ser unes eleccions plebiscitàries (circumstància admesa implícitament fins i tot pels seus detractors) ens alliberarem del patracol habitual: enganxada de cartells, passejades per mercats i festes populars, repartiment de roses i globus, paperassa a la bústia, blocs televisius i previsibles entrevistes als diaris.

Però aquesta vegada és diferent perquè els resultats del 27 de setembre poden representar la inflexió definitiva entre el passat i el futur. Les perspectives són bones: les enquestes que s’estan publicant prèvia cocció tendenciosa, l’interès que desperta la nostra causa a tot el món, l’inestimable ajut de l’adversari (amenaces militars, cartes d’ex-presidents o mítings amb contingut demodé)… tot sembla indicar que si ningú ho esguerra el 28 de setembre ens llevarem amb un somriure col·lectiu. Per obrir boca, demà estem convocats a la Via Lliure de la Meridiana on de nou, com si d’un ritual antropològic es tractés, més d’un milió de catalans ens dedicarem per quarta vegada consecutiva a l’insòlit exercici de conjurar-se per decidir el futur col·lectiu i dur-ho a la pràctica. Només setze dies després.

Resumint: no a la independència

A l’hora de la veritat, tota l’esbravada revolucionària i rupturista d’aquestes forces que han irromput a l’escenari polític català i espanyol queda en no res en el moment que tenen l’ocasió (i, per coherència, l’obligació) de posar-ho en pràctica. Barcelona en Comú tenia avui l’oportunitat de votar a favor de l’adhesió de la capital a l’AMI, cosa que hagués comportat un notable avenç, ni que fos simbòlic, en el procés que es vol culminar el proper 27 de setembre. Una adhesió a un objectiu, aquest sí, autènticament revolucionari i rupturista (en el sentit de tenir l’oportunitat de transformar des de zero la nostra societat, que és el que ells proclamen contínuament).

Doncs no. S’han abstingut. Com els seus germans ideològics, la Catalunya sí que podem (o així), tot és plantejar-los la independència de Catalunya i respondre amb evasives, condicionants (sí, però) o dilacions (ara no toca, ves per on…). Quan no és l’exigència de lligar alliberament nacional i social (cosa que la CUP sí que fa de veritat, sense més problemes) és el recurs a carregar totes les culpes del que passa al president Mas. Tot és culpa de Mas (y Mas y Mas, pero mucho Mas…).

Semblava que ja ho havíem sentit tot en el notable art de la confusió i l’ambigüitat que practica la nostra estimada esquerra neo-post per no acabar d’aclarir mai si realment vol la independència per Catalunya (tampoc ens diran mai que “no” clarament), però els arguments que ha deixat anar avui el portaveu a l’Ajuntament, Jaume Asens, m’han deixat de pedra. Resulta que la seva formació no s’adhereix a l’AMI perquè és una entitat que promou una idea de la Catalunya de Cambó, Verdaguer o Torras i Bages i no de la Catalunya de les classes populars. Ara resulta que el gran obstacle és Mossèn Cinto. Qui ho havia de dir. De debò creu que l’AMI representa només certa Catalunya? I si és així, no creu Asens que una bona manera d’evitar-ho és, precisament, incorporar-hi Barcelona, amb tota la pluralitat ideològica i riquesa social que la ciutat representa?

Poden donar-hi tots els tombs que vulguin però avui Barcelona en Comú s’ha comportat igual que els partits tradicionals que tan critiquen. La seva abstenció és la mateixa que la d’Unió Democràtica i equival al “no”, a efectes pràctics, del PP i de Ciutadans. Tres partits defensors de les classes populars, com és ben sabut.

