Quan tot s’acaba i tot comença

Avui és aquell dia de l’any convencionalment marcat com “final de les vacances”. El 31 d’agost és aquell fatídic dia en que centenars de milers d’urbanites es posen d’acord en intentar ser els primers a passar pels peatges de l’autopista, després de xafogoses i irritants retencions, per instal·lar-se a la llar, dolça llar, per equipar el nen per anar al col·le, repapar-se al sofà per contemplar els imprescindibles partits de la Lliga (que, per cert, ja haurà començat en plena canícula) i, si sobren temps, ganes i calerons, iniciar una d’aquestes absurdes col·leccions en fascicles que els quioscos ofereixen entre més paperassa. També aquest blocaire, després de molts i molts dies d’inactivitat de Les aigües turbulentes, es reincorpora a la normalitat.

Avui és el final de moltes coses però, per sobre de tot, serà el començament d’un cicle veritablement apassionant. Em refereixo al terreny polític, naturalment. Ni els gols de Messi, Neymar i companyia, ni la més innovadora o atraient activitat que podem iniciar a partir de demà (sigui apuntar-se a ioga, aprendre macramé o col·leccionar nines antigues), res de tot això superarà les transcendentals setmanes que ens esperen (l’adjectiu “històric” ja l’he deixat córrer): la via de la Meridiana, els actes electorals, el dia D-hora H (27-S, 20:00), l’endemà…

Inevitablement, l’estiu no ha pogut ser refractari al procés sobiranista que està a punt de culminar, Deo Iuvante, el diumenge 27, i l’actualitat informativa ens ha fet arribar, encara que ens trobéssim aïllats a la muntanya o entre multituds a la platja, els seus scoops en forma de declaracions, piulades, mítings o articles dels partidaris i detractors de la nostra llibertat.

Detractors que, amb els seus improperis, amenaces o, en el millor dels casos, marejos de perdiu, l’única cosa que aconsegueixen a aquestes alçades és constatar, definitivament, que els cartutxos se’ls estan acabant dramàticament. El més recent en el temps d’aquestes mostres d’impotència, l’article de diumenge de Felipe González té, en aquest aspecte, un punt de patetisme en comprovar com un estadista com ell ha de recórrer a “arguments” dignes del més estripat dels periodistes de la caverna audiovisual.

Al costat de declaracions i contradeclaracions (tothom dóna molt de si, Iceta, Duran i Lleida, fins i tot Lluís Rabell, aquest senyor que oculta pudorosament el seu cognom patern), hi ha hagut també determinats fets. Que se’ns digui que el teatre que es va muntar l’altre dia a la seu de CDC (una actuació pretesament judicial el mes d’agost, inhàbil a molts efectes!) és una mera casualitat en les dates, coses que passen… i que determinats mitjans fossin puntualment informats el dia abans, demostra també una vegada més que Espanya no sap ja cap on disparar (metafòricament parlant, és clar, i de moment…). Diuen que això no és res comparat amb el que vindrà: jo no m’ho crec, però si és veritat, la curiositat pot més que la por…

Doncs això: queda inaugurada la temporada 2015-2016. Nens i nenes, passin a la sala que comença la funció.

[Imatge: www.eleconomista.es]