[Imatge: www.ccma.cat]

 

El cranc volador (Ara és l’hora, Tarragona)

Quan l’ínclit Albiol, aquell peper de dos metres d’alçada que menja pantumaca amb Rajoy, vol recordar a l’opinió pública que hi ha un sector de la nostra societat reàcia o contrària a la independència (un sector que hauria de votar PP, segons ell), mai no perd l’ocasió d’esmentar-ne dues zones geogràfiques: l’àrea metropolitana barcelonina i Tarragona. La capital tarragonina no és una plaça fàcil ni còmoda per fer triomfar el missatge esperem que guanyador el proper 27 de setembre. Factors de diversa índole, històrics, sociològics, psicològics… que ara no és el moment d’analitzar ens donarien segurament l’explicació del perquè d’aquesta realitat. És per això que és especialment remarcable i motiu de satisfacció l’èxit de participació i d’entusiasme que es va viure ahir al Camp de Mart, absolutament ple, en el darrer acte preelectoral de la campanya Ara és l’hora.

* Precedits per una actuació del grup Els Poquers (a la imatge) i presentats per Oriol Grau i Judit Borrell, trenta-i-tantes persones representatives de tots els camps de la societat tarragonina (universitari, associatiu, empresarial, cultural, eclesiàstic, sindical, educatiu, casteller…) van disposar d’un minut, només un, per parlar del dret a decidir o de la independència. Personatges de tota mena, coneguts o no, alguna patum, els inevitables Magí Sunyer o Eudald Carbonell, representants de Súmate, l’inclassificable joier Blázquez o el bon amic David Salas (professor d’art, que va fer ús del seu minut de fama a compte dels 15 a què tothom té dret, segons Warhol), culminant amb el venerable Josep Vallverdú i amb Josep Lluís Carod-Rovira (no tan venerable per les meves veïnes de seient, que no van parar de blasmar-lo), tots van passar pel micròfon per expressar anhels, encoratjar els presents o fer reivindicacions concretes.

* D’entre tants personatges, dues aportacions de desconeguts per a mi: la d’una ecologista defensora de les platges naturals, que va gosar endinsar-se en el procel·lós món de l’economia tot proposant unes “pessetes catalanes” compatibles amb l’euro; i la d’un sud-americà que va explicar un bell conte sobre un cranc que aconseguia volar com les gavines, que va tenir la virtut de trencar una certa monotonia en el rosari d’intervencions.

576_1441490213playanc (2)* Hi va haver temps, encara, per les intervencions de Francesc Xammar, d’Eliseu Climent (ovació), de Quim Torra, de Jordi Sánchez i de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que felicità esportivament l’auditori perquè l’equip local, el Nàstic, acabava de guanyar el seu estimat Girona per un a zero. Per cert que un ocellet em va confirmar que el començament de l’acte es va endarrerir expressament per donar temps als nastiquers per assistir-hi. Però ni aquesta petita trampa va deslluir el mèrit d’aconseguir omplir l’escenari triat.

* Un èxit al qual tampoc va ser aliena la fantàstica feina dels voluntaris de l’Assemblea i de l’Òmnium. Certament, l’acte va anar com una seda, abans, durant i, suposo, després. Acabats els parlaments, tocava actuació dels Lax’n’Busto, però un servidor es va retirar a sopar amb un grup d’amics, a comentar la jugada.

* Propera etapa, el divendres que ve a la Meridiana. A Tarragona li toquen els trams 94 i 95, i el punter ha de ser de color marró, el més lleig de l’escala cromàtica. Però no importa: tot per la causa. Allí estarem.

[Imatges: foto de l’autor i www.naciodigital.cat]

 

 

 

El camió, les pasteres, el tren… i el nen.

Cíclicament torna al primer pla de l’actualitat el drama de les persones que fugen de la guerra o de la pobresa per viure (o intentar-ho) entre nosaltres. Malauradament cal esperar unes situacions excepcionals perquè els mitjans informin primer i la nostra societat prengui consciència després de la magnitud del problema i de la dificultat per trobar-hi solucions realment eficaces. I aquest estiu a fe de Déu que n’hem tingut, de situacions excepcionals. Ha estat un no parar de precàries embarcacions naufragant al mig de la Mediterrània, rescats en alta mar, gentades intentant travessar fronteres, murs i filferros de tota mena, vehicles esdevinguts tombes per als seus ocupants clandestins, trens dramàticament ocupats a l’assalt i, com una mena de foto-fining d’aquest estiu oblidable, la culpidora imatge del nen kurd a la platja.

Em pregunto quina part de culpa podem tenir nosaltres, els ciutadans de peu sense especials responsabilitats ni possibilitats de prendre decisions eficaces en algun sentit. Dit d’una altra manera, què hauríem de fer que no fem, i que fem que no hauríem de fer. Potser caldria exercir una ciutadania més activa davant de qui correspongui, tot exigint més unitat d’acció i més mesures efectives. L’espectacle que estan donant els diferents governs de la Unió (sic) Europea tractant els immigrants i els refugiats com si fossin apestats, mirant cadascú pel seu territori i incapaços de crear una mínima unitat d’acció política, jurídica i assistencial, l’espectacle dic, hauria de fer-nos reflexionar sobre si és aquesta l’Europa que volíem i tenir-ho en compte. Per exemple quan, cada cinc anys, anem a votar indolentment per enviar a un llunyà Parlament uns quants polítics jubilables.

Potser caldria fer més coses. Potser caldria abandonar aquesta mena d’actitud de ser solidaris a temps parcial, per modes o perquè toca. No sé si em sabré explicar. El trending topic d’aquesta setmana és oferir-se a acollir refugiats: està molt bé ajudar la gent, naturalment, però tot plegat té un no-sé-què de siente un pobre a la mesa per Nadal, la bona obra, tranquil·litzar consciències i adéu, a reveure. El problema és estructural, està enquistat i l’únic que fem és recordar-nos-en quan trona, com Santa Bàrbara. Aquest estiu els trons han descarregat a Lampedusa, a les illes gregues i, de moment, a Budapest. Quan temps tardarem en oblidar-los? Quanta gent s’oferirà a acollir refugiats quan ningú no en parli?

Encara es podrien fer més coses: preguntar-se el perquè de les coses. Dues piulades en dies diferents d’aquesta dramàtica setmana m’han fet reflexionar. Una, “quan els mataven a Síria ens era igual”. Efectivament, podem lamentar-nos de la dissort dels sirians (i no sirians) que aquests dies pugnen per prendre un tren cap a una vida millor, però la desesperació d’aquesta gent és el resultat de la dictadura dels al-Assad, del terrorisme islamista i d’una guerra incivil on els que més reben són, com sempre, els més innocents. Periòdicament ens arribaven notícies d’aquell país i no semblava que ens inquietessin gaire. Els morts són més de lamentar quan estan a prop? Per què?

L’altra piulada posava el dit a la nafra: en plena discussió sobre quotes d’immigrants acollits per cada estat de la Unió Europea, es preguntava quants n’acollirien països com l’Aràbia Saudita o el Qatar, més propers, ètnicament afins i amb unes economies suficientment desenvolupades. Aquests països no s’ofereixen per acollir ningú? A aquests països no vol anar ningú? Per què?

[Imatge: refugiats marxant pels carrers de Budapest amb fotos de Merkel; però aquesta senyora no era el dimoni?; www.ara.cat]

Una mica de sentit comú / Un poquet de sentiu común

Una bona notícia lingüística: després de ser aprovada pel PP ara fa dos anys, la llei aragonesa de llengües serà corregida, de manera que les tres llengües que s’hi parlen seran denominades com la història, la filologia i el sentit comú manen, i no amb uns ridículs circumloquis. Només cal posar un “però” a la notícia: el president d’Aragó ha dit que “és evident que l’única llengua oficial ha de ser el castellà”. Per què és evident? Quin problema de pes impedeix que el català i l’aragonès gaudeixin d’oficialitat als territoris on són parlats? Tot són regatejos. En fi.

[Traducció a l’aragonès]

Una buena noticia lingüistica: dimpués d’estar aprebada por o PP agora fa dos anyos, a lei aragonesa de luengas será correchida, de traza que as tres luengas que se  charran serán denominadas como a historia, a filolochía y o sentiu común mandan, y no con uns ridiclos circunloquios. Solament cal meter un “pero” a la noticia: o president d’Aragón ha dito que “ye evident que a sola luenga oficial ha d’estar o castellán”. Por qué ye evident? Qué problema de peso impide que o catalán y l’aragonés desfruten d’oficialidat en os territorios an son charraus? Tot son regateos. En fin.